Cercador
CAT
Un relat de: Alfons Laliga Sahuquillo- Compartir:
CAT
I
Hi havia una vegada un país meravellós admirat per tot el món per la seva cultura, la seva gent i la seva riquesa. Aquell país, no gaire gran, estava en una península que formava part d’altres països del món.
Com que era una nació molt important la gent del voltant estava molt gelosa del seu bon fer i un dia van decidir rodejar-la: primer de gent vestida blau, després de gent vestida de verd i més tard de gent vestida de marró i altres colors. Aquesta gent venien en camions i tancs i avions i helicòpters i, més endavant, per mar amb molts vaixells i submarins al llarg de la costa.
Era tanta la pressió per totes bandes que la nació s'anava oprimint i oprimint, fins que un bon dia de tanta pressió va petar i tot el que hi havia (gent, cases, vehicles, conreus, muntanyes... vaja, tot) va enlairar-se i es va escampar pel firmament.
Poc van trigar a trobar un petit astre on van poder comprovar que hi podien respirar; hi havia aigua i la terra era molt bona.
Amb el bon fer de tots aquells que van quedar vius i, aprofitant tot allò que van poder arreplegar escampat per l’espai i de mica en mica, van construir un planeta-nació que van anomenar Cat.
Van passar uns 300 anys i ja s’havia fet molt important. No hi feien falta diners. Hi havia escoles, fabriques, animals, conreus i els nens vivien feliços amb grans zones verdes i molts camps per jugar.
Cada dia orbitaven a més de 500 quilòmetres al voltant d’aquell món i se'l miraven encuriosits.
Un dia un nen, es deia Pau, un dels més intel•ligents de la nació, va tenir una idea. Havia llegit tant sobre la nació dels seus avantpassats que va començar a pensar en com fer-ho per viatjar i conèixer el que havia estat aquella terra en forma de triangle al costat del mar.
El gran problema era trobar la manera de volar per l’espai i arribar a la terra tenint compte que no tenien gaire material per construir motors ni molt combustible per fer-los funcionar.
Es va reunir amb tots els nens de l'escola i els va exposar el seu somni. D’aquelles reunions van sortir moltes idees, però n'hi va haver una que va destacar d'entre totes. Un dels nens més petits d’una classe va suggerir que podien fer naus de paper, perquè el que més tenien era llibres vells i els podien aprofitar. Al principi tots se'n van riure, però veient que no tenien cap altre material per fer servir s’ho van repensar i tots, tots, es van engrescar en la feixuga tasca de construir grans naus amb aquell material tan lleuger.
Les van pintar amb ratlles vermelles, quatre per banda, i alguns els hi van dibuixar estrelles, uns de color blau i altres de vermell. Vaja, que eren d’allò més maques, les naus!
Un dia van fer una reunió amb els pares i els van explicar el projecte. Hi va haver els que hi estaven a favor i els que hi estaven en contra. Molts dies es va parlar de tot allò fins que un dia un nen va pensar que el millor seria decidir-ho per votació. Però llavors va sortir el problema de: quina seria la pregunta?
Entre els pares, els mestres i la gent més gran es va arribar a l'acord de preguntar Si es deixaria anar els nens a la terra i Si se'ls deixaria anar amb les naus de paper.
I la votació es va fer. La majoria va votar Sí i Sí! Un èxit!
D’aquesta manera, com que ja tenien les naus construïdes, es van fer els plans per portar a terme la gran aventura espacial. Tota la població va anar guardant queviures, aigua i roba perquè als nens no els hi faltés res de res durant aquell viatge del qual no en sabien la seva durada.
L’únic problema que els quedava per solucionar era com fer que les naus volessin cap al seu destí. Però com que sempre hi ha un personatge savi que troba la solució als problemes que semblen irresolubles, algú va proposar de fabricar uns grans ventiladors que fessin tant i tant de vent, que fossin capaços d'empènyer aquells aparells tan lleugers cap al seu destí.
Tota la nació hi va contribuir i, agafant materials d’aquí i d’allà, en poc temps havien fet més de 300 ventiladors enormes els quals, al provar-los, funcionaven de meravella.
