Cementiri d'estrelles

Miro ben amunt,
i observo tot aquell esplendor
d'estrelles mortes.

El meu cor
batega més que mai:
és la fi del món.

Dóno voltes a una plaça vella,
amb una vella font.

M'alimento de cucs
i de puces.
I ballo.

Ballo un vals,
tot sol,
a la llum de la pèrdua,
a la llum d'un hivern
etern,
que somica per morir.

No em sento trist,
sinó boig d'alegria,
foll d'amistat
amb les estrelles mortes.

Avui
que el sol i la lluna
fa segles que van deixar de brillar,
ja no són necessàries
ni divinitats
ni personalitats
amb ànim de lucre.

Si hi ha un lucre,
aquest és meu,
ballant aquest vals,
que no cessarà.

Perque l'ordre dels misteris
m'ha dut al nou món,
on s'hi veuen papallones gegants
cantant les millors melodies.

Quin comiat
més agradable,
el d'aquest món!
I quina
benvinguda!

M'emborratxo l'esperit
amb el vi
de les estrelles mortes:
el nou món:
el cementiri de les estrelles,
així l'han anomenat
els nans blaus
que apareixen i desapareixen,
xiulant...
cementiri d'estrelles...
quin somni...