CARTES QUE SEMPRE ARRIBEN TARD

Un relat de: aisha

1939. La guerra civil estava ja en el seu punt quasi culminant. Els homes morien per una causa que moltes vegades no coneixien, i dones i fills es quedaven sols en un indret on ja no hi havia cabuda per ningú.

La Patrícia acaba de bufar 8 espelmes quan algú truca a la porta. L'Antoni va de pressa a obrir, i quan torna els anuncia que hi ha un home vestit de pallasso que diu que vol veure la mare. L'homenatjada es posa contenta i salta d'un bot de la taula pensant que aquell pallasso es el seu regal, però la mare l'atura aterrida perquè ella no ha fet venir cap pallasso. Els diu a tots que esperin, que tornarà en un moment, i incrèdula i aterrida va cap a la porta.
L'home no és un pallasso. Es un soldat vestit de patiment i d'odi, que en veure-la sembla sentir-se una mica contrariat. Es miren uns segons que semblen eterns, i finalment es reconeixen. El vell amic del seu marit! En Paco, el de la casa del costat... caram , què canviat està!- pensa la Francesca.-. l'última vegada que el va veure era un adolescent que encara jugava a empaitar xiques i emborratxar-se els caps de setmana, i ara ja és tot un home.
Sembla que ell s'alegra de que el reconeixi. Tot i així, dins la seva mirada encara hi queda una espurna de confusió, de somriure fals, de mal presagi... i li ho diu de cop: Ho sento, Francesca. El teu marit és mort.
Ella es queda petrificada un instant, incapaç de reaccionar. Després s'adona del que això significa i cau plorant i desfeta als braços del Paco, que l'abraça fort. Intenta tranquil·litzar-la, però sembla que hagi embogit. Li diu que ara ha de ser més forta que mai perquè té uns fills que l'esperen i la necessiten, i que haurà de pujar-los ella sola. Les paraules del soldat són com un punyal clavat més endins del cor, però sempre ha estat una dona forta, així que es redreça, s'eixuga les llàgrimes i dibuixa un somriure al seu rostre que no enganyaria ningú. Entra a casa, i quan la Patrícia li pregunta on és el seu pallasso i què li passa que té els ulls vermells, ella només pot respondre que el pallasso s'ha equivocat de porta i que a fora feia tant fred que se li havien enardit els ulls.


1940. onades d'immigrants andalusos arribaven a Catalunya en plena postguerra buscant una millor forma de vida.

La Francesca es mira els seus fills, que ara jeuen vora seu. La Maria, la més petita, s'ha adormit amb el soroll mecànic i monòton del tren, i els altres dos miren a través de la finestra bruta del tren preguntant-se on els duu. Tan petits com són, no han sabut interpretar les llàgrimes de la seva mare quan els ha dit " Anem, nois, que ens espera un llarg viatge... " i han cregut que se'n van de vacances, potser a veure el mar que tantes ganes tenen de veure.
Ella mira enrere amb recança, sabent que potser es l'últim cop que admira la seva terra, enyorant ja la seva llar i la gent del poble, que després de tants anys i tantes experiències, s'han convertit en la seva família. Sap que se li farà difícil viure sense el sentiment de comunitat que ells li atorgaven, però sap que ha de fer el cor fort i empènyer els seus fills, que tant estima, cap a un futur millor.
I el tren s'atura en una estació freda, gris i trista. L'estació del primer comiat. El primer adéu que començarà a esbocinar la seva vida per no reconstruir-la mai més. El torn de l'Antoni, el seu fill baró, i la Maria, la més petita, la nineta dels seus ulls. Els havia trobat una família que s'encarregaria d'educar-los com es mereixien a canvi de que treballessin per a ells quan tinguessin l'edat. I així els ho comunica: "Antoni, agafa la teva germana i aneu amb aquella família d'allà, feu-los cas en tot el que us diguin, d'acord? Feu-ho per mi, feu-ho per la mare. I espereu-me allà, perquè algun dia, quan les coses siguin diferents, tornaré a buscar-vos. " l'Antoni no entén res, però les paraules de sa mare han estat prou clares, i el seu posat sembla no admetre rèplica, així que ell i la Maria l'abracen amb força, i quan per fi els deixa anar, agafa la Maria en braços i se l'emporta amb ell cap al seu futur incert i indiferent.
Quan la mare torna al vagó, troba la Patrícia plorant. L'abraça i li diu "ho sento, petita. La pròxima parada és la teva". I ara ja no pot contendre més les llàgrimes. L'estreny amb força contra ella, com si d'aquesta manera pogués impedir l'adéu inevitable. I el sotrac del tren en frenar les sorprèn encara abraçades. La mare li diu el mateix que als altres, que sigui bona i que l'esperi. I se separen, trencant-se dins elles alguna cosa que no sabien ni que existia, aquell amor que només sents quan et falta, aquell vincle d'unió que a partir d'ara embrutaria la distància.
La mare posa una mà al vidre del tren, que està embafat per la humitat i el fred que fa a fora, i encara pot veure la mirada de la seva filla perduda en el tren sense rumb ni retorn que ha de dur-la fins Terrassa.

1950. els immigrants s'adapten a una Catalunya que no els acaba de rebre amb els braços oberts.
La Francesca no pot. La Francesca s'ofega entre la pila de plats que té al davant i que haurà de rentar abans de que sigui la seva hora de plegar. Sap que li serà impossible acabar-ho però també sap que si no ho acaba no cobrarà, i si no cobra no menjarà potser durant dies. Així que accelera el ritme i treu forces d'on ja no en queden mentre pensa en els seus fills, en com deuen estar ja de crescuts i en com els estima. Pensa també en com un petit fet pot desencadenar tantes desgràcies. Per què havia de morir, en Manel? I per què havia d'abandonar els seus fills, la seva vida? Per què ella no ha tingut cap recompensa després de tants anys de patiment i tristesa? I sobretot, pensa per què una guerra en la que ella ni entra ni surt pot tenir la potestat d'arruïnar-li tants anys de felicitat, tants somnis i tantes il·lusions. I no hi troba solució, i tot perd el sentit dins la seva ment.
De nit camina cap a casa amb el cap cot, sentint el fred i la foscor dins els ossos, plorant moltes vegades de cansament, d'impotència, d'incomprensió, de ràbia i de resignació mentre la ciutat i el cor de les persones que no en tenen dormen. I el gris li oprimeix el pit i li impedeix respirar i pensar amb facilitat. Busca sentits on no n'hi han, i pren una decisió desesperada. Corre cap a casa abduïda per la buidor i la soledat, i un cop és dins escriu tres cartes idèntiques:
"Estimats fills, on sou, què esteu fent ara que jo penso amb vosaltres, com esteu? Deixeu-ho estar, mai podreu recollir tota la llum del sol dins una ampolla... a més encara que poguéssiu no us serviria de res, perquè la llum, com totes les coses, ha de ser lliure. I tant de bo poguéssiu ser ara aquí amb mi... dibuixeu-me unes ales, fills, perquè pugui venir-vos a buscar quan vulgui i dur-vos a prendre el sol sota les oliveres d'Andalusia. Com dir-vos que tot se m'escapa, que la meva ànima no pot retenir emocions perquè hi ha masses ferides d'arma blanca? Com dir-vos que vull veure-us i no m'atreveixo a fer-ho per por a sentir la vostra veu i posar-me a plorar d'enyor?... Allà on sigueu, allà on m'espereu... no perdeu el nord, busqueu-me en les nits fresques d'estiu i en la tristesa dolça del vent de matinada, i quan m'hagueu trobat saludeu-me, digueu-me un "hola mare" dels vostres i sabré que en el fons res ha canviat. Que quan torni a casa sortireu tots tres a rebre'm i a fer-me pessigolles i que seurem vora el foc a explicar-nos el dia. I no us espanteu si a les meves paraules hi veieu punts grisos, són les cendres dels somnis que es van cremar dins meu aquell desembre de fa tants anys en que us vaig perdre".

Un cop escrites, agafa l'ampolla de lleixiu sense veure que per sota la porta algú ha llençat una nota escrita amb cal·ligrafia perfecta: mare, m'he cansat d'esperar-te i he vingut a buscar-te. M'han dit que vius aquí. Si és així, busca'm, estic pel barri. Una abraçada ben forta, Patrícia.
Però ella no la veu, té més ulls per l'ampolla de lleixiu que per qualsevol altre realitat, i després de dubtar uns segons es veu una bona quantitat del producte. Retorçant-se de dolor, cau a terra, i breus instants abans de morir, veu una nota que li crida l'atenció sota la porta. Però com per a tot... ja és massa tard.

Comentaris

  • moments | 09-02-2007 | Valoració: 10

    M'ha encantat, a més de que està molt ben escrita la història es bonissima. Ja et val no haver-me dit abans que escrivies tant be. Espero que segueixis escrivint. Ets una crac. Salut i llibertat!

l´Autor

Foto de perfil de aisha

aisha

13 Relats

14 Comentaris

15967 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Què dir-vos?... si heu llegit alguna cosa meva, ja sabreu que bàsicament escric quan estic o trista o melancòlica, fet que encara no sé explicar.
per que em coneixeu una mica millor, us diré que m'agrada la música, la poesia, descobrir coses, sensacions i gent nova, les sensacions a flor de pell, els moments que marquen el pas dels dies i, sobretot, les converses que no em deixen indiferent ( de vegades fins i tot sense paraules).
no puc suportar les injustícies i basicament la gent que no es comporta com realment és per por a que els que no són com realment són li digui com ha de ser.

Bé.. formar part d'aquesta pàgina és un gran honor per a mi, poder compartir aquest espai amb gent que escriu tan i tan bé... vull dir que saludar-vos a tots, tant autors com lectors, i agraïr-vos que feu que això sigui possible.

I poc més... animar-vos a que critiqueu tot el que volgueu, perque és la única manera d'aprendre!

SaLuT i DeSoBeDiÈnCiA.