Càsting

Un relat de: lurds

CÀSTING
M'he aixecat a les set del matí, m'he dutxat i he esmorzat una tassa de llet amb cereals. No he volgut menjar res més, ja són les vuit i d'aquí a una hora he d'estar a la Sala B de l'Hotel Maid. Fan un càsting per un musical i no sé ben bé com, m'hi presento. Estic mort de por. Fa molts anys que em preparo per l'ocasió, vaig a classes d'interpretació, ball i cant. Els meus professors m'han recomanat que hi vagi, diuen que no estaré mai preparat del tot. És una feina que necessita un constant reciclatge, no et pots quedar parat i sempre has de continuar estudiant. Això ho tinc molt clar, però sóc molt perfeccionista i no les tinc totes. M'agradaria preparar-me una miqueta més. Ja sé, que si no començo a presentar-me a càstings, no trobaré mai feina del que m'agrada i no tindré currículum, però estic molt espantat. I si no m'agafen? i si m'enfonso i llenço la tovallola al primer assalt?
Ja sóc a la recepció de l'hotel. Em sento una mica estrany, tot és molt luxós i jo vaig amb els meus pantalons amples de xandall,una samarreta i les meves sabatilles de ball. De seguida veig un parell de noies que fan la mateixa fila que jo, i em dirigeixo cap elles. Els hi pregunto si han vingut al càsting, somriuen i em senyalen un cartellet amb una fletxa que diu Sala B. Està al final d'un llarg passadís emmoquetat, on si esperen uns quants nois i noies més. Tots estan escalfant i m'hi afegeixo per no desentonar. Intento concentrar-me, no sé molt bé què em faran fer. Potser algú dels que hi ha allà me'n faria cinc cèntims, però no vull semblar un passerell i segueixo a la meva. Observo la noia de la meva dreta, prima, morena, sembla ballarina de clàssic. El noi que té al costat en canvi sembla més un actor, fa exercicis, obrint i tancant la boca, i també escalfa la veu. No sé si ens cridaran pel nom o pel número que ens van donar quan ens varem inscriure. Sembla que tots estan força tranquils, jo en canvi, tot i que intento dissimular, tinc un nus a l'estómac que no em deixa viure. Tranquil, segueix escalfant i no pensis en el càsting, relaxat i concentrat. Sembla que funciona, ja tinc els muscles més relaxats i puc començar a fer estiraments. Però tot i que tothom sembla tranquil, la processó va per dins i la tensió es pot tallar amb un ganivet. Som rivals, tots volem aconseguir aquella feina, i potser no serà el millor, si no el que tingui més sort i li facin fer el que més be se li dóna. Ja no em vull preocupar més, segons els meus professors sóc el millor en tot, i així ho he de transmetre. Clar, només he d'estar segur del que faig.
La porta s'obre, i en surt una senyoreta pèl-roja amb una llibreta i un bolígraf a la mà. Sense apartar la vista del seu quadern diu:
-Ja pot passar el número tres.-
La noia morena s'aixeca de terra recull la seva bossa entra i tanca la porta. Seguidament tots tornen a reprendre els seus exercicis. Pel que sembla, he arribat tard i ja feia una estona que havien començat, sort que tinc el cinc, i encara no m'havien cridat. Em quedo embadalit mirant a un noi que està just al costat de la porta. Està fent estiraments, és ros, té els ulls blaus, una pell blanca, pàl·lida més ben dit, i un cos "hipermusculat". Potser és el perfil que busquen, és ben bé tot el contrari del que sóc jo, que tinc el cabell negre com el carbó i si no fos perquè m'assemblo molt als meus pares, a tots dos, diria que sóc mulat. Però hi deu haver, molts personatges en aquest musical, i encara que no m'agafin per fer de protagonista, un paper secundari per començar a fer currículum, no està gens malament. El noi ros s'adona que l'estic mirant i em pregunta si vull alguna cosa. Mare meva, tots els colors em pugen a la cara, no sé què dir... per dissimular, li pregunto si fa molt que espera, i si s'ha presentat a molts de càstings. Em respon que ha arribat el primer i que ja ha treballat algun cop amb aquest director. M'explica, que és molt exigent i en les proves que fa, intenta treure el millor de cada un per poder triar sense equivocar-se. De cop, s'obre la porta i surt la noia plorant com una magdalena, i sense dir res, surt corrent per aquell llarg passadís.
Ai Déu meu! No ho podré pas suportar! Em sembla que m'estic marejant...començo a tenir una suor freda d'aquelles de quan tens molta por. M'aixeco de terra i faig el gest de donar mitja volta i marxar cap a casa, però es torna a obrir la porta i la mateixa senyoreta d'abans, crida al número quatre. És el noi ros, que entra amb la seva gran tranquil·litat. Quina enveja estar tant tranquil! No, no puc marxar, li he promès a tots els meus professors que em presentaria i no els hi puc fallar. Espero que el director pugui treure el millor de mi, i no el pitjor, com a aquella pobre noia que no sé què li haurà dit, però no li ha fet treure pas una rialla,no.
Em torno a asseure per seguir fent els meus estiraments, el proper sóc jo, he de deixar totes les tonteries i concentrar-me. Sóc bo, sóc bo! M'ho he de creure, si no com ho faré creure al senyor que hi ha allà dins. Alhora que estiro faig exercicis de veu. No tinc temps per perdre, quan surti aquell noi tan segur i prepotent he d'entrar jo. Ai! que ja em torna a agafar la suor només de pensar-hi. Potser em podria anar a prendre una til.la, la noia d'abans a trigat ben bé mitja hora. Però aquest noi està molt més preparat, ja se li nota, segur que triga menys. Val més que em quedi aquí i segueixi concentrant-me. No puc fallar porto tres mesos preparant aquest càsting i quasi tota la vida anant a acadèmies de ball, interpretació i cant. Segur que no hi ha ningú tant preparat com jo. Molt bé, molt bé segueix amb aquests pensaments positius!
Sembla que em tranquil·litzo una mica. En aquells moments es senten uns aplaudiments de dins la sala. Tots els de fora ens mirem amb un únic pensament al cap. Ja està! Aquest noi els hi ha encantat. Però, jo no sé els altres, em pensava que per molt bé que ho fessis en un càsting no t'aplaudia ningú. Si els ha agradat tant com per aplaudir, potser donen les proves per tancades i ens envien cap a casa sense donar-nos la possibilitat de demostrar el que som capaços de fer. No, no ho poden fer, encara hi ha més papers en aquesta obra i encara han de seguir veient gent. Potser em faran cantar i després ballar, o les dos coses alhora que és més difícil, si diu que és tan exigent...
Ja queda menys, només he d'entrar allà dins i fer el que millor ser fer. Segur que em surt bé i m'agafen, tots els mestres estaran contents i es sentiran orgullosos de mi.
S'obre la porta, en surt el noi ros amb el cap ben alt i un somriure d'orella a orella. Quina ràbia que fa, jo també sóc bo i no vaig pel món amb aquests aires de grandesa. Quina "xuleria", uix quin fàstic! Sort que ja se'n va... Ara em toca a mi, respira fons, i endavant, que res no t'aturi.
Seguim escalfant, ara es tornarà a obrir la porta, ara... au va! Que m'estic tornant a posar nerviós, però què hi deuen fer allà dins?... S'obre, la noia pèl-roja surt cridant el número cinc. Sóc jo! Les cames no se'm mouen, estic paralitzat...! Respira fons, respira fons,...molt bé ja camino. Entro en aquella gran sala seguint els passos de la senyoreta, que després de situar-se en un segon pla, em senyala amb la mirada que segueixi endavant. És una sala immensa, amb unes grans finestres que deixen entrar la llum del sol a través d'unes cortines d'un color cru. Al fons hi ha una gran taula amb tres persones. Al centre hi ha, el que deu ser el director, en té tota la pinta, la seva barba, els seus cabells canosos, segur que és ell. Al costat seu i deu haver els coreògrafs, una dona tibada i seriosa i un home, més jove, i amb una mirada més amable.
-Endavant, número cinc, quan vulguis, ja pots començar.- em diu el senyor amable.
Ja puc començar? Quan vulguis? Però què diu? Que no m'han de dir el que haig de fer? Què volen que canti o que balli, que reciti potser? Ai Déu meu! Ara si que l'he feta bona! Segur que se'm nota, que no he fet mai cap càsting. Espavila, pensa de pressa. Balla, canta!!
-Perdona, que et passa alguna cosa, que no et trobes bé?-
-Si, si, perdoneu- contesto amb un fil de veu.
