Centre Unificat Central

Un relat de: jomagi

-Això que no és pugui fumar mentre un es pren un cafè, és un fàstic... Quina absurditat tot plegat...!
Ni ganes va tenir de fullejar els diaris. La majoria, més ben dit, tots eren escrits amb castellà..., ni tant sols tingué l’esma de llegir-ne els titulars... Abans, ho feia relaxat, fumant calmosament... mentre demanava una altre copeta de conyac... Però això ja s’havia acabat.
-Quina estupidesa...! Quina trepa de bandarres tots aquests dels poders legislatius, executius i judicials... La mare que els va parir...!
Va sortir del bar Miramar malhumorat, fumejant sense esma el quart cigarret d’aquell mati plujós de març. S’entretingué d’anar mirant alt per alt els aparadors de l’avinguda de la Magdalena. Sense donar-se’n compte, instintivament va aturar-se davant d’un, era una botiga de llenceria fina... Tant sovint que hi passava pel davant, i rar en ell, no hi havia parat mai atenció. En la sobreporta, un rònec cartell d’un altre temps deia: “Lenceria Manolita”. L’aparador envellit era ple de confeccions destinades a cobrir en primera instància les carns interiors de les dones. Era tanta la seva obsessió per aquelles indumentàries que, ja en els seus llunyans anys tendres, quan feia el canvi d’infant a adolescent, l’atractiu desig libidinós per la roba interior de les dones estesa pels terrats veïns, els seus ulls buscaven golafrement les bragues, mitges, sostens, cotilles i faixes... Tot allò tant difícil de veure-ho posat pel carrer, allà era totalment accessible, només calia posar-ho damunt d’un cos femení nu imaginari... Inevitablement tot acabava en el més pur onanisme d’aquells immadurs i inoblidables anys... Tot mirant aquell aparador l’hi cridaren l’atenció uns lligués negres, confeccionats d’una erotitzant blonda barroca molt treballada...
-Reconys! Si en son d’excitants aquests...
Allò l’estimulà. S’encengué un altre cigarret i pensà que als seus seixanta anys llargs, si bé no fisiològicament, al menys mentalment encara l’excitaven... Se’ls tornà a remirar com aquell qui potser no els veuria més... Al apagar l’encenedor observà de cua d’ull com un altre home, no gaire més jove que ell, també es delectava mirant aquell sortit luxuriós de llenceria fina...
-Usted es Juan Girona Balaguer?
-Si! Jo mateix. Vostè dirà...
-Queda detenido!...
-Que? Com?...
-Tendra que acompañarme. Haga el favor...
El desconegut, va obrir-se discretament la caçadora de pell negre; una pistola sobresortia de sota l’aixella.
Uns pocs metres més enllà, els esperava un cotxe negre d’alta gamma. Entraren als seients del darrera. L’home de la caçadora indicà al conductor que ja podien anar-se’n.