Passats uns dies tot estava preparat per a la sortida. Hi havia 1714 naus, amb 300 nens a bord de cadascuna, ja que no n'hi cabien més. S'hi va carregar tot el material que necessitaven, es van engegar els ventiladors gegants i aquells que es van haver de quedar les van veure enlairar amb l'empenta tan gran del vent produït per aquests grans artefactes. Ningú no va deixar de mirar fins que les naus es van perdre a l'infinit i, llavors, amb cares tristes van tornar a les seves cases amb els ulls plens de llàgrimes.
A mesura que s'allunyaven, les naus anaven perdent velocitat perquè els ventiladors, tot i la seva potència, quedaven més lluny. Tot i amb això van entrar en un espai que els va fer anar més ràpid i, sense adonar-se, passant molta calor, van aterrar en un mar molt blau, al costat d’aquell tros de terra en forma de triangle.
II
En PePe, un nen de 8 anys, estava jugant a la platja amb el seu gos. Cada capvespre ho feia mentre la seva mare preparava el sopar. Aquell dia, però, va veure uns estels que queien lentament sobre l’aigua, molt a prop seu. El gos estava molt excitat i va començar a bordar, i ell es va posar molt nerviós.
D’aquelles naus van començar a sortir nens, exactament 514.200! En Pepe, petrificat, no sabia què fer. Poc a poc anaven sortint de l’aigua i encerclaven l'atemorit vailet i el gos amb la cua entre cames. Un dels nens del Planeta Cat es va dirigir a ell i li va parlar en una llengua que en Pepe, curiosament, entenia.
- Hola, em dic Pau i aquesta nena es diu Llibertat; aquell és l'Inde, aquell és el Pen, aquella és la Dència, aquell es diu Este, aquella es diu Lada, aquest Demo i aquella Cràcia... - i així va anar dient els noms dels que hi havia més a prop.
- Hola, yo me llamo PePe. Mi perro se llama Dic. ¿Vais vestidos muy raros, no? ¿De dónde sois?
- D’un planeta que es diu CAT.
- No he oído nunca ese nombre. ¿Está muy lejos? ¿Por qué no os quitáis esas más caras?
- Molt lluny. Com és que ens entens? -Va preguntar en Pau, traient-se la màscara.
- No lo sé, la verdad. Solo sé que mis padres a veces lo hablan aunque con un acento diferente al vuestro. Me dicen que no quieren que lo aprenda porque está prohibido por los que mandan.
- T’hem espantat?
- Sí, en verdad. He visto caer como unas estrellas y me he asustado mucho. ¿Son estrellas verdad?
- Bé, són estel·lades. Les van batejar així.
- En mi casa, en un armario escondidos, hay unos trapos con dibujos muy parecidos.
En Pepe, tremolant, es va girar i va sortir corrents cap a casa seva. Quan va arribar els hi va explicar als seus pares tot el que acaba de veure i al mirar per la finestra també es van espantar molt, molt!
Van veure aquells personatges vestits molt extravagants i d’un color tan pàl·lid que els hi va entrar pànic. Van trucar per telèfon a la policia, a les famílies i tothom que coneixien, i tots, tots, es van espantar molt també. La notícia es va escampar. Tenien tanta por que molts d’ells van començar a sortir de les seves cases, i amb allò que portaven posat van començar a córrer, uns cap l’oest i altres cap al sud. Van marxar tan a corre-cuita que en poc temps a una part de terra molt important, aquella en forma de triangle, no hi va quedar gairebé ningú.
En Pau i tots els nens i nenes es van escampar per tota la costa i després cap a les muntanyes i terra endins fins que es van trobar amb uns pobles on la gent no havia marxat i parlaven una llengua diferent. Van decidir no avançar més.
Van canviar el nom d’aquella terra que li deien Cataluña i li van dir Catalunya.
Els nens es van fer grans. Van aprofitar les cases, les fàbriques , les escoles i les universitats i van fer un país molt ric i ferm. Tan ferm que va ser l'admiració de tots els altres països del món.
Un dia en Pau, ja una mica gran, va proposar de construir unes noves naus i anar a buscar a tots aquells que durant molts anys van estar donant voltes per l’espai. I així ho van fer.
2014 naus amb cabuda per 300 persones van ser construïdes. Es van enlairar i en poc més de 300 dies van tornar a Catalunya amb 604.200 catalans que encara estaven vius al Planeta CAT. Es va fer una gran festa i des de llavors aquelles banderes amb quatre barres i un estel van ondejar per tota arreu.
