Cercador
Castell d’ Adimels
Un relat de: JB- Compartir:
Any 219 a.C. Des del castell de la ciutat de Saitabi (Xàtiva), a la comarca de La Costera, a València, va ser localitzat a la llunyedat un exèrcit de milers de soldats equipats amb elefants. Anaven abanderats amb la bandera de la Pau i amb la bandera de Cartagonova.
Immediatament la noticia va ser informada al Senyor del Castell de Saitabi.
El senyor del Castell era anomenat Adimels, era un home gras i baix, tenia una gran cicatriu a l’ull dret i una altra a la orella. Era d’un caràcter amistós però molt sever i seriós amb al seu exèrcit.
Quan Adimels fou enterat del que ocorria a les seves terres, volgué fiar-se dels cartaginesos i donar-los la benvinguda a la seva terra de la millor manera possible. Per aquesta raó manà preparar un gran banquet i vestir-se amb les seves millors robes de festa.
Els cartaginesos van arribar a les portes del castell, on tota la cort d’aquest esperava impacient l’hora de les presentacions.
D’entre els cartaginesos sorgí un home alt, musculós amb cabells negres com el carbó i amb una mirada de boig que no presagiava res de bo.
Aquest es dirigí cap a Adimels i li digué:
- Senyor de les precioses terres de La Costera de València.
Senyor de la millor terreta del món.
Senyor de la majestuosa ciutat de Saitabi.
El meu exèrcit i jo venim en so de pau, i ens presentem com l’exèrcit de la nostra terra, Cartagonova.
Jo soc el màxim dirigent de la política i exèrcit de la meva terra, i el meu nom és Anníbal Barca.
Adimels posà cara de sorprès al saber que estava davant un mite del món militar.
Adimels contestà:
- Gràcies, moltes gràcies.
Jo soc Adimels, senyor d’aquestes terres íberes.
Accepto la vostra pau i us convido a vos i al vostre exèrcit a reposar al meu castell per temps indefinit.
- Moltes gràcies, Senyor, el meu exèrcit s’incorporarà a les rutines de vigilància i defensa del castell.
Així com anaven pujant el camí per arribar al castell, Anníbal anava mirant sorprès la magnificència d’aquell castell inexpugnable. Un castell que donava murada tots els barris d’aquella ciutat comercial.
En arribar a la porta del castell, Adimels digué amb veu de glòria i majestuositat:
- Ens trobem a la principal porta del Castell Menor. Aquesta porta des d’avui queda marcada per sempre amb el nom de Porta d’Anníbal Barca, rei militar de Cartagonova!
Anníbal quedà marcat, ja que no era propi dels íbers tenir tant de tacte amb viatgers i ,menys, estrangers.
Els criats del Senyor del castell acompanyaren a Barca a les seves estàncies privades. El militar, cansat de dies de viatge, es tombà al llit i dormí fins a l’hora de sopar.
Aquell vespre s’organitzà un gran banquet amb tot tipus de menjar i distraccions per els senyors.
Després del banquet, el cartaginès amb una veu fosca i esgarrada li digué a Adimels:
- No vull que ningú, apart d’aquesta ciutat sàpiga de la meva presència i visita a Ibèria.
Adimels asustat preguntà:
- Les seves ordes seran complertes.
Però perdoneu-me l’atreviment, perquè ningú pot saber de la vostra presencia?
Anníbal contestà:
- Clar que li respondré, amic meu, però demà pel matí a la meitat de dia li explicaré a la meva cambra.
A l’endemà, Adimels es presenta a l’habitació d’Anníbal tal com Barca havia dit.
Anníbal li digué:
- Ah, ja sou per aquí.
- Sí senyor, ara amb el degut respecte li demano que m’expliqui el motiu de la seva discreció a Ibèria.
- Sí, sí amic Adimels, tranquil.
Una vegada asseguts, Anníbal començà:
- Ja fa molt de temps que els romans rompen el tractat de pau i fronteres que van posar amb l’antic rei de Cartago, el meu pare.
Un dia vaig decidir que ja estava cansat de tanta ximpleria i que havia de posar remei d’alguna manera.
Adimels interrompí:
- Els romans mai han estat de fiar, sempre rompen les seves promeses de la manera més astuta possible.
Anníbal continuà:
- La meva visita a Ibèria no es una coincidència, ni un viatge de reconeixement ni molt menys. La meva principal jugada és atacar la ciutat romana de Sagunt i que els romans declarin la guerra a Cartagonova.
La batalla a Cartago serà costosa pels romans ja que la gent que deixo mai deixarien la ciutat a mans dels romans. Mentre es debilitin, jo aniré per el nord de Roma i els donaré un bon escarment.
Adimels digué:
- És una empresa arriscada, però crec que ho aconseguiràs.
- Moltes gràcies i avís que demà partirem cap a Sagunt- digué Barca.
Al dia següent l’acomiadament fou igual de magnífic que la benvinguda.
Pocs dies després, Adimels s’enterà de què Sagunt havia estat atacada i Roma havia declarat la guerra a Cartago. El pla d’Anníbal començava a funcionar.
