Somnis Tricentenaris / Relat de Gemma Matas / CAVIL·LACIONS

CAVIL·LACIONS
L’avi deixa el llibre damunt la taula, es treu les ulleres i les deixa al costat .
Recolza el cap al respatller de la butaca i tanca els ulls, no té son però el seu cap necessita repòs. Amb les parpelles tancades va repassant passatges del llibre que està llegint, una de les moltes històries escrites del 1714.
Per una banda, li sembla està vivint en persona aquell horrible 11 de setembre i per l’altra, li venen records molt penosos de la seva infantesa.
Fa 85 anys que va arribar al món i ha viscut experiències molt dures i inoblidables. A l’any 1935, quan va començar la Guerra Civil espanyola, en tenia 6.
Vivia en una masia prop del poble. Recorda que fins llavors, sovint a la nit hi anaven uns amics del pare i feien tertúlia plegats. La mare el portava a l’habitació i es quedava amb ell fins que s’adormia.
L’ambient de casa seva era tranquil, els pares s’ocupaven de les moltes feines de la masia i ell trastejava per allà.
Com van canviar les coses a partir de l’esclat de la guerra. Tot eren corredisses, es van acabar el que ell pensava que eren tertúlies i qui més qui menys lluitava, s’amagava o intentava passar a França.
Un dia es van presentar els nacionals a casa seva. El pare malauradament no havia tingut precaució de no deixar-se veure, en aquell moment estava amb ell. Se’l van emportar, el van jutjar de mala manera i el van acusar de traïdor. El pare es va defensar cridant amb tant d’estrèpit que semblava que li havia agafat un atac de follia! Va acabar afusellat davant dels ulls de la mare i dels seus. Aquell moment el va marcar de per vida!
Acabava de rellegir els horrors que va patir Catalunya al 1714, l’assetjament, l’ humiliació, la incapacitat de poder reaccionar davant d’aquell àtac mesurat i cruel que va aconseguir fer caure Barcelona!
Aquella crueltat se li barrejava amb el record d’aquell nen de 6 anys que va veure com queia el pare després de sentir un gran tro i els crit d’impotència de la mare davant el fet!
L’avi obrí els ulls al sentir els crits d’alegria dels seus néts que anaven corrent a abraçar-lo jugant a qui hi arribava primer i era el vencedor...
Se li van escapar les llàgrimes al pensar que aviat marxaria d’aquest món sense tenir la certesa de que aquells nens podrien viure en una Catalunya lliure, que cap barrera els hi impediria veure el sol des de l’est fins a l’oest, des del nord fins el sud, sota l’ombra ondejant de la seva pròpia senyera!
Gemma Matas