Tant bon punt es posaren en marxa, aquell plugim romancer es convertí en un furiós patac d’aigua. La foscor va fer-se insòlitament notable, tant, que fins hi tot el sumptuós automòbil semblava més negre del que ja era. Deixaren la metròpoli a alta velocitat circulant per una de les principals arteries de sortida de la gran ciutat. Es dirigiren als extraradis industrials, prop del port marítim. Passaren per uns carrerons humits i plens de boires gasoses i pestilents, que emanaven d’aquell complex farcit d’indústries vàries.
Entraren en un recinte abandonat. Tot i el deteriorament de la façana principal, donava entendre que allò havia estat una factoria de productes químics. Un enorme cartell que, abans, potser quan tot funcionava a ple rendiment, de nit devia ser resplendent i lluminós. Ara descompost i mig trencat, encara s’hi podien distingir unes grans lletres que deien I.Q.E.S.A.
Entraren en els baixos de la immensa nau principal. S’introduïren en un lent i llardós elevador; els pujà fins l’últim nivell dels sis o set que hi havia. En un absolut silenci, sols alterat pels garranyics de les sabates del gras xofer, caminaren per un llarg passadís fins que entraren en un habitacle de grans dimensions. Voltejat de grans finestrals amb vidres bruts i trencats que hi entrava la pluja, segons com bufava el vent...
-Por favor, siéntese...
Sorprès, observà com el home de la caçadora de pell negre, es segué darrere d’una immensa taula de despatx. La taula estava totalment desèrtica, exceptuant un telèfon de baquelita negre de l’any de la pico i un llum flexo de sobretaula, com aquells de les pel•lícules americanes amb blanc i negre... El xofer restà a fora, en el passadís. Per uns moments en Joan, se’l va imaginar jugant amb un escuradents als llavis...
-Le importa que le hable en castellano?... Lleva usted el DNI, señor Girona?...
-Si... Però agrairia que parléssim amb català...
-M’ho temia... D’acord, faré una excepció. El seu smartphone també, per favor...
Un cop tingué al seu poder el DNI i el telèfon, va obrir-lo per treure’n la tarja de memòria i la bateria. Abans de llençar’ho tot a la paperera, contrastà les dades del carnet amb uns papers que duia en una de les butxaques de la caçadora de pell. Mentre esbrinava les informacions trucaren a la porta del despatx; digué que passessin. Entraren dos homes vestits de negre amb camises blanques i corbates fosques com quitrà. En el més absolut silenci, prengueren seient en les dues úniques cadires que restaven en aquell tètric habitacle.
Passaren uns instants que es feren llargs i tensos pel Joan. Moment que aprofità per tranquil•litzar-se. De sobte recordà que, últimament se’n veien molts de cotxes negres circulant misteriosament pels carrers de la ciutat. Eren automòbils iguals com el que feia uns moments l’havien fet pujar.
-Potser aquesta gent volen oferir-me feina? -Pensà.
Ja feia més de sis anys que pel cony de la crisi endèmica l’havien prejubilat abans d’hora... Es creia que potser eren funcionaris del servei d’ocupació... o possiblement l’havien confós amb un emigrant il•legal i sense papers...
-Però, ara podran comprovar que soc d’aquí, que he estat durant moltíssims anys professor substitut de la Universitat Central, un funcionari respectable amb oposicions fetes i beneïdes i... –pensava.
L’home de la caçadora demanà a un d’aquells homes que, l’hi entregues un dossier de color gris que duia entre mans. S’atansà a la taula, l’entregà i se’n tornà a la seva cadira sense dir res. L’home de la caçadora mirà en silenci el contingut d’aquella carpeta. Al cap d’una estona l’hi digué...
-Ja fa molt de temps que l’estem investigant. La raó... és que, vostè se’l considera un element perillós per la convivència ciutadana. I el més preocupant... últimament ja ha entrat en la fase critica que, nosaltres l’anomenem ARDM, que vol dir Alt Risc Desestructuració Manifesta.
-Però... Vostès qui cony son?...
-Això a vostè no l’hi incumbeix... Ara limitis contestar les preguntes que l’hi faré...
-Insisteixo!... Vostès qui son per retindrem d’aquesta manera? Vol tornar-me el meu telèfon i el maleït DNI. Ara mateix!...
-Ho sento. Des de aquests moments el seu número codificat del telèfon i el seu D.N.I, nom i cognoms ja no existeixen...
-Però que s’han cregut...
-Les preguntes les faig jo!...
Va començar-li demanant explicacions sobre una sèrie de pensaments i idees que, segons l’home de la caçadora de pell, en Joan havia tingut al llarg dels últims anys.
En Joan no entenia res de res, de tot allò que aquell desconegut l’hi deia. La intranquil•litat i l’angoixa, començaven a afectar-lo seriosament. Ho notà sobretot pel seu malt de cap migranyós, tant habitual en ell.
-Senyor Girona... Vostè ha pensat col•laborar en un suposat atemptat contra el nostre Governador? Concretament, el pròxim dia de la festa Nacional, en que a Palau serà jornada de portes obertes...
-Jo? Però que diu ara vostè!...
-Ho sabem tot sobre vostè!... Fins hi tot, els mals pensaments que te, imaginant-se porqueries obscenes amb aquella jove grassoneta i moreneta, plena de grans d’acne, que es diu Elisenda... Si, si, la caixera del supermercat de sota mateix d’on viu vostè... i que es masturba pensant-hi... Un home de més de seixanta anys... Quin fàstic!...
-Pe... però que cony diu vostè!...
-A més fa molt de temps, que dubta seriosament de l’existència de Déu!... O que me’n diu?..., de les intencions de cremar el cotxe del seu veí, l’Alejo, el guàrdia civil retirat, que habitualment fuma en pipa i escup al replà. O el fàstic que te de veure els polítics defensant amb amor i valentia, la Pàtria... i que sovint, pensa que es mereixerien uns bons atemptats, com aquells dels anys setanta del segle passat!... Sabem que llegeix Le Monde Diplomatique... i quant de temps fa que, no vol llegir res amb castellà i es nega sistemàticament a parlar-lo, com ara mateix fa... I el que és més seriós... pensa i parla en català...!!!
-Esteu tots boixos!... Qui cony sou... que esteu tramant, colla de bandarres!!!...
-Ho sabrà tot al seu moment -l’hi digué l’home de la caçadora de pell, alhora que l’hi allargava un retall d’un dels últims diaris escrits en català, clausurats ja feia anys.
-Vostè va escriure això, veritat...? Vol llegir-ho en veu alta i clara, mentre el meu company l’hi ho gravarà tot. Faci el favor de llegir aquesta bestiesa anticatòlica i subversiva... i escrita en català!...
En Joan va maleir-los remugant de sota veu, mentre es posava les ulleres de llegir...
-Vol llegir-ho d’una vegada!...

- ...La eternitat pot ser matèria d’especulació, però no és un problema.
Se situa fora del temps, en una dimensió que no podem operar des del temps i la nostra única realitat, amb l’espai. I tanmateix en fem problema perquè ens obstinem a veure-la com a “més temps”, o com un temps inacabable, o sigui: com una successió d’esdeveniments. Vol dir això que l’eternitat suposa una “immobilitat” total? Bé, cal tenir en compte que aquesta immobilitat únicament s’entén si hi ha falta de consciencia, que només pot existir en un “estat” evolutiu...

