Cave greeting card

Un relat de: Eloi Arumí Sunyol

Niu de rates, casa seva era un! No tenia ni novia ni nuvi ni mare ni pare ni gat ni gos ni canari ni peix. Buscava l'amor, l'essència de no ser mort sense haver estimat, el poder no ser lleig ni sentir-se'n a través d'algú que li digués guapo tot i no ser-ho.
Menjava poc i malament: galetes, pizzes, llet, cafè, melmelades de tant en tant, poc peix i molta carn de baixa qualitat nutricional. Tenia el cos prim, sec, esquelètic i arrugat; la cara prima, seca, esquelètica i arrugada; les mans primes, seques, esquelètiques i arrugades; la panxa prima, seca, esquelètica i arrugada! Els ulls conservaven una vitalitat important. No eren arrugats! Només eren prims, secs i esquelètics recordant dos grans de raïm que estan a punt de ser panses però que conserven certa frescor molecular.

Sortia poc i feia poc que sortia. Anava a buscar diaris, revistes, menjar, roba i parella. Les coses que es poden comprar són més fàcils de trobar i, evidentment, els béns sentimentals i/o amorosos que comprenen un mutu acord per a adquirir-se, s'han de cultivar pacientment. Així doncs aconseguia diaris, revistes, menjar i roba però no pas parella.
Sortint una dia, va equivocar-se, i, amb la pistola, no va caçar el dinar sinó un humà!
Mort l'home a terra ple de sang, va ser transportat a la maison de rates. No era gran, ni vell, ni jove, ni nadó, no tenia edat: era immortal entre mortals però mort al fi i a la cap (com els altres infeliços que es moren perquè s'han de morir).
Convivència difícil, poc diàleg i discussions monologades, feien que el nostre home agafés mania al foraster. Però les nits eren glorioses i minuciosament calculades; cada moviment era perfectament acurat i feia de l'amor una experiència genuïna i irrepetible.
Dos homes i un embaràs, números que no quadren. El mort començà a criar una panxa imminent plena de vida que agafava un color groguenc brillant força sospitós.

(Citant Sisa): Una nit clara i tranquil·la que hi havia la lluna que feia llum i els convidats anaven arribant i anaven omplint tota la casa de colors i de perfums, la panxa començà a palpitar i a emetre sons cardíacs (com si el cor hagués baixat a la panxa augmentat vint-i-quatre vegades). El colossal embrió trencà la panxa del mort com si és tractés d'una eclosió ovípara envoltat d'un líquid que recordava la gelatina de llimona (groc i llefiscós, consistent però humit).
En el primer sospir, la criatura no va plorar, no va fer res, només va respirar fons i resseguí de dalt a baix el cos del qual havia sortit. Tenia un aspecte fúnebre, mig mort i mig viu, semi conscient des del primer moment de vida i inconscient de que era viu, tenia dubtes però no sabia què eren dubtes, era coneixedor de la vida que havia rebut però no sabia com ni quan ni on ni perquè l'havia rebut, sentia les parts del cos i les movia, però no sabia què eren ni perquè servia el fet de moure-les i de tenir-les.
El pare viu, en veure l'anomalia natural que suposava tenir un fill irracional, es va espantar, va tapar-se els ulls i va cridar. Va cridar tan fort com va poder, es va estrènyer la cara amb les mans fins que la pell començà a envermellir-se i a causar-li dolor. Va deixar tot el que el lligava amb el món i tot el que lligava la seva ment am la racionalitat més bàsica i marxà cridant de l'habitació deixant sola la criatura errant que mirava l'escena com si l'entengués però sense saber perquè ho comprenia.

L'home es va anar a tancar al lavabo on va romandre dues hores escoltant els xiscles de la criatura que (suposava) tenia gana. Al passar les hores l'home tremolava i es repetia (al principi mentalment però després en veu alta per no sentir la bèstia: No sóc jo el boig, és Déu per fer-me això.
Al cap de sis hores d'estar reclòs al lavabo la l'ésser va parar de cridar. L'home no sabia si li feien més por els crits de la bèstia o el silenci preocupant d'aquell moment.
Va armar-se de valor i aconseguí arribar allà on havia vist la bèstia per última vegada tot i la por que tenia. Un cop allà va veure el monstre engolint. Menjant-se al que l'havia creat, digerint el seu úter, la seva essència, els seus inicis. Després del banquet orgànic l'horrible criatura es posà a plorar (o això semblava), expirà una última vegada i caigué a terra. Era morta.

El pare s'ho mirava amb llàgrimes als ulls i, un cop l'innominat va ser a terra, va córrer a abraçar-lo. No sabia perquè ho feia i, de fet, li va fer molta angúnia, però, al cap i a la fi, era el seu fill, l'únic que va mostrar senyals d'haver-lo pogut estimar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer