Cashwoman

Un relat de: Magdala
Portava ja més de mig hora a la sabateria de la Carlota, esperant que em trobessin el parell que necessitava pel casament de dissabte, quan m’hi va venir al cap que m’havia deixat la paella al foc amb l’oli escalfant-se. Va ser massa tard. Tot just ho havia pensat quan les sirenes van començar a sentir-se al carrer Major, perdent-se el so al girar cap el carrer de les vies, just on quedava, a la cantonada, el meu pis.
El fum es podia veure ja des de tot el poble, i vaig pensar que sense cap dubte el meu secret quedaria destapat aquell mateix dia. No podia fer res més que esperar que els esdeveniments es desenvolupessin, era absurd pensar que podria seguir amagant tot el que mantenia tapat dins del meu pis: l’aparell que tenia ara on durant molts anys havia tingut el meu sofà provenia d’altres mons.
Fa uns quatre anys un repartidor va portar-me una capsa de grans dimensions, i quan vaig obrir-la, un raig de llum intens va sortir disparat i va córrer com un boig per l’estança, colpejant les parets, fins que va rebotar en el meu pit i em va fer venir una sensació prou estranya i agradable. Després de l’impacte, la foscor. Quan vaig despertar portava una indumentària realment ridícula: leggins roses, samarreta lila lluent i una capa daurada, una mica xarona.
A cop de vista el que havia a l’interior de la capsa semblava un moble de l’Ikea a punt per a muntar. Però conforme avançava del pas u al dos, i del dos al tres, i així un darrere l’altre, me n’adonava que tenia a les mans un artefacte que mai no havia vist ni imaginat, i vaig començar a comprendre quina era la missió que se m’havia encarregat. M’havia convertit en Cashwoman per designi d’uns essers d’altres mons, que veien la economia del nostre planeta Terra enfonsant-se sense remei. Havien pensat convertir algú en la heroïna que salves les petites i mitjanes empreses dels entrebancs en el qual es trobaven. El que tenia jo enmig de la sala, ben mirat, era el que vulgarment diríem una màquina per falsificar bitllets de cent. Això si, envoltat d’un aire de misteri que ho convertia quasi en diví.
El meu nom no se bé perquè havia d’esser en anglès. Potser per la raó més simple de totes. Per que en català sonava realment ridícul : “Dóna-diners”, o “Diners-dona”, o “Repartidora d’efectiu a tort i a dret en funció de les meves mateixes intuïcions i coneixement de les necessitat de la gent del barri”. I com sempre, la llengua anglesa trobava la paraula que tenia el pes necessari per convertir-me en llegenda.
Segura que els meus caps extraterrestres ho havien fet amb la major de les il·lusions, i sense pensar que allò que hem demanaven ratllava el delicte, vaig prendre la decisió de convertir-me en allò que volien. Quan va arribar el matí, i després de passar per la dutxa, vaig embotir-me les meves calces, el vestit sencer, la capa, vaig fer-me uns quants selfies i vaig posar-me a la feina.
Els primers deu mil me’ls vaig guardar sota el matalàs. Enlloc havia vist cap article de les instruccions que digués res sobre que jo hagués de córrer amb les despeses de la feina, i que jo mateixa no podia assignar-me un sou. I me’l vaig fixar en cinc mil al mes, més dietes no justificables, tot lliure d’impostos. La moció va ser aprovada per majoria absoluta i va tirar endavant sense cap vot encontra.
A partir d’aquest moment i en les setmanes següents vaig dedicar-me a preparar bitllets i a ficar-los endins d’uns sacs, semblants a bosses d’escombraries, que portava el kit. De fet tot estava molt ben pensat i calculat i a mi em tornava a venir al cap l’empresa sueca. Però el nom de l’artefacte, que figurava a cada un dels cantons de la coberta, no s’assemblava gens als dels sofàs o escriptoris. La meva màquina era la Sant Pancraci, potser perquè els botiguers i comerciants investigats pels extraterrestres tenien el sant per tot arreu buscant la bona sort. O potser perquè el dissenyador va ser el mateix sant. Ves a saber.
En sis setmanes vaig tenir el menjador ple a vessar de bosses, amb aproximadament seixanta cinc milions tres-cents cinquanta mil euros. Vaig parar perquè va arribar un moment que fabricar amb tanta facilitat diners va perdre l’encant.
I es clar, la temptació va apoderar-se del meu pensament. Quan després de llargues llistes escrivint pros i contres al fet de desaparèixer amb els diners i no tornar mai més, van guanyar descaradament els pros i m’estava preparant les maletes, un pensament que colpejava un cop rere l’altre el meu cervell va fer-me seure a reflexionar. Havia un rerefons de consciencia social en tot el pla dels homenets verds, i se m’havia encarregat a mi. Vaig inflar el pit i com a nova heroïna de la ciutat, vaig tirar-me un parell de sacs a l’esquena i vaig saltar per la finestra. En els primers segons un atac de pànic va deixar-me rígida. Quan de l’ensurt començava a caure en picat cap el terra, un impuls en les meves espatlles em va enlairar, i en menys de mig minut estava sobrevolant el poble, veient les teulades i buscant amb els meus poderosos ulls, molt millorats pel raig de l’altre mon, aquells autònoms que les estaven passant més magres.
Vaig veure el carnisser, repassant una i altre vegada les factures. I jo, l’heroïna dels petits empresaris, li vaig deixar caure un sac. Vint-mil euros.
Més enllà estava l’electricista, i el vaig passar de llarg. L’última vegada que va venir a casa meva va pagar-se unes vacances a Cancún, i jo, encara una mica ressentida, no vaig deixar caure cap sac.
El següent va ser l’arquitecte. Un noi amb dues carreres universitàries que havia tingut fins a dos cotxes i una moto en el temps de l’auge de la construcció, i que ara repassava els seus projectes mentre una llàgrima li regalimava per la cara, sabent que aquells plànols es quedarien per sempre més en la prestatgeria de l’oblit. Un altre sac, vint-mil euros.
I així vaig passar dies i mesos. I quan s’acabaven els diners, posava a funcionar la meva màquina, i amb el run run de l’aparell jo dormitava, agafant forces pels dies en els quals em tocava repartir. Sobrevolava ja tot el municipi, per anar ampliant amb els dies la meva tasca a la comarca, i mesos més tard, a tot el país.
Amb el temps vaig començar a tenir el pressentiment que els extraterrestres no s’havien preocupat ni interessat per les lleis fiscals del nostre país. Podria ser que en les seves investigacions i recerques interplanetàries a traves de les finestres d’algun que altre ciutadà, ja haguessin vist els sacs de diners amagats darrere les portes o amuntegats a les parets dels passadissos, i ho haguessin trobat d’allò més normal. El cas es que per un motiu o per un altre, jo veia que el frau començava a tenir unes dimensions considerables, i que el que havia començat com un repartiment innocent començava a desbaratar al mateix Ministeri d’Hisenda, que no s’explicava els rius de bitllets que passaven pels seus nassos.
A la tele les notícies parlaven d’una inflació que provocava l’augment incessant dels preus, de crisi a les entitats financeres, que havien deixat de donar préstecs i es veien obligades a cobrar el bon dia dels seus empleats a euro cinquanta, per no caure en fallida. I també d’una boja amb colors roses, liles i daurats que saltava de façana en façana. Aquesta segona notícia començava a tenir més enrenou, si cap, que la primera. Les associacions de dones parlaven de la indumentària sexista, i les associacions de mares i pares buscaven la manera de desplaçar-se d’una banda a l’altre com ella, per arribar a temps a la porta de les extraescolars dels seus fills.
La troca es va anar embolicant de tal manera que jo vaig demanar la dimissió.
I en aquest punt em trobava el dia de l’incendi, esperant per comprar les meves sabates.
Des d’aleshores que em tenen tancada. Els primers mesos vaig estar a la presó, acusada de falsificació. Ara estic a un hospital, les meves declaracions no els van convèncer i van pensar que estava tocada de l’ala. El mes curiós és que ningú no va parlar-me mai de la Sant Pancraci, tot i que n’estic segura que va sortir intacte de la deflagració. Potser l’estan investigant. O també podria ser que la tingués algú altre al menjador de casa seva, encara que no vull ser, però, mal pensada.

