Castell de naipes

Quan ho vaig saber el shock va ser d'una magnitud que infinit no és suficient per descriure. En aquestes ocasions no ets tu. És com si t'haguessin arrancat una capa i deixessin al descobert una persona diferent, canviada. I inconscientment esdevens algú que no ets tu, esdevens algú a qui la més tràgica mort no afecta, esdevens algú que de tan trasbalsat no plora, de la mateixa manera que allò que és molt fred crema. No acceptes, no solament perquè no vulguis, sinó perquè simplement no pots. Ben al fons saps que t'estàs enganyant, però també ets conscient d'alguna manera del necessari que és fer-ho. Passats uns minuts d'aparent indiferència vaig arrancar a plorar com el nen al que li treuen el xumet. Estava ben segur que totes les llàgrimes del món no podrien expressar la meva pena, i aquest pensament em va fer molt de mal, ja que vaig recordar que una sensació semblant era el que sentia quan estava al seu costat, quan ella em mirava i sentia que tots els somriures del món no serien suficients per descriure la meva felicitat. I com si fos jo el que havia perdut la vida vaig veure passar moltes imatges pel meu cap a una velocitat vertiginosa. El primer cop que vaig veure a bella pel-roja pigada, el primer cop que em vaig atrevir a parlar amb ella, el nostre primer i apassionat petó davant la mirada de l'immens mar blau, totes aquelles estones que folraven l'interior del meu cofre ple d'un tresor de records fantàstics. Un tresor, que era l'únic que tenia, i que ara per viure necessitaria com l'aigua. Em sentia al fons d'un pou sense fi, i és que tota la meva vida havia caigut com si d'un castell de naipes es tractés. I és que la vida és un castell de naipes inestable, i com la lògica ens indica, si ens treuen una carta, totes les altres perden el seu sentit, i van caient, davallant ràpidament, fins que el castell s'ensorra i ja no hi queda res.