censura

Segons el meu parer, Censura és primer de tot: un poema que excel·leix pel seu estil directe i precís. A més a més, és molt fàcil sentir-s'hi implicat i identificar l'escena (i això és un gran mèrit).

En segon lloc: és un poema àgil, subtil i esperançador que posa en entredit la utilitat de la negativa censura amorosa amb un final en el qual la força de la complicitat i l'estimació surten triomfants.
Em refereixo que la progressió positiva del poema és la garantia d'èxit.

Enhorabona Marta.

·Jofre·

en primer lloc, gràcies per comentar-me. amb això que dius que no tota la poesia ha de ser autobiogràfica hi estic totalment d'acord: la literatura és, no ho oblidem mai, ficció. Ara bé, crec que la poesia és indestriable de la primera persona; el gènere líric és el gènere del jo. No és que sempre parli de mi: moltes coses que escric no les sento, les invento però la força ve per la primera persona. Per la tercera persona, ja hi ha altres gèneres...

crec que no t'havia llegit, però de cap als preferits!!!
Brutal, m'ha agradat moltíssim!!!!
salut!!

que bonic! però que trist... suposo que és la màgia del poema i si deixés de ser trist deixaria d'impactar.

preciós!!!
m'ha agradat molt.
records i ànims

Has intentat fer un esforç líric en tercera persona? He llegit varies coses teves i crec que tens molta cultura, semantica i un domini interessant de les paraules, pero crec que encara no t'has deixat anar. parles massa de tu i poc de quelcom abandonat per l'home. Ets molt bona. Fas que tot s'esgarrifi al teu voltant.