Agafo el cd de la motxilla el poso a l'equip de música i l'engego. Em poso en posició, ballaré com si m'hi anés la vida, després si volen i em deixen els cantaré alguna cosa. Preparat! Comença a sonar el saxo de Kenny G... Les notes musicals ja em comencen a recórrer el cos, començo a lliscar pel terra, voltes, màgia, és com si volés, em sento com en un núvol, gaudeixo, i això se'm nota, estic segur de cada pas, de cada "piruette", de cada salt. Ja sonen les últimes notes, baixo del cel, i final. M'aixeco paro el cd, que ja deixava sonar la següent melodia i torno al centre de la sala.
La cara del jurat, per així dir-ho, no em diu res. Quines cares més poc expressives, i els aplaudiments?, com és que a mi no m'aplaudeixen? Segur que els he deixat de pedra i encara han de reaccionar, o potser s'esperaven més de mi...
-Molt bé noi, saps cantar?- diu amb contundència el director.
Es clar que en sé, li dic. Llavors agafa un paper, treu un cd de sota la taula, m'ho dóna tot i em diu que m'ho prepari per d'aquí a dues hores, aleshores ja hauran acabat els primers càstings i, continuaran els segons. Quina alegria que em puja pel cos! Surto, alegre, però alhora nerviós. M'ha sortit prou bé el ball i volen sentir com canto. M'he de preparar la cançó, només tinc dos hores,... ja, ja, i a aquell només l'han aplaudit i no li han donat res. Oi que no portava cap paper a la ma? Ostres! Però potser s'ho ha posat a la motxilla. Ai Déu meu que li hauré de tornar a veure la cara a aquell fatxenda. Doncs si és així, em prepararé la cançó i cantaré com mai ho he fet, ja veurà aquell...
Vaig cap a la recepció, preguntaré al recepcionista, on puc anar per assajar una mica, si és que puc fer-ho al hotel. No crec que em facin marxar per preparar-me la prova. El segon càsting! Que bé que sona això de segon, he passat el meu primer càsting i això, m'hauria de donar
més tranquil·litat, però em sembla que estic més nerviós ara que abans, que ja és dir.
El recepcionista, m'envia a una altra sala, la C. Quan obro la porta, la sorpresa és total no momés hi ha el noi ros i musculat, també hi ha les dues noies que m'han indicat la sala B quan he arribat, i dos nois més que no he vist a la primera prova.
La suor freda em torna a recórrer el cos, si que hi ha gent, i si encara no s'ha acabat el primer, en poden venir més. Ara si que m'ensorro, necessito una dosis de autoestima injectada a la vena. Torno a sortir al passadís, trucaré al meu professor de cant, a veure si m'ajuda. Trec el mòbil de la motxilla, el truco, no em contesta. Què faig? Ho torno a provar. Res, no em contesta. Potser el d'interpretació? No, és igual, torno a entrar a la sala, tots em miren, suposo que perquè abans he entrat i he sortit sense dir res. Tornen a reprendre els seus assajos, però com poden, no es molesten els uns als altres? Em situo en un racó de la sala, intento aïllar-me. Una noia se m'acosta i em pregunta si necessito ajuda, diu que estic pàl·lid. Jo? No, no si estic perfectament, li dic. Que mentider que sóc, pobra noia, només em volia ajudar, però no puc mostrar signes de feblesa, és massa important per a mi passar aquest segon càsting. La noia se'n va, però insisteix, que si necessito alguna cosa no dubti en demanar-li ajuda. Que maca! No,si encara hauré lligat! Li faig un petit somriure i em giro per concentrar-me en la cançó. La lletra sembla..., no, no ho sembla, és del musical de West Side Story! Em sembla que m'acabo de recuperar de cop. És la cançó que canta Tony, "Maria". És el millor que em podia passar, l'he cantat un munt de vegades, només l'he de repassar. Ara ja no em preocupa, el noi ros, no encaixa en el paper, potser li donen el paper de Riff. Els altres dos nois que hi ha si que tenen més el meu perfil, però potser els donen els papers de porto-riquenys. Jo també encaixo molt bé com a porto-riqueny, però llavors, no m'haurien donat aquesta cançó, no?
