Catul

Un text impregnat de la lírica d'amor llatina (dels poetae novi i els seus brevia carmina), però fent un salt en el temps (en un altre format) i apareixent al París del segle XXI.

Una ciutat en la qual s'hi conjuguen a la perfecció els sentiments més personals de tristesa i felicitat; i, en efecte, amb l'aroma dels poemes apassionats i engelosits del Liber catulià.

El retorn breu de la protagonista i la distància que es crea en uns segons és definitiva i certifica la força dels versos de Catul.

Una obra a vessar de simbolisme per convidar-nos a afuar l'enginy: plena de coratge i compromís amb les imatges més cultes.

Heus aquí una prova que els poemes de Lucreci poden ser d'una èpica fatalista i, en canvi, a través dels melangiosos versos de Catul perviu la bellesa hel·lenística. Heus aquí el relat d'una artista que sap interpretar tots els pendents de la vida.

Una abraçada, Mon Pons.
Un relat excel·lent.

·Jofre·

PS. Què en farem d'aquesta fotografia del revers d'una fulla de Ficus elastica v. decora?
Moltes gràcies pels tresors fantàstics en forma de comentari.

després del desengany, sempre ens quedarà el somni. No puc llegir els teus relats sense que em provoquin tothora aquest estrany sentiment de melangia.
Un inici assolellat i alegre, combinat amb un final grisós com un cel a punt de plorar... I no sé què ho fa que un idil.li amb algú que sabem llunyà o distant se'ns fa molt més punyent. El mesclem amb les essències d'allò que els envolta, ciutat, país, cultura, i això ens el torna més evocador, més especial...
Els teus relats, a banda d'una elevada bellesa, tenen sempre aquell regust de saviesa que fa endinsar-se a la pròpia consciència i remoure els propis sentiments. Un relat fascinant Mon!
(I jo també t'agraeixo i m'omplen molt els teus comentaris. Gràcies!)
Una forta abraçada!

i tinc ganes de comentar-te aquesta petita maravella.
Vaja, ja t'he dit i redit que has estat tot un descobriment, pero es que em quedo curta de paraules. Corroboro els elogis anteriors i com a petit aport vull fer referencia a aixo, als viatges, als paisatges que no ens pertanyen pero que ens fem nostres a traves de les petites experiencies. I com aquells llocs retenen per sempre les nostres histories i les magnifiquen, i tenen gust de melangia quan passeges una vegada mes per aquell carrer que mai sera teu.

M'agrada com penses.

Una abraçadassa!

m

...inesperat, melangiós, trist, que enllaça contrapuntat amb el principi de glicines en flor.
El llenguatge sempre acurat que caracteritza els teus escrits es fa més palés que mai en aquesta història com de pluja parisina reflectint-se en les aigües tèrboles de "la Seine".

el teu relat i les imatges que m'ha evocat, París, amor, desig i la dura realitat del final ...
un bella narració ...

Una besada

Conxa

Quin binomi, Mon Pons!. Càtul l'ànima turmentada per l'amor de Lèsbia, per les infedelitats constants d'ella! i París la ciutat "del desig que m'extasia" diu la teva protagonista, però hi ha la frase que ell et va llegir del poeta llatí:

Des que hem satisfet el caprici de la nostra passió, ja no respectem les promeses i els juraments

i el record de les paraules de l'última trobada a París li fa tenir present una proposta de l'amant més immediata:
"Si tu vols un canvi d'aires jo et proposo el meu apartament"
i el desig, el de Càtul, el de Lèsbia, el d'ella torna a ser present. Un desig, però, en què l'absència de sexe (No li cal estrènyer les cames perquè el desig no se li escapi, sols vol que l'entengui) hi predomina???
I quan s'obre la porta de l'apartament es troba la mirada de la seva dona que no pot obviar!!

Càtul i París, repeteixo, "un poeta llatí del desig turmentat a París" Un desig d'amor estruncat!

M'ha agradat!!