ALFONS LALIGA (CALELLA, MARÇ 2014)
I
Hi havia una vegada un país meravellós admirat per tot el món per la seva cultura, la seva gent i la seva riquesa. Aquell país, no gaire gran, estava en una península que formava part d’altres països del món.
Com que era una nació molt important la gent del voltant estava molt gelosa del seu bon fer i un dia van decidir rodejar-la: primer de gent vestida blau, després de gent vestida de verd i més tard de gent vestida de marró i altres colors. Aquesta gent venien en camions i tancs i avions i helicòpters i, més endavant, per mar amb molts vaixells i submarins al llarg de la costa.
Era tanta la pressió per totes bandes que la nació s'anava oprimint i oprimint, fins que un bon dia de tanta pressió va petar i tot el que hi havia (gent, cases, vehicles, conreus, muntanyes... vaja, tot) va enlairar-se i es va escampar pel firmament.
Poc van trigar a trobar un petit astre on van poder comprovar que hi podien respirar; hi havia aigua i la terra era molt bona.
Amb el bon fer de tots aquells que van quedar vius i, aprofitant tot allò que van poder arreplegar escampat per l’espai i de mica en mica, van construir un planeta-nació que van anomenar Cat.
Van passar uns 300 anys i ja s’havia fet molt important. No hi feien falta diners. Hi havia escoles, fabriques, animals, conreus i els nens vivien feliços amb grans zones verdes i molts camps per jugar.
Cada dia orbitaven a més de 500 quilòmetres al voltant d’aquell món i se'l miraven encuriosits.
Un dia un nen, es deia Pau, un dels més intel•ligents de la nació, va tenir una idea. Havia llegit tant sobre la nació dels seus avantpassats que va començar a pensar en com fer-ho per viatjar i conèixer el que havia estat aquella terra en forma de triangle al costat del mar.
El gran problema era trobar la manera de volar per l’espai i arribar a la terra tenint compte que no tenien gaire material per construir motors ni molt combustible per fer-los funcionar.
Es va reunir amb tots els nens de l'escola i els va exposar el seu somni. D’aquelles reunions van sortir moltes idees, però n'hi va haver una que va destacar d'entre totes. Un dels nens més petits d’una classe va suggerir que podien fer naus de paper, perquè el que més tenien era llibres vells i els podien aprofitar. Al principi tots se'n van riure, però veient que no tenien cap altre material per fer servir s’ho van repensar i tots, tots, es van engrescar en la feixuga tasca de construir grans naus amb aquell material tan lleuger.
Les van pintar amb ratlles vermelles, quatre per banda, i alguns els hi van dibuixar estrelles, uns de color blau i altres de vermell. Vaja, que eren d’allò més maques, les naus!
Un dia van fer una reunió amb els pares i els van explicar el projecte. Hi va haver els que hi estaven a favor i els que hi estaven en contra. Molts dies es va parlar de tot allò fins que un dia un nen va pensar que el millor seria decidir-ho per votació. Però llavors va sortir el problema de: quina seria la pregunta?
Entre els pares, els mestres i la gent més gran es va arribar a l'acord de preguntar Si es deixaria anar els nens a la terra i Si se'ls deixaria anar amb les naus de paper.
I la votació es va fer. La majoria va votar Sí i Sí! Un èxit!
D’aquesta manera, com que ja tenien les naus construïdes, es van fer els plans per portar a terme la gran aventura espacial. Tota la població va anar guardant queviures, aigua i roba perquè als nens no els hi faltés res de res durant aquell viatge del qual no en sabien la seva durada.
L’únic problema que els quedava per solucionar era com fer que les naus volessin cap al seu destí. Però com que sempre hi ha un personatge savi que troba la solució als problemes que semblen irresolubles, algú va proposar de fabricar uns grans ventiladors que fessin tant i tant de vent, que fossin capaços d'empènyer aquells aparells tan lleugers cap al seu destí.
Tota la nació hi va contribuir i, agafant materials d’aquí i d’allà, en poc temps havien fet més de 300 ventiladors enormes els quals, al provar-los, funcionaven de meravella.
Passats uns dies tot estava preparat per a la sortida. Hi havia 1714 naus, amb 300 nens a bord de cadascuna, ja que no n'hi cabien més. S'hi va carregar tot el material que necessitaven, es van engegar els ventiladors gegants i aquells que es van haver de quedar les van veure enlairar amb l'empenta tan gran del vent produït per aquests grans artefactes. Ningú no va deixar de mirar fins que les naus es van perdre a l'infinit i, llavors, amb cares tristes van tornar a les seves cases amb els ulls plens de llàgrimes.
A mesura que s'allunyaven, les naus anaven perdent velocitat perquè els ventiladors, tot i la seva potència, quedaven més lluny. Tot i amb això van entrar en un espai que els va fer anar més ràpid i, sense adonar-se, passant molta calor, van aterrar en un mar molt blau, al costat d’aquell tros de terra en forma de triangle.
II
En PePe, un nen de 8 anys, estava jugant a la platja amb el seu gos. Cada capvespre ho feia mentre la seva mare preparava el sopar. Aquell dia, però, va veure uns estels que queien lentament sobre l’aigua, molt a prop seu. El gos estava molt excitat i va començar a bordar, i ell es va posar molt nerviós.
D’aquelles naus van començar a sortir nens, exactament 514.200! En Pepe, petrificat, no sabia què fer. Poc a poc anaven sortint de l’aigua i encerclaven l'atemorit vailet i el gos amb la cua entre cames. Un dels nens del Planeta Cat es va dirigir a ell i li va parlar en una llengua que en Pepe, curiosament, entenia.
- Hola, em dic Pau i aquesta nena es diu Llibertat; aquell és l'Inde, aquell és el Pen, aquella és la Dència, aquell es diu Este, aquella es diu Lada, aquest Demo i aquella Cràcia... - i així va anar dient els noms dels que hi havia més a prop.
- Hola, yo me llamo PePe. Mi perro se llama Dic. ¿Vais vestidos muy raros, no? ¿De dónde sois?
- D’un planeta que es diu CAT.
- No he oído nunca ese nombre. ¿Está muy lejos? ¿Por qué no os quitáis esas más caras?
- Molt lluny. Com és que ens entens? -Va preguntar en Pau, traient-se la màscara.
- No lo sé, la verdad. Solo sé que mis padres a veces lo hablan aunque con un acento diferente al vuestro. Me dicen que no quieren que lo aprenda porque está prohibido por los que mandan.
- T’hem espantat?
- Sí, en verdad. He visto caer como unas estrellas y me he asustado mucho. ¿Son estrellas verdad?
- Bé, són estel·lades. Les van batejar així.
- En mi casa, en un armario escondidos, hay unos trapos con dibujos muy parecidos.
En Pepe, tremolant, es va girar i va sortir corrents cap a casa seva. Quan va arribar els hi va explicar als seus pares tot el que acaba de veure i al mirar per la finestra també es van espantar molt, molt!
Van veure aquells personatges vestits molt extravagants i d’un color tan pàl·lid que els hi va entrar pànic. Van trucar per telèfon a la policia, a les famílies i tothom que coneixien, i tots, tots, es van espantar molt també. La notícia es va escampar. Tenien tanta por que molts d’ells van començar a sortir de les seves cases, i amb allò que portaven posat van començar a córrer, uns cap l’oest i altres cap al sud. Van marxar tan a corre-cuita que en poc temps a una part de terra molt important, aquella en forma de triangle, no hi va quedar gairebé ningú.
En Pau i tots els nens i nenes es van escampar per tota la costa i després cap a les muntanyes i terra endins fins que es van trobar amb uns pobles on la gent no havia marxat i parlaven una llengua diferent. Van decidir no avançar més.
Van canviar el nom d’aquella terra que li deien Cataluña i li van dir Catalunya.
Els nens es van fer grans. Van aprofitar les cases, les fàbriques , les escoles i les universitats i van fer un país molt ric i ferm. Tan ferm que va ser l'admiració de tots els altres països del món.
Un dia en Pau, ja una mica gran, va proposar de construir unes noves naus i anar a buscar a tots aquells que durant molts anys van estar donant voltes per l’espai. I així ho van fer.
2014 naus amb cabuda per 300 persones van ser construïdes. Es van enlairar i en poc més de 300 dies van tornar a Catalunya amb 604.200 catalans que encara estaven vius al Planeta CAT. Es va fer una gran festa i des de llavors aquelles banderes amb quatre barres i un estel van ondejar per tota arreu.
ALFONS LALIGA (CALELLA, MARÇ 2014)