Sembla mentida, que no em pugui concentrar, deuen ser els nervis. Respira i comença a escalfar la veu o se't tirarà el temps a sobre. No puc, me'n vaig a fora, ara si que em prendré la til·la i potser desconnectaré una mica de tot això, total, la cançó me la sé de sobres. Agafo els meus trastets i surto. Darrera meu surt la noia que em volia ajudar, i em diu que l'esperi.
-On vas, no abandonaràs oi?-
No, només vaig a prendre'm una infusió, per tranquil·litzar-me una mica, perquè els nervis em poden. Em pregunta si em pot acompanyar i ve amb mi. Entrem a la cafeteria de l'hotel, un lloc molt agradable, ideal per relaxar-te una mica,a aquelles hores del migdia, la gent està dinant i no hi ha ningú. Demanem dues infusions, també està nerviosa, em confessa, que és el seu primer càsting, i que necessitava parlar amb algú, li ha semblat que jo estava en la mateixa situació que ella. Aquestes dones i la seva intuïció! I la noia amb la que parlaves abans? Sembla que no li ha agradat la conversació que han tingut, em diu que li sembla una prepotent. Vaja, com a mi el noi ros. Bé doncs un cop, ens hem pres la til·la, tornem ràpidament cap a la sala d'assaig. No hi ha ningú. Ja han passat dues hores? Ens hem relaxat tant parlant i desfogant-nos l'un amb l'altre que ens ha passat el temps volant. Tornem corrent cap al passadís que porta a la Sala B. Estan tots allà esperant que els cridin.
-Han començat a cridar-nos?- pregunta la noia, tímidament. Un dels nois, ens diu que no, que no ens preocupem que acaba d'entrar una noia que encara havia de fer el primer càsting. Uf! Quina sort! L'efecte que havia fet en mi aquella conversa agradable tot prenent una til·la, s'havia esvaït només de pensar que havia perdut tota oportunitat d'entrar en aquell musical. Torno a tenir els nervis a flor de pell. Intento repassar mentalment la cançó i escalfo una mica la veu, tots estem en la mateixa situació. Sembla que tothom està més nerviós que abans, i és que portem tot el matí aquí i encara en tenim per una estona. No sé si seguiran el mateix ordre per cridar-nos. Si he d'esperar gaire aquest nus que tinc a l'estomac em matarà. Però abans, tampoc m'han traït tant els nervis, bé si una mica, però ara no m'he de moure i si em quedo paralitzat a terra no passa res. No, no però els nervis no són bons, torno a respirar profundament. S'obre la porta i en surt la noia, seguida de la senyoreta pèl-roja.
-Ja pot passar número cinc- em diu.
Com? Jo el primer, per què, què voldrà dir? Entro, l'ambient està força carregat. Aquest cop em posen la música ells, i em diuen que canti. Ja sonen les primeres notes, respira, l'has cantat mil vegades i amb el professor, que m'ha corregit tot el que feia malament, començo a cantar, ja està, ja surt sol...."Mariaaaa, Mariaaaa". Molt bé, em diuen un cop acabo, ja et trucarem.
Queeee, ja em trucaran? Hauré d'estar gaires dies així amb aquest neguit? Jo els hi pregunto!. Em trucaran? Quan? Em diuen que no em preocupi, que en dos dies decidiran el repartiment i hem diran alguna cosa.
Mol bé, surto de la sala. Tots em miren, a veure quina cara faig. La meva companya, per així dir-ho se m'acosta.
-Què? Com a anat? Què t'han dit?-
Camino unes quantes passes, no vull que ningú més senti el que li dic, em segueix mirant-me intrigada... Res, que ja hem trucaran.. Què et sembla eh? La noia em tranquil·litza, segur que et truquen, em diu. M'acomiado d'ella, estic molt cansat, però abans hem dóna el seu telèfon, dient que la truqui demà per parlar una estona del càsting. Molt bé. Li desitjo sort i me'n vaig.
I ara què? He d'estar dos dies patint com un boig pendent del mòbil a tota hora? ...Doncs sí! Quin remei. Torno a trucar al meu professor de cant, aquest cop si que em contesta i em dóna ànims, segur que et truquen, em diu, si no ja t'haurien engegat. D'acord, intentaré calmar-me. Vaig cap a casa, m'omplo la banyera, són les cinc de la tarda i encara no he dinat. Primer em banyaré, encara tinc aquell nus a l'estómac i tampoc podria menjar res. Un cop dins la banyera, repasso mentalment cada moment del dia. Estic molt emocionat, he aconseguit passar el meu primer càsting i encara sóc viu. Segur que el recordaré tota la vida, m'agafin o no. Si! He