Anys després, arribà a orelles del fill d ’Adimels, que havia seguit molt la visita del cartaginès, que Anníbal s’havia quedat aturat davant les portes de Roma, però, encara que podia haver-la destruïda, no ho va fer. El fill d‘Adimels era l’únic que ho sabia ...
Immediatament la noticia va ser informada al Senyor del Castell de Saitabi.
El senyor del Castell era anomenat Adimels, era un home gras i baix, tenia una gran cicatriu a l’ull dret i una altra a la orella. Era d’un caràcter amistós però molt sever i seriós amb al seu exèrcit.
Quan Adimels fou enterat del que ocorria a les seves terres, volgué fiar-se dels cartaginesos i donar-los la benvinguda a la seva terra de la millor manera possible. Per aquesta raó manà preparar un gran banquet i vestir-se amb les seves millors robes de festa.
Els cartaginesos van arribar a les portes del castell, on tota la cort d’aquest esperava impacient l’hora de les presentacions.
D’entre els cartaginesos sorgí un home alt, musculós amb cabells negres com el carbó i amb una mirada de boig que no presagiava res de bo.
Aquest es dirigí cap a Adimels i li digué:
- Senyor de les precioses terres de La Costera de València.
Senyor de la millor terreta del món.
Senyor de la majestuosa ciutat de Saitabi.
El meu exèrcit i jo venim en so de pau, i ens presentem com l’exèrcit de la nostra terra, Cartagonova.
Jo soc el màxim dirigent de la política i exèrcit de la meva terra, i el meu nom és Anníbal Barca.
Adimels posà cara de sorprès al saber que estava davant un mite del món militar.
Adimels contestà:
- Gràcies, moltes gràcies.
Jo soc Adimels, senyor d’aquestes terres íberes.
Accepto la vostra pau i us convido a vos i al vostre exèrcit a reposar al meu castell per temps indefinit.
- Moltes gràcies, Senyor, el meu exèrcit s’incorporarà a les rutines de vigilància i defensa del castell.
Així com anaven pujant el camí per arribar al castell, Anníbal anava mirant sorprès la magnificència d’aquell castell inexpugnable. Un castell que donava murada tots els barris d’aquella ciutat comercial.
En arribar a la porta del castell, Adimels digué amb veu de glòria i majestuositat:
- Ens trobem a la principal porta del Castell Menor. Aquesta porta des d’avui queda marcada per sempre amb el nom de Porta d’Anníbal Barca, rei militar de Cartagonova!
Anníbal quedà marcat, ja que no era propi dels íbers tenir tant de tacte amb viatgers i ,menys, estrangers.
Els criats del Senyor del castell acompanyaren a Barca a les seves estàncies privades. El militar, cansat de dies de viatge, es tombà al llit i dormí fins a l’hora de sopar.
Aquell vespre s’organitzà un gran banquet amb tot tipus de menjar i distraccions per els senyors.
Després del banquet, el cartaginès amb una veu fosca i esgarrada li digué a Adimels:
- No vull que ningú, apart d’aquesta ciutat sàpiga de la meva presència i visita a Ibèria.
Adimels asustat preguntà:
- Les seves ordes seran complertes.
Però perdoneu-me l’atreviment, perquè ningú pot saber de la vostra presencia?
Anníbal contestà:
- Clar que li respondré, amic meu, però demà pel matí a la meitat de dia li explicaré a la meva cambra.
A l’endemà, Adimels es presenta a l’habitació d’Anníbal tal com Barca havia dit.
Anníbal li digué:
- Ah, ja sou per aquí.
- Sí senyor, ara amb el degut respecte li demano que m’expliqui el motiu de la seva discreció a Ibèria.
- Sí, sí amic Adimels, tranquil.
Una vegada asseguts, Anníbal començà:
- Ja fa molt de temps que els romans rompen el tractat de pau i fronteres que van posar amb l’antic rei de Cartago, el meu pare.
Un dia vaig decidir que ja estava cansat de tanta ximpleria i que havia de posar remei d’alguna manera.
Adimels interrompí:
- Els romans mai han estat de fiar, sempre rompen les seves promeses de la manera més astuta possible.
Anníbal continuà:
- La meva visita a Ibèria no es una coincidència, ni un viatge de reconeixement ni molt menys. La meva principal jugada és atacar la ciutat romana de Sagunt i que els romans declarin la guerra a Cartagonova.
La batalla a Cartago serà costosa pels romans ja que la gent que deixo mai deixarien la ciutat a mans dels romans. Mentre es debilitin, jo aniré per el nord de Roma i els donaré un bon escarment.
Adimels digué:
- És una empresa arriscada, però crec que ho aconseguiràs.
- Moltes gràcies i avís que demà partirem cap a Sagunt- digué Barca.
Al dia següent l’acomiadament fou igual de magnífic que la benvinguda.
Pocs dies després, Adimels s’enterà de què Sagunt havia estat atacada i Roma havia declarat la guerra a Cartago. El pla d’Anníbal començava a funcionar.
Anys després, arribà a orelles del fill d ’Adimels, que havia seguit molt la visita del cartaginès, que Anníbal s’havia quedat aturat davant les portes de Roma, però, encara que podia haver-la destruïda, no ho va fer. El fill d‘Adimels era l’únic que ho sabia ...