Càstig

No són pas poques les vegades en les que em sorprenc fabricant un relat inconscientment. De fet no és un relat. No explico res, ni tan sols tinc la mínima intenció de transmetre quelcom. Res.

No sé quina paraula encadenarà a la següent. Tan pot ser aquesta com el seu antònim, garbellant a poc a poc el meu vocabulari, masses vegades tristament insuficient.
Les frases es succeeixen lentament, induint l'oblit de les anteriors. El sentit d'aquelles no era cap altre que el portar-me a aquest punt, petit i minúscul.

Aquesta llibertat encisadora m'estimula i m'espanta alhora. M'espanta, car tinc por d'enamorar-me'n definitivament. Llançar-s'hi com un peix que ha estat fora l'aigua i anhela fluïr un altre cop per aquell fosc líquid. Abandonar tot allò que he estimat fins ara, tan lógic i quadrat, tan rígid i profund, tot allò pel que m'he esforçat, dia a dia, pàgina a pàgina. Tot allò, sí. M'atemoreix d'una forma animal.

M'hi apropo i m'hi allunyo. La meva ment es mou massa ràpid, per tot seguit, anar encara més lenta.
Les construccions de sons, o paraules, encara no he decit amb que construeixo, són com castells de cartes. En qualsevol moment poden caure si no ho planifiques abans. Aquí és on rau l'autèntic sentit de no fer cas a les frases anteriors. No t'encadenen a res. No és important la contradicció total. No gens.

Plasmar les paraules en pures gràfies. Maltractar-les. Induïr-les a un estat de immobilisme etern, brut...

Però avui mereixen ser càstigades. Res més.