Cartes d'enamorats

La nota era prou explícita, la deixà a l'ampit de la finestra, del seu pis de planta baixa, a on la noia hi remullava les plantes cada parell de dies per tenir-les ben ufanoses. I les tenia.

Bròmia, estimada,

Vull que ens veiem aquesta mateixa nit, t'he de fer confidències molt importants. Te'n faràs creus del que m'he assabentat del carnisser. Al lloc de sempre. No em facis esperar.

Galfreu.

En Galfreu Bonomi era l'enamorat de la Bròmia. Sempre anava empescant-se excuses per tal de veure-la, i pensava que les tafaneries interessaven la noia, que només estava interessada de veritat en ell. Per això sempre tenia a punt les últimes novetats de les relacions socials del barri. La guerra que els queia a sobre no amoïnava les seves trobades. Eren clandestines, tot i que les dues famílies estaven al corrent dels seus amors, i d'acord. Però a ells els agradava trobar-se sense que ningú no ho sabés. Els temps havien canviat molt, però la sensació de proïbició persistia. Eren joves, adolescents, encara estaven per entrar a la maduresa, que els quedava lluny.

A l'hora convinguda en Galfreu ja era al lloc de sempre, que era un arbre en particular dins el parc proper a la casa d'ambdós. Allà i a aquelles hores només hi havia enamorats i joves fumadors de haixix. Ells n'eren dels de la primera categoria. La Bròmia pensava que havia de fer tard per sistema, i que havia de trobar el seu enamorat glaçat al peu de l'arbre. Ho feia sempre. Després anirien a algun bar a prendre qualque cosa i seguidament tornarien a les seves cases, després d'haver tingut una estona d'intimitat al parc.

- El carnisser es veu d'amagat amb la venedora de pollastres de la botiga de just al davant. No et sembla increïble? La seva dona encara no ho sap, però els carrer en va ple, no trigarà en saber-ho. Que et sembla?
- Segur que no m'has portat aquí per parlar-me de les aventures del carnisser. Sempre em cites amb unes excuses que déu-n'hi-do. A més, no cal que em deixis papers a l'ampit de la finestra, aquestes coses ja no es fan, no sé d'on has tret aquestes maneres.
- Ho faig per nosaltres, perquè pensis en mi quan ruixes les teves flors, perquè em tinguis present. No vull que caiguem en l'ensopiment. S'ha de fer el que calgui per tirar una relació endavant. Ho hauries de saber, encara que tu no saps res de res.
- Què vols dir ara? Jo sé moltes coses, i tu no ets gaire més gran que jo, un any només. Sé moltes més coses que tu de la vida i els amors. Les dones en sabem molt més que els homes d'aquests afers. I del carnisser no m'interessa res. Aquell home em fa venir esgarrifances, amb els seus pels per tot arreu, tallant en mig d'esquitxos de sang les pernileres d'algun malaguanyat animal.
- Ho fa perquè nosaltres ens poguem alimentar. A tu t'agrada menjar bistec, oi? Et penses potser que creixen a l'hort els bistecs? Cal sang i fetge per treure'ls de la vaca. La vida del carnisser és molt important.
- Es veu que no tens gaire conversa avui. Si penses que passarem tota la nit al costat d'aquest arbre parlant del carnisser vas llest. Proposo que marxem, que m'estic glaçant.
- Jo t'escalfaré, melindró meu.

La Bròmia esclafí a riure. Aquelles cursileries d'en Galfreu la feien descollonar-se. Es notava que tenia ganes de contacte físic, que volia grapejar-la allà mateix, que tenia pressa per entrar en matèria, per atacar el moll de l'os. Però la Bròmia no volia tan aviat, no li venia de gust. S'estimava més anar a prendre un suc al bar de sempre, on ja els coneixien.

Un cop instal·lats al bar demanaven els batuts o els sucs, o potser un gelat. En Galfreu bevia i fumava, i d'altres coses, però davant de la seva enamorada no volia fer-se l'home d'aquella manera. Allò era només pels amics. A ella li volia transmetre sensació de salut, de que tenia cura d'ell mateix i del seu cos. Pensava que si ella només prenia batuts i sucs ell havia de fer el mateix. Així ho feia. Passaven l'estona parlant de temes del tot intranscendents.

S'havien conegut feia ja quatre mesos en el començament del curs a l'institut. Tots dos anaven a la mateixa classe. La Bròmia havia arribat nova aquell curs, que era el segon, i no coneixia ningú. En Galfreu va apressar-se a fer-hi bona miga amb ella, amb interessos amagats, que es varen manifestar més endavant. De primer li va demanar d'anar a parlar de les seves coses. Deia que necessitava parlar amb algú, buidar-se. Això espantà la Bròmia de primer antuvi, però accedí. Ella també tenia coses a dir, i al capdavall essent dona podia parlar dels seus sentiments i estats d'ànim sense torbació. Però el que va passar en la seva primera cita va ser que en Galfreu va desfer-se en atencions i observacions melindroses que portava apreses de casa, que embafaven la Bròmia fins a l'extrem. Ella deixava fer, però. Era evident que aquell xicot espigat i de poca barba volia alguna cosa amb ella més que amistat. Així doncs les segones i terceres cites foren del mateix tenor, amb adulacions constants i cants florits a la bellesa de la mossa, fins que va passar, quan s'acomiadaven el tercer dia.

Ella restà molt satisfeta, i es divertia veient la devoció que li tenia ell, i se'n aprofitava fins i tot, abusant de la seva bona fe. Gaudia malaltissament del plaer de manipular-lo, i ell es deixava fer, com sense voluntat. Era a mercè d'ella com un vaixell sense veles i arbre que les sostingui. Però com que aquesta era la seva felicitat no volien trencar-la, i que tot durés per sempre.

Bròmia, amor dels meus dies,

Tinc novetats respecte al que et vaig parlar de l'aventura entre el quiosquer i la senyora de la casa del carrer ..., penso que hem de parlar d'aquesta qüestió, t'interessarà molt, estic segur. A on sempre, no triguis.

Galfreu.

Un altre cop el pobre glaçat de fred, la Bròmia es feia esperar, també es feia pregar quan en Galfreu volia obtindre alguna cosa d'ella, sempre volia ser ella la que dugués les faldilles, que no hi hagués dubte de qui era qui havia d'agenollar-se i qui posar la mà perquè se la besessin. Així doncs, quan va arribar la Bròmia en aquesta ocasió en Galfreu feia bots al costat del arbre, provant de fer entrar en calor les seves extremitats, els dits glaçats, les puntes dels peus, les cames.

- Ara els han vist en un hotel dels afores. Per pura casualitat, algú, no se sap el nom, no t'ho puc dir, els va veure molt ajuntadets al rebedor de l'hotel. Tinc el nom apuntat per aquí...
- No cal Galfreu. No m'interessen gens ni poc aquestes històries teves de les coses que passen al barri. T'escolto perquè m'agrada sentir al teva veu, però avui no tinc ganes de parleries. Que s'ho facin el quiosquer i tota l'escala de veïns si li ve de gust, a mi que m'importa?
- Dona, són gent del barri, la gent els coneix, els veiem cada dia, està bé que sapiguem de la seva vida, no trobes?
- Imagina't que puguin parlar de nosaltres, de que ens veiem d'amagat, de les escapades a la pensió, de tot plegat. Has pensat que la gent pot parlar de nosaltres? De tu ho farien amb raó, perquè no deixes de ficar-te en les coses més privades dels demés. Sembles una portera.
- M'informo per satisfer la teva curiositat, no pensis que a mi m'importa un rave el que faci la gent. A més, millor ocupar-se en això que no haver d'estar al cas de les negociacions entre el nostre país i Zètia per tal de construir un pont que no s'acabarà mai, ni tan sols es començarà. Això sí que és perdre el temps, perquè no hi ha manera que es puguin entendre de tanta gent que hi ha ficada. Això no importa ningú. Però els afers dels quiosquer, a on anem a comprar les revistes, el diari del pare els diumenges, tantes coses. És un lloc cabdal, punter, fonamental de la nostra vida, hem d'estar al cas d'amb qui tractem. No trobes?
- No trobo res de res. Ets un manefla.
- El que tu diguis. Podem anar a prendre el batut? Estic gelat de fred.
- Tu pots prendre les teves cerveses, amb els teus amics en prens, perquè amb mi no ho fas? T'intimido potser?
Ja de camí de la granja on prenien el suc o batut en Galfreu contestava convençut a l'espinosa pregunta.
- Trobo que si tu no veus i jo sí t'avorriré, perquè quan tothom està del mateix to aleshores hi ha concordança. No sé si m'explico. El cas és que riuries de mi si jo begués i comencés a dir disbarats, i tu mentrestant sense estar en la mateixa ona. No vull beure si tu no beus.
- Així que fas el que fan els altres. Si ets amb mi no beus i si ets amb els teus amics aleshores sí, tot el que calgui, i si et conviden a ves-a-saber-què també t'hi fiques. No tens personalitat. Però no t'entristeixis, que m'agrades igualment. M'agraden els homes sense personalitat, són moderns, elàstics, com unes mitges. Tu ets com unes mitges.
- No sé com prendre'm això que hem dius. Jo tinc la meva estima pròpia. Només que amb tu no em venen ganes de fer el brètol, ni de beure. No pensis que em deixo arrossegar per qualsevol. Cada cosa vol el seu temps, s'ha de saber diferenciar.

Així seguia la conversa. Després feien una escapadeta a una pensió molt assequible, a la que els hi feien descompte, i s'estimaven d'allò més. El seu amor traspassava les hores, es feia sòlid en els moments en que es trobaven, i boirós però plenament present quan els separaven altres obligacions. Havien de fer deures i altres coses. Aleshores esclatà la guerra.

Bròmia, perfum de ma vida, flaire de la meva felicitat,

T'he de confiar tot el que diuen del general ..., coses increïbles. Ja saps que és el comandant en cap dels exercits del nostre país. Ens veiem a l'arbre, no facis tard.

Galfreu.

En Galfreu glaçat, la Bròmia que arriba tranquil·lament, sense alenar, sense donar mostres d'haver fer cap esforç per apressar-se.

- Mira Galfreu, no vull que m'expliquis res del general aquest. Estic fins al capdamunt de la guerra aquesta. Ens volen menar al desastre entre tots. Nosaltres hem de seguir fent la nostra. No vull saber les enraonies que es diuen dels polítics o e
ls militars. De veritat et preferia quan parlaves de la gent del barri.
- Però...
- Però res, parlem de nosaltres.
- I que vols que parlem de nosaltres? Nosaltres existim, tenim una cosa molt maca, ningú no ens la pot treure, la tindrem per sempre, encara que ens haguem de separar. Però no pensem en coses horribles. Perquè una separació de tu seria difícil de suportar. No sé si ho podria superar. Quan m'hagis de deixar vull que ho facis amb tacte.
- Calla, home! Si encara no t'he deixat! Tu sempre fent supòsits. Has de ser realista, mirar les coses tal qual són, amb realisme. No has de deixar que la teva imaginació et posi altres colors dels que són a les coses. Tot té la seva explicació.
- I això a tomb de què m'ho dius?
- T'ho dic perquè ets un irresponsable en general, que només et preocupes per coses que no preocupen a ningú, només a alguns que se'n volen amoïnar. I deixes que les teves apreciacions personals es barregin amb el que saps o amb el que t'han dit. Portes un embolic molt gran al cap. T'ho hauries de fer mirar.
- El cap?
- No. Vull dir que hauries de reflexionar, enraonar, pensar, mirar-te a tu mateix i treure'n conclusions, canviar. Però no espero miracles de tu. Suposo que si ets així ara ho seràs sempre. La gent canvia poc.
- Jo estic bé com sóc, perquè hauria de canviar. En fi, suposo que pensaves en veu alta quan m'has dit això. No penso canviar per ara. Anem que fa fred, i el soroll de les bombes llunyanes em fa esgarrifances. Pensar que si fos una mica més gran hauria hagut de lluitar jo mateix. He sentit històries esfereïdores, morts i sang, membres amputats, coses horribles. He tingut molta sort.
- Encara no saps quanta sort has tingut, perquè si la guerra dura molt et cridaran a files - aquí la Bròmia va deixar anar un sospir - espero que no t'arrabassin dels meus braços - va dir en un to exagerat.
- No pateixis, amor, anem a pel batut, no em cridaran, a mi no, perquè la guerra acabarà abans. De fet diuen que no durarà ni uns mesos. Que això són faves comptades. A més poca gent mor al front, amb prou feines si hi ha batusses. Entre el nostre bàndol i els altres. És una pena, amb el bon veïnat que teníem amb Zètia, haver de barallar-nos d'aquesta manera per una estupidesa com la construcció d'un pont.

La rutina durant la guerra era si fa no fa la mateixa que abans. Trobant-se a una relativa reraguarda no havien de patir els efectes més directes de soroll o d'evacuació, com els havia passat a d'altres. Les seves vides seguien d'allò més normals. L'institut, les trobades furtives, les excuses a casa. Acabada la guerra les coses seguien igual.


Bròmia, llumenera del meu navili en alta mar,

Tinc noves sucoses quant al comissari del protectorat internacional que tutela el nostre país. Te les he d'explicar avui mateix. A on cada dia. T'espero en la fredor de la tarda, quan ja el sol declina i deixa de beneir la teva bellesa amb els seus raigs.

Galfreu.