Castelldefels del meu record

Castelldefels ets en el meu record d'infant, en aquell petit poble coster els meus pares la família Roca; hi tenien una casa on hi passàvem les vacances d'estiu. Recordo que des de Barcelona al poble hi havia una carretera tortuosa, que el pare amb el seu llavors "Chevrolet" un magnífic cotxe llavors d'importació anàvem fent carretera pocs o cap mes cotxe durant el llarg viatge al poble ens creuàvem hi any rera any cada estiu fins a la casa del poble, on jo tenia en ella els meus amics de les tant esperades vacances hi al mateix temps desconnectàvem de las gents de la gran Barcelona. Dues vegades l'any hi anàvem, els tres mesos d'estiu i per la festa Major del Desembre aprofitant desprès les diades Nadalenques. Aquest mes el pare es quedava tot el mes dons a la seva fabrica de Barcelona feien festa hi ens podia acompanyar arreu com a la missa del Castell, un lloc molt bonic hi ha la vegada antic deien que era edificada si mal no recordo en l'any 1700 mes o menys era un lloc molt ven conservat donava gust d' anar-hi. En els mesos d'estiu el pare sols es quedava amb nosaltres el mes de Juliol dons els altres cada dia anava i venia des de Castelldefels a Barcelona, dons en la seva fabrica tèxtil no feien festa, sols tancaven el Juliol, dins del meu record hi ha la bonica festa del mar que es celebrava en el mes de Juliol, quant es feia aquesta bonica festa dels pobles del costat venien las seves gents par a que la festa fos millor i mes lluïda, dons pocs estiuejants en aquell bonic i petit pobre hi havia, poques eres llavors per aquella època els que s'ho podien permetre, jo aleshores del meu record tenia uns set anys, cada dia anàvem a banyar a la platja llarga, era almenys així com els del lloc l'anomenaven, amb els amics del poble allí en aquella llavors sorra enganxosa en la que poc hi estàvem, ja que el que a nosaltres ens agradava era estar tota la estona dins del aigua del mar, moltes vegades recordo que quant era l'hora de marxar a dinar la mare em pregava que sortís ja del aigua d'una vegada dons es feia ja tard. Hi rondinant sortia d'ella acomiadant-me dels meus amics fins desprès de dinar, cosa que fèiem tornant a aquella platja per aleshores sols d'avant les clavegueres, hi amb una senzilla canya de pescar sense rodet sols amb una boia ens entreteníem a la pesca qualsevol que piqués l'ham, hores mes tard i sota les recomanacions de la meva mare de no posares dins l'aigua fins ven be passades tres hores, deixàvem les canyes a la platja i en ficàvem de nou dins aquella deliciosa aigua salada. L'aigua era mes aviat calenta hi es que si estava tant be, jugàvem a la pilota mirant de que no toques d'amunt l'aigua, en la colla també hi havia alguna mossa, en la que aleshores sia per aquella innocència que teníem ni ens fixaven en ella la portàvem a la colla com un xicot mes, només us diré que jo durant l'any a Barcelona ja esperava aquells mesos d'estiu tant i tant encantadors amb aquella maca colla del petit poble de Castelldefels on tothom es coneixia. El pare ens hi portava només acabades les classes del col·legi de LA SALLE, que era poc abans de Sant Joan i no tornàvem a Barcelona fins el mes d'Octubre data que ja començaven les classes el col·legi, i llavors amb l'esperança posada al mes de Nadal, per a retornar a trobar-me amb la colla. Van anar passant els anys i un estiu quant anàvem al poble. Oh! Miracle! Aquella tortuosa carretera ja no ho era havien fet una llavors en deien autovia, ja no era aquella carretera de la meva començada joventut, ara el viatge es feia menys feixuc, crec que es va fer en el any mil nou cents quaranta nou, jo ja tenia nou anys, era ja quasi un home petit, però... Un home no fet però ja mes centrat. Des que varen fer aquella autovia el poble va començar créixer tant que la migració ho va començar a ocupar part d'ell, desprès van venir al poble gent forana fins que poc a poc aquell petit poble on es coneixíem tots ja no era el mateix, clar coses del progrés.
Van arreglar mes les seves platges, es van ja construir alguns hotels, per tal d'agafar no sols el turisme de Barcelona, si no mes aviat turista estranger, la platja llarga es la que mes èxit va tenir. Però per a nosaltres ja no era aquell petit poble d'abans, ja no podíem fer aquell jocs a les tardes en la platja llarga poc a poc per arribar a l'aigua tenies que fer las mil i una dons hi havia tanta gent que ni es podia passar, jo entre Castelldefels i Barcelona m'hi vaig anar fent gran a Castelldefels vaig conèixer a la que avui es encara la meva dona la Roser que un dels anys en l'envelat per la festa Major d'hivern la vaig conèixer, ella em va dir que ja em coneixia, de la colla era una de les de la meva colla, una de les mosses que jo mai m'havia fixat, els meus amics van també anar els uns casant altres es quedaren solters, crec que algun o alguna de les mosses es va fer monge hi ell capellà, anys mes tard poc a poc vam anar perden la pista d'aquells bons amics d'estiu del poble de Castelldefels, avui ja no hi tenim la casa d'estiu, els meus pares van morir i jo m'ho vaig vendre tot sols em quedà les cases de Barcelona, en una d'elles vivim la Roser jo, hi un dels nostres fills, els altres dos ja son fora de casa viuen sols en una de les cases nostres de Barcelona. A Castelldefels sols hi ha la casa on viuen els germans de la meva dona la Roser hi al poble, sols hi anem per les festes senyalades en el poble modern avui ja no hi ha ningú per a nosaltres conegut. Avui crec que si no m'equivoco hi ha poc mes de cinquanta mil habitants mes el forans hi els de pas.

**************************
Han passat pro mes de cinquanta anys la meva dona la Roser, va morir ja fa uns anys i jo avui desprès d'aqueixos anys de vidu, agafo valor i torno ha aquell meu estimat poble de ma infància, avui en dia estic sol, ni la pobre Roser que al Cel sia, ni dos fills que vam tenir, els dos també son morts, que Déu els tingui en glòria als tres. Els meus estimats sogres a Castelldefels tampoc no hi son, van morir abans de la Roser, dels meus dos cunyats sols en queda un, però està en una residència sens poder ni caminar ni tampoc coneix a ningú. Aquest no va tenir fills, es el germà de la Roser el petit que no es va casar, es quedà solter. En arribar al poble de Castelldefels el primer que he fet es anar a la residència on es postrat, i quant l'he vist m'ha semblat un desconegut, quina pena m'ha fet, sembla talment mes gran que jo. Ell a mi tampoc no m'ha conegut, he marxat amb el plor dins de mon cor, quina pena mes gran m'ha fet. En sortir al carrer fins hi tot he quedat per uns moments desorientat, dons no es aquell mateix poble que jo vaig conèixer, en aquells inoblidables estius, que jo des de Barcelona quant acabava el curs del col·legi ja esperava tant, tampoc avui hi ha aquells bons amics, avui no hi ha ningú sols gent arreu fresa de cotxes i molt esverament pels carrers. Una vegada orientat, em dirigeixo cap a aquella platja llarga on tantes vegades hi havíem pescat en aquelles llargues tardes d'estiu hi aquell banys matinals amb aquella estimada colla, en arribar miro arreu i veig que ja no es el mateix, poc o gents es veu l'aigua, aquella aigua neta, avui es bruta al igual que la platja, encara que no es pot veure gaire l'arena dons els cossos allí estirats poc o gens la deixen veure. Surto del passeig i m'encamino a la que fou la casa estimada dels estius amb el meus pares i ja no hi es, en el seu lloc avui hi ha un parc amb una font al bell mig, amb bancs per seure, m'assec en un d'ells tanco mos ulls i com una pel·lícula per dins del meu cap passen tots aquell moments feliços viscuts dins d'aquella casa dels pares, hi també em passen totes les sortides amb la colla... No ho se però potser m'he quedat endormiscat una estona, dons quant desperto aquell sol de primavera ja no hi es d'amunt meu, que bonic que ha sigut aquest somni, qui pogués tornar enrera. Però clar la vida segueix el seu ritme, em miro el rellotge i ja son pro de les dues i mitja i m'acosto en un restaurant prop del passeig que abans no hi era, es veu un lloc net i elegant, fa una bona flaire, em decideixo ha seure en ell i demanar una paella de marisc, tal dit i tal fet, em trec el barret i m'assec en una de les taules de la terrassa. El cap de poc s'acosta un cambrer gros mes o menys de la meva edat, m'ofereix la carta i sols trio la paella, em diu que uns vint minuts, jo mentre li demano una amanida per esperar. Al cap de poc em porta la paella que el mateix cambrer em serveix el primer plat, deixat la paella al costat meu, em diu el senyor que beurà jo li noi aigua si la tens d'aquella tant bona del poble millor que millor, el amb una ganyota em diu que aquella aigua tant bona ja no hi es, que es millor de botella, jo li dic quina pena tant bona que era, hi em porta la embotellada. La paella està deliciosa, noto que aquell servicial cambrer no em treu la seva vista del d'amunt, jo també mel miro força, mes la veritat no se pas qui deu ser. Desprès de prendre unes excel·lents postres hi en l'hora del cafè, aquell cambrer s'acosta ja queda poca gent en el restaurat i molt educadament em diu: Perdoni senyor, vostè no es el fill dels senyors Roca? Jo amb una mirada cap a ell li dic si! Soc en Roca fill el que es va casar amb la Roser. Aleshores el cambrer es dona a conèixer, es el Pep, onda tu hi amb una llarga abrasada, i quasi plorant els dos amb una alegria immensa desprès de tants i tants anys ens retrobem dos d'aquella bonica cola de nostra infantesa, estem llarga estona abrasats, parlem d'allò i d'això una mica de tots els de la colla, ell em diu que també es vidu, hi que el restaurat el van muntar ell i la seva dona, em presenta al seu fill, que es el que cuina, jo el felicito per aquella excel·lent paella, es un jove d'uns quaranta anys em diu que no es casat ni tampoc te promesa. Xerrem llarga estona fins quasi mitja tarda, tots els amics de la colla que érem sols quedem ell i jo, hi els records d'aquells bonics estius
hi els records d'aquella bonica i tranquil·la platja llarga de Castelldefels. M'acomiado dels amic i del seu fills no bans donar-li la meva adreça de la ciutat de Barcelona per si algun jorn la visiten, allí el Pep hi el seu fill saben que hi tenen el mateix amic de sempre, un altre tant fa el Pep hi ens acomiadem amb una llarga abrasada jo agafo el meu cotxe hi amb les llàgrimes brollant dels meus ulls marxo d'aquell avui esbojarrat poble de Castelldefels. Potser que ja no hi torni mai mes, vull guardar en el meu record, sols aquells bonics estius amb la colla dels llavors poble on hi ha la platja llarga de Castelldefels.