Cel

Un relat de: jlucpicard
De bon mati ja plou i el cel està tapat, quin dia ens espera! No suporto els dies en que no surt el sol i les llargues estones de combinacions de grisos controlen allò que tenim damunt nostre, allò anomenat cel. Cel i terra, tan lluny i a la vegada tan aprop. El cel és de color blau i és una cosa ben bonica de veure, amb els seus nuvolets de cotó fluix que es mouen lentament ajudats per un vent que bufa de manera controlada, res de vendavals, res de tramuntana, garbí, llevant o mestral (quin emprenyament el vent). El cel i la seva immensitat, fins on pot arribar? On acaba? On comença? Realment existeix allò que entenem per cel? O només és una forma d’entendre i assimilar allò que no es pot entendre i no es pot assimilar? Jo només hi veig ocells, núvols, algun avió, la lluna (diuen), puntets que brillen durant la nit i poques coses més, no puc o no sé o no vull veure-hi més enllà, sóc incapaç de veure/creure altres coses, per a mi només és un espai infinit al qual algú li ha posat un nom per poder dormir tranquil a la nit, per tenir-ho tot sota control, per no tenir pors i evitar que altres en tinguin i caiguin en la foscor del que és desconegut. L’home (la dona també) ha estat sempre un personatge inquiet, amb ganes de saber, d’aprendre, de conèixer coses noves, de voler estar a l’alçada de l’època que li ha tocat viure. L’home (la dona també) s’ha mogut per impulsos, per instint, per supervivència... ha evolucionat des dels temps immemorials i no ha trobat limitacions en la seva cerca del saber. Va descobrir el foc, la roda, va cultivar, dominar el bestiar (i a sí mateix), va expressar els seus sentiments a través de la pintura i l’escultura, va creure en el més enllà, en altres vides, móns i espais (per donar un sentit a la vida terrenal), es va embarcar en mil i una batalles per dominar territoris i donar sentit al seu ego, va vessar sang pròpia i estranya en nom d’alguns déus i sants (això encara ho fa avui en dia) i es va tornat civilitzat (aquest terme es podria discutir llargament) i en el fons, va evolucionar durant milers d’anys fins arribar al segle XXI, on sembla que tot el que té a la vora està fet, treballat, transformat, descobert. Ja no existeix un lloc a la Terra que no hagi estat trepitjat per l’home (la dona també) i ara cerca altres móns, potser la Lluna, Mart o algun satèl.lit més llunyà... en definitiva, es llença a la conquesta del cel, d’aquell espai que cobreix la nostra estimada ‘Gaia’, ‘Gea’ o simplement Terra. Descobrirem qui som?, on anem?, d’on venim?, quin futur ens espera quan dominem l’infinit?, serem capaços de controlar les nostres ganes de conquesta?, de matar?, de ...?, de fer agenollar els altres en nom de qui sap què?... Tinc els meus dubtes... Potser no vull veure el meu estimat cel blavós tenyit de vermell, potser no crec en la transformació d’un infinit per descobrir en alguna cosa real, potser ja m’està bé com està tot, potser no caldria més transformacions en nom de l’evolució, en nom de la tecnologia, en nom de Déu o de qualsevol altre deïdat, potser deixem les coses com estan i intentem salvar el que tenim sota els nostres peu, potser... en treiem profit i tot. El cel, que bonic, blau, amb els seus nuvolets de cotó fluix, el cel... La Terra, amb el seu olor a mullat, avui plou...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

jlucpicard

7 Relats

7 Comentaris

4720 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99