Comentaris

  • Parnena[Ofensiu]
    kefas | 20-07-2020


    Bon relat per refrescar les temples en una xafogosa tarda de juliol. Un dels meus somnis és el poder convertir-me en un heroi que redreci el destí. Fins ara he esmicolat totes les oportunitats que han passat per les meves mans.

    Per això admiro la teva heroïna i m’agradaria, en veure les seves acrobàcies per les teulades del meu poble, poder aclamar-la amb un nom més nostrat.

    Per exemple, la conjunció de parné i nena, Parnena, que tot i la bravada lleument masclista de la denominació nena, té l’avantatge de tenir tres síl·labes, resultat difícil d’aconseguir en la fusió de dues paraules catalanes, un cop vençuda la reticència del purs de llengua en acceptar el mot parné, d'origen caló.

  • La increïble Cashwoman[Ofensiu]
    SrGarcia | 17-07-2020

    He xalat moltíssim llegint aquest relat. Literatura de tebeo de la bona, tant de bo poguessis trobar un dibuixant que en fes un còmic.

    El relat està ple de detalls graciosos: la moció i la majoria absoluta d'ella mateixa, el desig de fugir amb els diners, el ressentiment contra l'electricista...

    Cashwoman és una gran heroïna, molt superior, per exemple, al galifardeu de Superman que porta els calçotets per fora, mentre la teva porta les calces per dins, com és preceptiu, elegant i púdic.

    Només em falta per veure l'increïble Hulk rescatant-la de l'hospital psiquiàtric. Em sembla que farien molt bona parella.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Magdala

Magdala

7 Relats

14 Comentaris

1495 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Hola, em dic Magda
Vaig començar a escriure fa una pila d'anys, després de participar en uns tallers d'escriptura creativa, encara que la meva afició venia de més enrere.
Tant se val. Un dia vaig decidir deixar-lo. Vaig pensar que mai no escriuria com els autors que m'agradava llegir, els autors que feien sortir màgia de les paraules i em segrestaven el pensament amb les seves històries.
Ha passat molt de temps i moltes vivències, i ha arribat el moment en el qual torno a deixar que les paraules surtin lliures, i incontrolables de vegades, i vagin fent i desfent al seu aire, per pur plaer.
Disculpareu de vegades les meves expressions de castellano-parlant en procés d'aprenentatge.

lomomagda@gmail.com