Cercador
Cel.les de vidre
Un relat de: joandemataro- Compartir:
“ Visc sense viure en mi, “
El seu baf ja no arriba al vidre,
no pot obrir finestres amb la mà
i ja no sap on és, no sap qui és…
Camina enrere, s’arrossega i s’amaga;
és un cranc, un rèptil o animal de claveguera;
no ho sap, ha perdut la seva imatge.
Sent que mor, com ha viscut, com un covard,
com un llibre en blanc , on tothom podia escriure-hi,
com el llibre del funeral
II
“ i tan alta vida espero,”
El pensament cerca sortides
que ningú mai no ha trobat.
Atrapat en un cos de vidre;
que se’l va endur cap un món tan meravellós
com inútil.
III
“ que moro perquè no moro. “
Punys closos amb tal força
que la pròpia pell li esquincen,
volent escanyar, sense cap pietat,
les angoixes, sempre emetents, que no defalleixen.
Parets de vidre que esmorteeixen cops i esglais.
Se li acaba l’aire, l’espai es contrau
i els sentits, enterbolits,
li ofeguen l’esma.
Quin valor té la seva vida
si ni tan sols gosa aturar-la.
IV
Al cap i a la fi, els poetes, viuen al servei del vers
i donen la vida, una vegada i una altra,
volent alliberar les mancances de la raó.
SI VOLEU TENIU UNA VERSIÓ MÉS COMPLETA AL MEU BLOG : 2012
Comentaris
-
Trencant cel.les sorgeixen els teus magnífics poemes![Ofensiu]Núria Niubó | 15-01-2012 | Valoració: 10
Vivim en les paraules, morim en elles, i al cap i a la fi, estem com conclous en el teu poema , al servei dels versos, per viure en ells, per alliberar-nos.
Els poetes tenim sempre un ofec dins el pit Parets de vidre ple de sentiments.
Joan, no tinc paraules, els teus poemes toquen el cel!
Exquisit!
-
Vine,[Ofensiu]Narcis08 | 14-01-2012 | Valoració: 10
recitarem junts la por dels poetes a morir en l'intent de tacar el paper de negre. Vine amb mi, t'escric i en parlem. Salut!!
-
gràcies Sergi...[Ofensiu]joandemataro | 13-01-2012
m'has picat la curiositat i he anat a buscar el poema que esmentes... quanta bellesa, quant m'agradaria poder tocar el vers pur com ell...
Autor: Charles Baudelaire (Les fleurs du mal)
Nació en Paris, abril de 1821. Murió en Paris 31 de Agosto de 1867.
Escrito a bordo del velero L'Alcide en 1842 a los 21 años de edad volviendo a Francia desde la India.
Suelen, por divertirse, los mozos marineros
cazar albatros, grandes pájaros de los mares
que siguen lentamente, indolentes viajeros,
el barco, que navega sobre abismos y azares.
Apenas los arrojan allí sobre cubierta,
príncipes del azul, torpes y avergonzados,
el ala grande y blanca aflojan como muerta
y la dejan, cual remos, caer a sus costados.
¡Que débil y que inútil ahora el viajero alado!
El, antes tan hermoso, ¡que grotesco en el suelo!
Con su pipa uno de ellos el pico le ha quemado,
otro imita, renqueando, del inválido el vuelo.
El poeta es igual ... Allá arriba, en la altura,
¡qué importan flechas, rayos, tempestad desatada!
Desterrado en el mundo, concluyó la aventura:
¡sus alas de gigante no le sirven de nada!
-
Genial, Joan[Ofensiu]Bonhomia | 13-01-2012 | Valoració: 10
Tristíssim, m'ha recordat força L'albatros, de Baudelaire. Si hi ha poetes que moren sense haver viscut, un parany regna sobre la Terra: el fet de voler només estar sol/a.
Jo ho veig així.
I t'admiro moltíssim com a poeta, m'has deixat impressionat i bocabadat.
Sergi -
Sempre caminem[Ofensiu]free sound | 13-01-2012 | Valoració: 10
endavant...
Amb sol, i amb núvols,
els nins de vidre,
també es fan grans.
Expressar i pensar,
diferents maneres de caminar.
Sempre endavant!!! -
Una meravella[Ofensiu]Joan G. Pons | 13-01-2012 | Valoració: 10
Molt bona creació i inspiració. I també suggerent. Enhorabona !!!
Valoració mitja: 10
