Catul

Un relat de: Mon Pons

M'obro camí, envoltada de glicines en flor i de gent multicolors, a torrentades. Sabeu? la saba s'esglaia cada primavera en els arbres de la ciutat de París. De cop sento olor d'herbes cremades i a terra mullada. Giro a la dreta i la gent es creua apressada amb mi."Tot plegat" m'inspira un desig que m'extasia, com si el meu entorn tingués un sol component: la tendresa. Gairebé ens estrenyi'm amb els braços i ens besem.
Avui fa un sol esplèndid, sembla que la llum i els colors surten per cada cantonada. M'apropo a la rue de Charenton i camino recte cap endavant, decidida.

Ell em mirà amb uns ulls xinesos, de color verd, l'última vegada que ens vam veure. D'això fa tres anys. En acomiadar-nos em llegí un fragment de Catul: "Des que hem satisfet el caprici de la nostra passió, ja no respectem les promeses i els juraments".

Encara no m'he acostumat a parlar sola, però avui, mentre camino, ofereixo culte al record. Al seu. No és més que un passar full i passar de llarg; sinó, fins i tot, de reincidir i d'explicar-me algun secret, alguna cosa recòndita i oblidada dins meu que braseja, encara. Nosaltres, fets de màscara transparent, ens haurem, per fi, retrobat. No tenim, doncs, res per amagar. Penso que l'incendi s'extingeix amb el foc. El nostre estava per sempre abrandat...?
Sé que hi ha sempre quelcom de la impetuositat francesa...

Uns dies abans, ell m'havia proposat: "(...) si tu veux un changement d'air je te propose mon apartement, car je vais en Afrique du Sud, il y a personne dans l'apartement, sauf Melba le chat qu'il faudra nourrir..."

Immediatament s'intensificà el meu desig. La vida no té lògica, vaig pensar, només té moviment i color. És la il·lusió que disfressa l'objectivitat? No ho sé. Només sé que m'aproparia cap un amant arcaic que havia abandonat. Diuen que la dona quan desitja estreny les cames per tal que el desig no se'n vagi. Bajanades! Jo ja en tinc prou que ell m'entengui...
Sí, només retornaria a la cita i la llunyania de les nostres vides tot d'una s'havien il·luminat.

Sabia que la sort o les circumstàncies m'havien procurat reaparèixer, a París. La meva fortuna era gloriosa, com el sentiment d'una poetessa cursi que escrigué: "pujaré a la muntanya per sentir el vent de prop i malgrat el meu cant tremolós, tornaré a trobar l'amor..."

Però ningú confia els seus secrets a un qualsevol; tothom els confia a algú de confiança. L'amic, l'amiga o l'amant no seran mai, doncs, uns "qualsevol". París és el meu confident d'amor. Això és tot, realment.
Recordo haver sentit les seves últimes paraules dolces i serenes. Després, tota aquella nit vaig plorar per tot allò que m'havia obsessionat tan de temps: per aquell mirall estàtic i fred del qual no sabia mai on es dirigien els seus reflexos; era com una dissertació de mudeses. Jo m'emmirallava en ell i les paraules servien de ben poc. Amb tot, continuàvem veient-nos amb ulls obscurs. Sempre li havia dit que faria el que ell volgués... de ben segur que en quedava una memòria soterrada, encara.
Arribo davant la porta i em deixo envair per l'íntima atmosfera que reconec. Vull córrer el risc de tocar el timbre. La porta de l'apartament s'obre i em rep la seva dona i no tinc cap més remei que dirigir-li la mirada.




Comentaris

  • París confidencial[Ofensiu]
    Jofre | 12-07-2006 | Valoració: 10

    Un text impregnat de la lírica d'amor llatina (dels poetae novi i els seus brevia carmina), però fent un salt en el temps (en un altre format) i apareixent al París del segle XXI.

    Una ciutat en la qual s'hi conjuguen a la perfecció els sentiments més personals de tristesa i felicitat; i, en efecte, amb l'aroma dels poemes apassionats i engelosits del Liber catulià.

