Cas tancat (2)

Quan sonà el telèfon vaig fer un salt. No esperava cap trucada, i menys a aquella hora. Vaig respondre amb certa recança.
-Hola? Qui és?
No havia acabat la pregunta que ell ja lladrava.
-Hola Maria, sóc jo, el Mario, T'haig de veure immediatament!!! -la seva exigència em féu recular davant l'aparell. No podia negar-m'hi.
-Hola, bona nit estimat, com et va? A mi molt bé. Què fas despert a aquestes hores, reietó meu?
La conya no era el seu fort, i menys en aquell precís moment.
-Ni reietó ni hòsties! Estic sota de casa teva, he vist el llum encés. Obre'm de seguida!

Vaig esperar-lo amb la porta oberta, calculant el temps que trigaria l'ascensor a arribar al meu replà. Just quan ell sortia de la cabina, vaig forçar un lleu somriure. Sabia de què anava la cosa i no tenia cap ganes de discutir.
Entrà com un tsunami, tancant la porta d'una revolada i agafant-me amb els punys el pit de la samarreta. No em deixà dir res, primer havia d'abocar la seva fúria.
-Tu... tu estàs boja, completament boja! Què collons estàs buscant, un bonic funeral en plena joventut? És això, veritat? T'agrada el perill, hi jugues, és el teu nou vici. Doncs escolta'm, vols fer el favor d'escoltar-me? Et queda res, així de vida -i juntà el dit gros i l'índex fins quasi tocar-se-, tens els dies comptats. Aquesta gent no té miraments, primer et foraden el cap i després pregunten.

El Mario esbufegava d'ira i de ràbia continguda. Se sentia culpable d'alguna cosa, responsable sens dubte de la situació en què m'havia ficat. Jo, però, em vaig fer la desentesa.
-Però què t'empatolles tu, ara? Només són negocis, i negocis que em portaran cap allà on jo vull. I, de pas, per si no te'n recordes, beneficiosos també per a tu.
S'aturà com si escoltés però no sentís res de que li estava dient.
-Negocis? Ja! Ficar-se al llit amb el nebot del Gitano, això sí que és un bon negoci! Portar-los cap on tu vols? Ja! Sí tu ja ni saps cap a on vols anar! Merda! I pensar que vaig ser jo qui t'hi donà l'entrada. Maleït sigui!
Jo m'havia quedat muda. Com se n'havia enterat, com coneixia fins a aquell punt els meus bisnes secrets? De sobte em vaig adonar de la meva ingenuïtat. El Mario tenia molts recursos, amics a tot arreu i, quan li interessava una cosa, aviat en treia l'entrellat. Vaig decidir esplicar-li el que podia interessar-me esplicar-li. Potser en un futur no llunyà el podria necessitar, i a més, no el volia perdre com a amic i bon contacte. Per a ell jo era la seva Mariona, sempre m'havia protegit, era com la seva fillola.
-Escolta Mario, escolta'm bé. Ho tinc tot controlat, m'hi he hagut d'emmerdar més del que em pensava, però estic segura que a través del Francisco aconseguiré la informació definitiva. Saps què? he provat el seu cavall i és realment bo, únic i inconfusible. I el cas és que jo ja l'havia provat abans. No sé on ni amb qui, però ho descubriré. Només necessito una mica més de temps.
El Mario m'escoltava com qui sent ploure. Ni jo mateixa em creia ni un bocí del que li intentava vendre.
-Això és, precisament, el que no tens, temps. Ja no. I, pel que fa al cavall, estimada, ja no hi ha fronteres per al tràfic; aquest polvo que creus reconèixer pot venir de l'altra punta del món, de Tailàndia, per exemple. Ahir a Tailàndia, avui a Portfosc, i demà al Carib o a Estats Units. És una pista impossible de resseguir, deixa-ho estar, per aquesta banda no en treuràs res.
I seguia, ara més calmat i fent-me altre cop de pare improvisat.
-Mira, Mariona, corren les veus que t'has ficat en un niu de serps que s'estan despertant després d'un periode de tranquil.litat i recolliment. I tenen gana, molta gana. És que ja no et recordes de l'episodi del bosc? Aquell dia vas tenir sort, però ara això s'ha acabat. Et pelaran, aquests nois no són uns aficionats!

L'advertència, lluny d'atemorir-me, despertà en mi una agradable inquietud.
-Tens raó, Mario, tota la raó. No són aficionats, però t'equivoques amb els del bosc. Ells tampoc n'eren, t'ho puc garantir: quasi no van parlar entre ells, cap nom, cap veu reconeixible. No duien res de roba especial que jo pugués recordar. Cap braçalet, cap anell, ni tatuatges, ni un simple aret a l'orella. Em van atacar on volien i quan volien, segurs del seu complet anonimat. I ara entenc per què: era només un avís, un intent de foragitar-me del seu terreny. Sí, ho començo a veure clar, tu m'ho has fet veure. Aquells fills de puta encara segueixen al poble, hi viuen, l'atac no va ser una casualitat banal: van simular un robatori, una agressió, una violació, tot per allunyar-me de la veritat. "Fora nena, ves-te'n o hi haurà música de veritat!", aquest era el missatge final. I ara, amb el Francisco se m'obriran totes les portes, no em caldrà ni trucar perquè ell és el veritable amo d'aquest poble merdós. Ho tinc demostrat i comprovat .
Em va interrompre espantant amb la mà una mosca imaginària.
-El que s'obrirà és la tapa del teu taüt, i s'obrirà només perquè t'hi fiquin abans de tornar-se a tancar. Però bé, si m'ho expliques tot amb detall i amb calma, t'escoltaré.

Li vaig fer cinc cèntims del que començava a ser una certesa. La meva aventura, que s'havia iniciat amb el sol propòsit d'aclarir i, si era el cas, venjar la mort
-l'assassinat- del meu estimat Pol, estava agafant proporcions que anaven molt més enllà. Volia fer neteja, i volia encarregar-me'n personalment. No sabia quin seria el proper pas a donar, però, en tot cas, seria un pas que aviat em permetria veure la llum en tot aquell obscur afer. I que caigui qui caigui, em vaig dir, amb ell no van tenir cap misericòrdia, i això que només era un pobre ionqui deseperat. Sí, el meu pobre Pol, què et van fer aquests cabrons!

Abans de marxar, el Mario va recollir els dos-cents grams de la setmana. Ell era, per sobre de tot, un home de negocis, i jo, darrerament, la seva millor aposta. Per molts motius no em volia perdre. Per això, en acomiadar-se, va dir-me en to de carinyosa advertència:
-En Pol és mort. Aquesta és l'única certesa. Va morir fa un any, el dia que us vàreu separar. Un cop sol va inicar l'última davallada, estava sentenciat, i prou. Però tu ,,,és diferent: si ara se't carreguen, no t'ho perdonarè mai, m'entens, veritat?
Paraules molt sensates que, a mi, però, m'entraren per una orella i em sortiren per l'altra. L'únic que volia era que desaparegués d'una vegada per poder tornar a la feina. I més que més amb la nova informació que havia recuperat i identificat de dins meu mateix, només reflexionant una estona i repassant els darrers aconteixements. En Francisco era la clau, això estava clar, per tant em calia seguir amb la meva actuació a escena com a estrella principal. La cosa, d'altra banda, no em molestava gens, al contrari.
De sobte se'm despertaren unes ganes bojes de tornar-lo a veure, d'estar a prop seu allà, al seu cau, al poble.