Cel encès de blau impossible

que ja no reconec en tu
aquell glop de vent que m'inflava les veles,
ni trobo el timó que em marcava el rumb,
ni el rastre d'escuma de mar arrissada i blanca
rere la popa de la meva embarcació….

… ja volen lluny de mi les gavines
que em cridaven el teu nom
retallades al cel encès de blau impossible
on ens havíem escrit paraules de núvol
i brisa salada…

… cada cop que sento el cruixir de les cordes,
la fusta que es queixa a coberta,
cada cop que el mar m'esquitxa la cara
de retrets de mar gelada,
penso que mai tornaré a fondejar les teves cales…

… i cada volta que intento albirar terra,
la costa blanca d'una platja esperançada,
entenc que soc al bell mig del no res,
sota el cel encès de blau impossible,
lluny de les gavines cridaneres…

…lluny del meu rumb,
a la deriva,
sense un glop de vent
que m'infli les veles.