    El retorn breu de la protagonista i la distància que es crea en uns segons és definitiva i certifica la força dels versos de Catul.

    Una obra a vessar de simbolisme per convidar-nos a afuar l'enginy: plena de coratge i compromís amb les imatges més cultes.

    Heus aquí una prova que els poemes de Lucreci poden ser d'una èpica fatalista i, en canvi, a través dels melangiosos versos de Catul perviu la bellesa hel·lenística. Heus aquí el relat d'una artista que sap interpretar tots els pendents de la vida.

    Una abraçada, Mon Pons.
    Un relat excel·lent.

    ·Jofre·

    PS. Què en farem d'aquesta fotografia del revers d'una fulla de Ficus elastica v. decora?
    Moltes gràcies pels tresors fantàstics en forma de comentari.

  • Tristament,[Ofensiu]
    Maragda | 29-05-2005 | Valoració: 10

    després del desengany, sempre ens quedarà el somni. No puc llegir els teus relats sense que em provoquin tothora aquest estrany sentiment de melangia.
    Un inici assolellat i alegre, combinat amb un final grisós com un cel a punt de plorar... I no sé què ho fa que un idil.li amb algú que sabem llunyà o distant se'ns fa molt més punyent. El mesclem amb les essències d'allò que els envolta, ciutat, país, cultura, i això ens el torna més evocador, més especial...
    Els teus relats, a banda d'una elevada bellesa, tenen sempre aquell regust de saviesa que fa endinsar-se a la pròpia consciència i remoure els propis sentiments. Un relat fascinant Mon!
    (I jo també t'agraeixo i m'omplen molt els teus comentaris. Gràcies!)
    Una forta abraçada!

  • avui la cosa va de viatges...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 22-05-2005

    i tinc ganes de comentar-te aquesta petita maravella.
    Vaja, ja t'he dit i redit que has estat tot un descobriment, pero es que em quedo curta de paraules. Corroboro els elogis anteriors i com a petit aport vull fer referencia a aixo, als viatges, als paisatges que no ens pertanyen pero que ens fem nostres a traves de les petites experiencies. I com aquells llocs retenen per sempre les nostres histories i les magnifiquen, i tenen gust de melangia quan passeges una vegada mes per aquell carrer que mai sera teu.

    M'agrada com penses.

    Una abraçadassa!

    m

  • Final...[Ofensiu]
    rnbonet | 17-05-2005 | Valoració: 10

    ...inesperat, melangiós, trist, que enllaça contrapuntat amb el principi de glicines en flor.
    El llenguatge sempre acurat que caracteritza els teus escrits es fa més palés que mai en aquesta història com de pluja parisina reflectint-se en les aigües tèrboles de "la Seine".

  • a mi també m'ha encisat ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 12-04-2005

    el teu relat i les imatges que m'ha evocat, París, amor, desig i la dura realitat del final ...
    un bella narració ...

    Una besada

    Conxa

  • París i Càtul![Ofensiu]
    Lavínia | 12-04-2005 | Valoració: 10

    Quin binomi, Mon Pons!. Càtul l'ànima turmentada per l'amor de Lèsbia, per les infedelitats constants d'ella! i París la ciutat "del desig que m'extasia" diu la teva protagonista, però hi ha la frase que ell et va llegir del poeta llatí:

    Des que hem satisfet el caprici de la nostra passió, ja no respectem les promeses i els juraments

    i el record de les paraules de l'última trobada a París li fa tenir present una proposta de l'amant més immediata:
    "Si tu vols un canvi d'aires jo et proposo el meu apartament"
    i el desig, el de Càtul, el de Lèsbia, el d'ella torna a ser present. Un desig, però, en què l'absència de sexe (No li cal estrènyer les cames perquè el desig no se li escapi, sols vol que l'entengui) hi predomina???
    I quan s'obre la porta de l'apartament es troba la mirada de la seva dona que no pot obviar!!

    Càtul i París, repeteixo, "un poeta llatí del desig turmentat a París" Un desig d'amor estruncat!

    M'ha agradat!!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: