CENT VUITANTA SIS ESGLAONS

Cent vuitanta sis, un dos tres i així fins a 186, devia comptar en veu alta perquè el company de sota de la llitera m’ha fotut un clatellot m’entres deia calla d’una punyetera vegada .
Ja no ve d’aquí els meus ossos estan tant ressentits i cada part del meu cos tant adolorida que ni m’assabento de res. No recordo el meu nom ni el meu país , no recordo ni tant sols si tinc pares o germans .
Sols recordo els cent vuitanta sis esglaons de l’escala amb les feixugues pedres a l’espatlla. Les fuetades dels alemanys i el seu parlar que al principi molt estrany i ara tant familiar. El fred intens de l´hivern i la calor de l’estiu.
Els companys vius i els companys morts
I la fortor que surt dels forns, tant familiar que penso forma part de mi.
Tant em fa viure com morir, al principi tenia ganes de viure i m’esforçava
en sobreviure. Menjava l’infecta ranxo insuficient per el dur treball.
Inclús junt a Max, que crec es un gitano hongarès, arrisca’n la vida mentres els alemanys dormien arrossegant-nos per darrera el barracó arribàvem a cubs de escombraries i menjàvem peles de patata si ni havien , els guardians del camp ens podien fotre un tret o portar-nos als forns, pero el dia que podíem omplir una mica la panxa érem feliços, amb una felicitat estranya però que ens feia passar els dies. Encara tenia esperança..
El meu vestit de ratlles estripat i el numero tatuat, al principi si pensava encara sortir o escapar ara ja no.
Sols estirat aquí a la bruta llitera, esperant no se que, perquè això es un camp d’extermini i la paraula ja ho diu tot.,EXTERMINI DE LA PERSONA HUMANA., per altres que son pitjor qu´ANIMALS FEROTGES.
Vaig ser capturat junt a companys soldats i portat en un tren de bestiar, pitjor que bestiar, pel camí molts moriren aixafats de gana i de set.
Al arrivar a mi devien veurem apte perquè així em van triar pels cent vuitanta sis esglaons.
Desprès vaig veure de que anava tot , havia sentit rumors , però vaig veure els forns i el fum i no es te de ser gaire llest per adonar-se que entraven gent i sortien morts.
Menys mal que a mi mai em van fer anar a ajudar a treure’ls i enterrar. Això era per altres desgraciats com tots.
Som com cadàvers desferres humanes . Aquí es el lloc de la desesperança
Se que som primavera, ho noto al aire i avui no sabem perquè no ens han donat ranxo ni .hem vist els nostres botxins.
Un company diu que els alemanys fugen de MAUTHAUSEN-GUSEN perquè Hitler perd la maleïda guerra. Jo no ho crec això no s’acabarà mai.
Sols compto els cent vuitanta sis esglaons que fa dos dies tampoc ens fan pujar. No crec que ara jo pogués, cada dia em sento mes malalt i mes feble.
Tampoc han recollit els nostres morts, que alguns companys han tret a fora.
Sols compto un dos tres fins a cent vuitanta sis.

Mathausen va ser alliberat del 5 de Maig de 1945 pels americans, entre ells un familiar meu, que va tardar anys a saber com es deia i que encara tenia mare i germans, jo vaig tenir la gran sort de coneixer i estimar.