Castell d'arena

Un bon relat, simpàtic, es fa de bon llegir. Si l'hagués de puntuar només pel factor originalitat, li posaria un 10.

Malgrat tot, he dubtat entre el 8 i el 9... Algun defectillo li veig al teu conte, no sé... potser algún element que el tornés més fluid, més comprensible...

El que falla en el conte (que falla poc, doncs és molt bo) és algun detallet en el conjunt, que fa que sigui una melodia una mica desangelada; una mica, diguem.

Et tornaré a llegir. Mil abraçades!!

La qualitat literària del poema està bé; no obstant, el seu punt fort és la seva amabilitat captivadora. Aquell puntillo de poesia popular que mai hauria de desaparèixer del mapa, i que tanta gent podria tenir fàcilment...

T'animo a seguir escrivint, tot i que hauries de perfeccionar l'estil. A seguir endavant. Una abraçada!!

Potser no era una ona ni de març, ni d'agost... Potser només era una ona perduda que va quedar enlluernada per la teva obra i va córrer per ajudar-te a mantenir humida la sorra del teu castell... Potser només era una ona solitària que volia ballar amb tu, per això es va apropar tant que va desfer el teu castell i va marxar avergonyida al veure el que havia fet... Potser només era una ona juganera que volia unir les seves mans amb les teves per donar-li forma a la sorra... Potser... Esperava que li preguntessis qui era i si es volia quedar...

Una abraçada suau i salada...

Quizás tu seas lo indispensable...

segueix escribint, que vaig passant i no t'hi trobo.

Mil petons!

te promet que jo no he dit res de res.
jajaja









genial, es relat ;)

(segueix xD) que marquen per la vida. Tot i que també es pot identifiucar amb qualsevol altra cosa que la Fortuna decideixi, desde un càncer, a una mort sobtada pròxima o un cop de mala sort sobtat. En fi, la metàfora està en comparar el castell i la ona amb la vida i la sort.

Jo, a aquest relat, li he trobat una metàfora, entre la ona destructora (davant de la cual el protagonista no pot fer res), el castell i la psico0logia del personatge (l'humà, la personificació de la ona és una altra cosa). Bé doncs, el castell que amb paciència el protagonista ha construït vindria a ser la vida de la persona, algú que tingués una vida feliç, o plena, amb un futur per endavant (quan construeixes un castell de sorra mai l'acabes, sempre trobes coses que posar-li), el personatge seria la consciència, la psicologia de la persona (es a dir, l'home dividira en dos plans: el castell, la trajectòria de la seva vida, i qui construeix el castell, que pensa i és la persona en si amb la seva opinió). Aquí apareix la ona destructiva, que el que fa es derruir i convertir en runes el castell pròsper de la vida del personatge. Aquesta ona es podria identificar amb moltes coses, i el primer que he pensat podria haver estat un amor fugaç i intens, d'aquells que marq

Jo, a aquest relat, li he trobat una metàfora, entre la ona destructora (davant de la cual el protagonista no pot fer res), el castell i la psico0logia del personatge (l'humà, la personificació de la ona és una altra cosa). Bé doncs, el castell que amb paciència el protagonista ha construït vindria a ser la vida de la persona, algú que tingués una vida feliç, o plena, amb un futur per endavant (quan construeixes un castell de sorra mai l'acabes, sempre trobes coses que posar-li), el personatge seria la consciència, la psicologia de la persona (es a dir, l'home dividira en dos plans: el castell, la trajectòria de la seva vida, i qui construeix el castell, que pensa i és la persona en si amb la seva opinió). Aquí apareix la ona destructiva, que el que fa es derruir i convertir en runes el castell pròsper de la vida del personatge. Aquesta ona es podria identificar amb moltes coses, i el primer que he pensat podria haver estat un amor fugaç i intens, d'aquells que marq

Jo, a aquest relat, li he trobat una metàfora, entre la ona destructora (davant de la cual el protagonista no pot fer res), el castell i la psico0logia del personatge (l'humà, la personificació de la ona és una altra cosa). Bé doncs, el castell que amb paciència el protagonista ha construït vindria a ser la vida de la persona, algú que tingués una vida feliç, o plena, amb un futur per endavant (quan construeixes un castell de sorra mai l'acabes, sempre trobes coses que posar-li), el personatge seria la consciència, la psicologia de la persona (es a dir, l'home dividira en dos plans: el castell, la trajectòria de la seva vida, i qui construeix el castell, que pensa i és la persona en si amb la seva opinió). Aquí apareix la ona destructiva, que el que fa es derruir i convertir en runes el castell pròsper de la vida del personatge. Aquesta ona es podria identificar amb moltes coses, i el primer que he pensat podria haver estat un amor fugaç i intens, d'aquells que marq

les ones... uns cops ens ajuden a entrar i sortir... i d'altes, com dir-ho? ens foten vamos, parlant mal i ràpid. m'ha molat molt

Sí que m'ho has aclarit. Ara el teu relat es queda amb la màgia de la llibertat del lector sense el neguit d'una absoluta incomprensió.

En fi, un relat molt bell.

Una abraçada.

Arbequina.

PD: Mercis pel comentari, celebro que t'agradi alguna tonteria que he penjat per aquí.

Primer de tot, gràcies pels comentaris!
El fet que el relat estigui dins "social" és perquè l'havia de posar en algun lloc. No m'agrada classificar el que escric, però mira... en algun lloc ha d'estar. Sí que és cert que la idea era fer una prosa una mica poètica, però queda molt lluny dels poemes en prosa de Baudelaire, i per tant tampoc volia tractar-ho de poesia. Aquest és el motiu...
És normal que hi hagi coses que no s'entenguin, és una mica intimista i metafòric, però aquí està la gràcia de la literatura, que cadascú pot inventar-se el que significa cada cosa que llegeix...


...ma'a salama...

He gaudit moltíssim llegint aquest mini relat; l'he trobat delicat i inspirat.
Només una cosa: social? Hi ha quelcom que no he entés... però me l'he fet a la meva manera.

Una abraçada.

Arbequina.

..les ones..van i venen..
..són així..
boniques..