-Segueixi, segueixi... Digué l’home da la caçadora....

-Hem de pensar, aleshores, en l’eternitat com en un “valor” que tan sols és realitzable sense l’home o qualsevol altra mena de criatura capaç de “transcórrer”? Seria, en aquest cas, l’objectivitat absoluta i, alhora, la seva negació. Però: és que ho pot ser amb aquesta subjectivitat que l’observa, jutja i, pitjor encara, “crea”?
No estem parlant d’allò que no és i que “fem” per tal de poder ser mentre som? L’eternitat seria l’altre element dialèctic, que el pensament ha de “construir si volem tenir (o imaginar-nos que podem tenir) futur”... de M. de P.

-Que volen que els expliqui més ara... Colla de pocavergonyes...
-Vigili aquesta llengua i limitis a contestar-me... Últimament, vostè abusa molt dels seus pensaments, i el més preocupant, les seves relacions personals amb gent d’afinitats com les de vostè, com és que ara son pràcticament nuŀles... Perquè?... Quina raó hi ha?... Si, ja sabem que, molts amics seus ja fa temps que han marxat, desaparegut o potser s’han canviat de domicili; però el que no entenem és aquesta vida tant solitària que porta. Que trama, amb qui te contactes ara?... Digui!... Segons els nostres dictàmens, i durant el nostre llarg seguiment, hem detectat amb molta fiabilitat, els nombrosos pensaments negatius i extremadament temeraris que te dins del seu cap... És evident, que el seu procés cívic i social ha entrat en una fase molt greu i perillosa... I això, és un risc que no podem deixar-lo passar per alt. Per això li comunico, que davant d’aquest historial tant evident, s’haurà de procedir reglamentàriament segons la Llei Vigent...
-Vostès estan boixos i els denunciaré!!! Conec molta gent important que se’ls fotrà al damunt... Que cony s’han cregut... Collons!!!... Puc marxar d’una vegada?...
-No!... Queda confinat fins a nova ordre. Mentrestant quedarà retingut en les nostres dependències de seguretat, fins que sigui enjudiciat segons les normes 36/27-D de la Comissió Executiva d’Anulació a l’espera del dictamen per passar al Centre de Desenllaç Controlat.
-Heus denunciaré!!! Això va contra els drets humans... Malparits!!!
Acte seguit fou reduït per uns homes, que havien entrat dins de l’habitació. Aquesta vegada però, no portaven vestits sobris d’oficinistes. Ara duien unes granotes de color blau, com els que treballen en els cementiris.

__________________


Ja feia molts anys, que com ell, milers i milers de persones eren detingudes per desaparèixer, en mesos, setmanes o dies... Sols era qüestió de sort.
La tasca de localitzar i arrestar aquesta mena d’individus, era executada rigorosament per uns grups altament especialitzats, que la gent del carrer, parlant baix, deien que eren els de la Protecció Civil, Moral i Cívica. La veritat però, era un cos altament qualificat, que mitjançant uns aparells molt sofisticats de ones clivellianes, detectaven els elements potencialment perillosos per la societat, gent, que molts d’ells i elles, habitualment vivien aparentment amb tota la normalitat dins del Nou Ordre... (Ordre que ara seria massa llarg d’explicar) Bé, sense saber com, molts n’eren detinguts i més o menys tots anaven desapareixent... Però ara i gràcies a una noves tecnologies, utilitzades exclusivament pels poders dirigents d’aquest Nou Ordre que, m’he referit, feia ja molts anys que pràcticament tots els ciutadans, des del mateix moment de néixer, fins el dia de la seva mort, se’ls feia un seguiment exhaustiu dels seus pensaments, segon a segon, mentre dures la seva existència.
Els pensaments eren dia i nit estudiats, analitzats, contrastats i catalogats segons els nivells estipulats pel Centre Unificat Central.
Ara tota la societat, al menys en aquest país patri, era d’un sol i únic patró i pensament. S’havia aconseguit que el comportament cívic, tant en l’ambient familiar, com en els llocs de treball, de l’oci, les escoles, la religió..., tot fos absolutament lineal, com si tota la societat sigues un sol home, un sol pensament, des del seu naixement fins la plàcida mort, legalitzada als vuitanta anys per les dones i els setanta-cinc pels homes. Això no vol dir que, molt sovint, una gran minoria de gent, que potser pensava massa pel seu compte, desgraciadament no trigaven gaire a ser localitzats i detinguts, amb una fiabilitat que feia esborronar. I això és el que li va passar al nostre amic, en Joan Girona.
_________

En Joan Girona i Balaguer van morir-lo als pocs dies. Posteriorment, mitjançant el sistema kriogenic, anomenat també promació seca a 196 graus sota zero, fou convertit en pols exempta de tot tipus de contaminant que, després, com tants d’altres, faria cap a unes immenses tines de pòrtland ecològic per posteriorment fabricar-hi el formigó de les travesses de la nova línia ferroviària de l’AVE Badajoz-Huelva-Cadiz.

-Any 2035. Vint-i-dosè any de la Victòria-

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer