CASTELL DE TAMARIT, O DE CHARLES DEERING ?.

M’enviava desprès de la publicació relativa al Castell de Garidells, on es fa esment dels Tamarit; imatges del Castell homònim , el Feliu Añaños i Masllovet.




En aquell article és fa referència a la vinculació d’aquesta família amb el Generalíssim, pel matrimoni de Francis Franco y Martínez Bordiu, amb María Suelves y Figueroa, celebrat a Altafulla l’any 1981.


El lloc de Tamarit pertany avui a Tarragona.

Al segle XI, el castell era una senzilla fortificació sense muralles, aixecada per defensar els comtats catalans davant la invasió musulmana, i protegir el comerç marítim; a partir de 1.363, quan l’enemic era ja Castellà, es van bastir les muralles que encara avui l’envolten, i que dissortadament no van poder evitar la pèrdua de les llibertats catalanes.

L’any ı68ı Carles II va concedir al castlà del Castell, Francesc de Montserrat, que a la vegada ja era governador de Tarragona i senyor de les baronies d’Altafulla, la Nou i Ribelles, el títol de primer marquès de Tamarit, títols que s’han mantingut de pares a fills fins al dia d’avui; Victoria Figueroa de Borbón és l’actual Marquesa de Tamarit

Entre els segles XVIII i XIX el castell va quedar abandonat i va entrar en decadència fins arribar a un estat de veritable ruïna. Així el va adquirir l’any ı9ı6 el potentat, i col•leccionista americà Charles Deering –que va ser fundador també del Maricel de Sitges– i que el va convertir en la seva residència.

Charles Deering el va restaurar , comptant amb la col•laboració de l’artista Ramon Casas, amb qui tenia una gran amistat. Amb l’ajut del pintor va refer-ne la fortificació; va respectar-ne alguns dels antics trets i va convertir les ruïnes que havia adquirit en un lloc de repòs i d’inspiració.

A més de les restes romàniques que es poden apreciar als jardins del castell, també ha arribat fins als nostres dies un retaule romànic del segle XII a l’església de Santa Maria de Tamarit.



Avui el conjunt és propietat d’una societat que, a través d’una important empresa de restauració, hi organitza –en un espai habilitat als jardins–, casaments i celebracions que porten el segell del marc incomparable d’aquest indret.

Charles Deering – pel que tenim coneixement – no ha rebut la Creu de Sant Jordi.

Aquest país fa plorar.