gaudit ballant i cantant, que al cap i a la fi és l'important. Però també m'ho he passat fatal per culpa dels maleïts nervis. Ja està! S'ha acabat, he de desconnectar. Surto de la banyera i em preparo un sandvitx vegetal. Posaré una estona la tele, segur que fan algun programa d'aquests de tarda que distreuen al personal i ajuden a no pensar. Em quedo adormit...desperto, espantat pel soroll del mòbil. Però no, és el professor de ball, em felicita i m'anima. Mare meva, sort que ha trucat ja són les vuit i a les nou entro a treballar. Sóc cambrer, espero que per poc temps, d'un bar musical. No és una feina gaire agradable, però l'horari em permet tenir el dia lliure per fer el que m'agrada, i em dóna un sou que amb les propines, em permet pagar totes les classes i un lloguer. Em preparo i surto. De camí, recordo aquella noia del càsting, potser si que la trucaré demà. Com li haurà anat a ella? Té un bon cos i amb el seu cabell negre, podria donar perfectament el perfil de qualsevol porto-riquenya, fins i tot el de Maria.
La feina m'ha anat bé per no pensar. Torno a casa, estic molt cansat, em prenc una tassa de llet calenta i me'n vaig a dormir, la qual cosa no em costa gens, no puc més.
A les nou, em desperta el mòbil. Mig adormit contesto, ni em fixo amb el número. Són els del càsting. El cor se'm posa a cent per hora. M'esperen a les onze, per fer una tercera prova. Quin despertar! M'aixeco, em dutxo i esmorzo. Em prendria un cafè, perquè encara hagués dormit una estona més, tinc molta son. Em posava al llit a les quatre. Però pels nervis, millor no me'l prenc. Aguantaré i després ja faré migdiada. Agafo una poma i surto corrent.
Un altre cop estic aquí, a l'Hotel Maid, només entrar a la recepció m'agafa aquella suor freda. Vaig cap el passadís on hi ha la sala. De lluny distingeixo aquella noia, només s'espera ella. Quan em veu somriu, s'alegra de veure'm, em diu. No hi ha ningú més. Li dic que jo també m'alegro de veure-la, i si sap perquè estem sols. No sap res. La porta ja s'obre, ens deuen haver sentit parlar. La senyoreta pèl-roja ens fa entrar a tots dos alhora.
Un cop al centre de la sala, ens donen uns papers. Són guions, és un tros de l'obra. En el meu està marcat el que diu Tony, i en el seu el que diu Maria. Comencem a llegir, estem força compenetrats, hi ha "feeling". Suposo que per això ens fan fer el càsting junts. Si hi ha bon rotllo entre dos actors que han de ser parella en la ficció, millor que millor. De cop ens fan callar. Ja en tenen prou, diuen. Ens fan sortir, però ens fan esperar una estona a fora. Hi ha una altra parella que espera. Tenen el mateix perfil que nosaltres. Entren tan bon punt sortim nosaltres.
-Sembla que no som els únics que fem aquesta proba i del mateix paper.- diu la Sílvia, que és com es diu la meva companya.
Els nervis tornen a fer de les seves, em diu que torno a estar pàl·lid, m'assento a terra, ella, al meu costat. Com és possible que em posi tant nerviós? No ens ha sortit pas malament. Però, per què ens han fet parar de cop, sense deixar-nos acabar? Segons deia el paper, acabaven donant-se un llarg petó. No hagués estat gens malament poder acabar. Potser no ens volien incomodar. Però si hem de ser parella a la ficció, ja podíem començar a practicar. Pensaves trucar-me? Em diu de sobte...Li dic que sí però per la cara que fa, em sembla que no s'ho acaba de creure. Insisteixo, no he tingut temps, treballo per la nit, m'han despertat els del càsting, si no potser encara dormiria. Sembla que de sobte no li interessi que ens puguin agafar. Em fa prometre que passi el que passi, anirem a dinar junts. Mol bé.
Es fa un llarg silenci, per un moment jo també he deixat de pensar en el càsting, i m'he tranquil·litzat. Aquesta no
ia te poders, sempre fa que em calmi, me l'hauré d'emportar a tots...
