Celia

Un relat de: Cleya
És tan real que no aconsegueixo comprendre-ho. Només sento la teva olor allà on vaig, com si estiguessis a tot arreu. Enmig del silenci.

Trec el cap per la finestra i tanco els ulls, deixant que el vent m'acaroni i que l’escalfor dels raigs de llum que xoquen directament amb mi eixugui les meves llàgrimes. Però torno a olorar-te.

Atrapada per uns pensaments que tan sols em llencen al buit, caic.
Així, tocant fons, intento entendre’t, però no puc. No sé si anhelo tenir-te o senzillament vull empresonar-me en el no-res de sempre, ara encara més fosc, per no pensar. Per no existir.

No sé què faré sense tu, ni què passarà quan aquesta olor que avui envaeix absolutament tot s'esborri en l'oblit del teu record. Tan debò pogués amagar-la en una caixeta i recuperar-la els dies més tristos de la meva miserable vida, per sentir-la menys i sentir-te més.

Les hores s'esdevenen repetint cada vegada la mateixa melodia, que sona i s’escorre per cada racó del meu cos, travessant la meva pell, com si volgués apoderar-se de mi. Mentrestant, el foc que crema el meu interior s’estén poc a poc arrasant-ho tot, enfosquint-me per dins i convertint-me en cendres.

Si miro el cel veig els teus ulls blaus, i moro una mica més entre les flames del més tòrrid i profund dolor.

Tot resulta inútil.

Allà on vagi em persegueix aquest cel que et reflecteix, ajuda’m a fugir i deixa’m desaparèixer amb tu...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer