Cartes a ningú

Més enllà de la finestra, el dia sembla
Un lent déjà vu dins un aquari,
La pluja rellisca per sobre els maons
Com l'oli brut d'una cuina plena d'escarabats.

I escric cartes a ningú,
Perdut entre retalls de selva,
Selva d'asfalt i oli brut,
Retalls de maons, gotes de pluja
En forma d'escarabat dins
Un aquari en forma de ciutat.

Ara, la música que escolto no és la meva,
I a través del celobert
Suren notes estridents d'una generació
Que no em coneix,
Que m'ignora, i tanmateix,
No dubta i m'envaeix,
Sura música estrident, olor a greix,
A cuina bruta i roba cuita.

I escric cartes a ningú,
Perdut entre miralls d'ingratitud,
Entre sabó dels plats
I detergent barat,
Sota una bombeta que penja del sostre
I em mira, com el cap pelat
D'un insecte de ciutat,
El cul il·luminat
D'un imponent escarabat
Que no sap llegir
Ni en vol aprendre.

I a l'estufa, el gas butà no dona més de sí,
I la flama blava tremola,
Com la realitat mullada per la pluja oliosa,
Més enllà de la finestra,
Dins l'aquari més brut que existeix,
Ple de piranyes i cotxes,
Ple de taurons amb corbata,
Farcit de pudor de merda camuflada sota
Colònia barata,
Ple de llums incandescents,
De putes indecents,
De proxenetes que juguen a la borsa
Mentre venen armes
Rere la màscara d'una ONG.

Escric cartes a ningú,
Perquè sé que ningú les voldria llegir,
Els escarabats que corren per sobre la bandera
De les fotudes barres i les putes estrelles
No saben llegir,
Ni en volen aprendre,
I tanmateix,
Omplen d'oli la peixera,
De merda i colònia barata,
I a l'estufa, la flama es fa cada cop més feble,
I la música, cada cop més forta,
I la pudor ja gairebé no es nota,
La porto a sobre,
Mentre escric cartes i les lletres,
Rellisquen pel paper com greix,
Com petroli,
Obren la boca com un peix
Ofegat fora d'un riu ple d'escuma
I cru.

I no les escric a ningú,
Perquè ningú ja sap llegir,
Ni ningú en vol aprendre.