Ja surt l'altre parella. Surt i se'n va. Això què vol dir? Que ens quedem nosaltres amb el paper? O potser a ells ja els hi han dit que si, i ara ens diran a nosaltres que no. Em sembla que m'estic marejant un altre cop. La porta està tancada durant cinc minuts. Cinc llargs i eterns minuts. La Sílvia i jo estem callats, tenim molta tensió. Finalment ens fan passar un altre cop. Ens donen el contracte, els guions i ens feliciten. Només l'hem de llegir i signar. Demà començaran els assajos al teatre...No sé si riure o plorar. No m'ho puc creure, ara mateix estic en un núvol. Fins i tot em sembla que sóc tot poderós. Però no, he de tocar de peus a terra i posar-me a treballar. En la meva pujada i baixada del núvol, no m'he adonat que estan esperant que signi, per marxar, ja són casi la una i deuen tenir ganes de marxar. Signo! A través de la meva signatura se'n van els nervis del càsting, però n'apareixen uns de nous, els d'una nova etapa en la meva vida.
Quan sortim de l'hotel, la meva companya comença a saltar i a cridar d'alegria. Estàs boja, li dic. I en un atac d'aquests de bogeria, se'm tira a sobre i em fa una morrejada de les que fan història. Després em demana disculpes. Mira que són rares les dones! Diu que s'ha deixat portar per l'eufòria del moment. Que si no vull, no passarà més. I tant que vull! M'encanta estar al seu costat, em tranquil·litza, em dóna confiança,i què carai, esta boníssima!
Anem a dinar i passem la tarda junts. Després truco als meus professors, amb tantes emocions se m'havia oblidat, em feliciten i m'aconsellen que treballi dur, que recordi sempre que només s'aconsegueixen les coses, amb esforç i perseverança.
Li dic a la Sílvia, que m'acompanyi a acomiadar-me de la meva feina. Molt bé, ja està, ho hem aconseguit! Ara sóc jo el que salto i crido pel carrer com si m'hagués tornat boig. Sembla que de mica en mica ho estic paint.
-Demà ens veurem a l'assaig, m'ho he passat molt bé.- em diu. Però com? No vens a prendre una última copa al meu modest piset. Ja ho hem d'acabar de celebrar, no?
Accepta sense dubtar. Un cop allà destapem una ampolla de cava que tenia reservada per l'ocasió i comencem a llegir el guió. Ens anirà bé assajar junts. Estem molt emocionats, i tot assajant ens acabem enrotllant. Passem una nit d'allò més intensa...
Em desperto tot suat. Són les set del matí i no hi ha ningú al meu costat, en un primer moment penso que la Sílvia ha anat al lavabo. Però no. No hi ha cap rastre de què hagi estat allà. Tot ha estat un somni! Tot? Quin dia és avui? Poso la tele, és vuit de Març! Avui és el dia en que em presento al meu primer càsting! Oh Déu meu! Ho he somniat tot! Faig un salt del llit i entro ràpidament a la dutxa. Esmorzo i surto corrent.
Un cop a l'hotel tot és igual, fins i tot ella. És allà esperant per entrar. Em mira i somriu. No estic tant nerviós com havia pensat, potser perquè encara que sigui el meu primer càsting, aquella nit ja n'he passat uns quants. Estic segur de mi mateix, i encara que no m'agafin, ser del cert, que entre aquella noia i jo començarà una bonica història, perquè mentre esperem que ens cridin, hem intercanviat un parell de paraules i hem creuat les mirades. M'ha donat a entendre amb el seu llenguatge corporal, que realment també li agrado. I estar amb ella, que segur que ho estaré, em donarà força i confiança per seguir endavant, lluitant i treballant pel meu somni que és ser una artista al seu costat.

FI

Comentaris

  • Brillant[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 28-08-2008 | Valoració: 10

    Molt emocionant, i el final encantador, pel fet que el noi tingui la idea posada al cap que ha de treballar dur però alhora essent feliç del que fa, i amb aquella noia com a perspectiva.
    He anat llegint a poc a poc ( algunes vegades he accelerat, per l'emoció ) i no hi ha hagut cap tros que m'hagi fet parar, ben al contrari, he estat enganxat i atent al que passava durant la història i té moments brillants.
    Felicitats per haver aconseguit aquest entranyable relat, a més a més tan llarg, que això d'allargar molt la trama de les històries a mi em costa.


    Sergi

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

lurds

7 Relats

4 Comentaris

6654 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
El meu bloc
http://lurdscontes.blogspot.com