Cartes segrestades

Ha estat quan la mare ha mort que ho he sabut. Endreçant els seus papers i caixes velles han aparegut un munt de cartes antigues, de quan no hi havia el correu electrònic... i anaven adreçades a mi! Les he obert i m'ha caigut l'ànima als peus. Eren de l'Albert! En adonar-me'n, tot el passat m'ha tornat de cop: aquell institut del poble veí on vaig començar el batxillerat, les noves amistats, els ulls de l'Albert...

N'he començat a llegir una: "...voldria poder passejar amb tu, agafats de la mà, com qualsevol altra parella, sense crítiques, sense burles...". Paro la lectura, fa massa mal, em remou per dins. Essent jo de família benestant, era impensable que em permetessin sortir amb ell. Amb tanta classe social i tants prejudicis... on queda l'amor?

Per a tallar-ho d'arrel em van canviar a una escola de la capital. Vaig deixar de veure a l'Albert i ho vaig passar força malament una llarga temporada.

No sé si continuar la relació amb l'Albert als setze anys hauria canviat res del meu futur. Molt temps després, superades les pors i prohibicions imposades per la meva família, vaig conèixer el Guillem i hem construït la vida junts. No hem tingut fills, però a les nostres nebodes els hem transmès el que sempre m'he dit a mi mateix: "Miquel, l'amor no pot ser mai un error".