Carta sense franqueig, (Xacó de cal Cameta. 1)

Vida, t’escric aquesta carta recurrent, des del tòpic malaltís que sosté, a mans plenes, que la distància que separa l’amor de l’odi és excessivament curta i fàcilment transitable. No cal que et digui, Vida, que t’he estimat molt; t’he estimat amb generositat extrema; t’he estimat a ulls clucs, a les palpentes; t’he estimat tot donant com a correcte el recorregut circular d’una sínia de poc drenatge; t’he estimat -i me’n dolc- bo i obviant els vèrtex geodèsics que em marquen la geometria planetària que tinc més a tocar.
Vida, desconec si estàs acostumada a rebre cartes d’amor que vagin molt més enllà del simple agraïment. Tampoc em vull fer mala sang en recordar els bells degotejos de goig que, fins fa quatre dies justos, hem compartit: això ja esdevé una causa arxivada. Em cal admetre que aquesta no és hora de passar comptes, sinó d’aplicar descomptes.
Vida, des d’ací t’invito a continuar immersa en el teu assossegat món, però també a escoltar-me una vegada més. Sigues prou digna com per no alçar amb massa ufanor la testa, màxim quan ens pertoca compartit la mateixa culpa i assumir-ne la sentència. Vida, no vull que aquesta sigui la darrera carta d’amor/desamor que t’adreço... I només de tu, depèn. Si us plau, no et facis la desmenjada, imposa’t silenci i para l’orella:

T’estimo, però francament, estic cansat. Blasmo dels besos de Judes, de les estèrils invocacions a Santa Rita, de les xerrameques orquestrades, dels grans silencis a cop de talonari.
T’estimo, però francament, estic cansat. Sento que hom se’m rifa els sentiments davant l’espetec insidiós de mans enlaire, de punys closos o/i de proclames pamfletàries d’esguard tendenciós.
T’estimo, però francament, estic cansat. Em rebenta idolatrar profetes amb tuf de cagaelàstics. He perdut la fe en les ereccions matinals i sobretot, sobretot, en les ejaculacions a cop d’agenda.
T’estimo, però francament, estic cansat. Recelo, a cor què vols, dels espais comuns on cal guanyar-se el lloc a cops de colze. Rebutjo ser catapultat per un estol de mirades vàcues, de complicitats incestuoses, d’esputs coronats per sang maligna.
T’estimo, però francament, estic cansat. Em sento apòstata dels vicis ocults i vençut per l’excés de pecat mig perdonat.
T’estimo, però francament, estic cansat. He deixat rastre de peregrí mercenari en els camins on mai m’he redimit. He buscat nèctar d’esperances dins dels femers d’aquells amb qui he cregut i he anhelat trobar arrels on només hi havien espores volàtils actives en llur diàspora.
T’estimo, però francament, estic cansat. Em pertorba la calma vincladissa del poeta i el rauc sonsoniós del novel•lista. Esbudello sonets a còpia d’àtones i rebento tenores amb esbufecs de ràbia. Canvio el no-res per un tot curull de magnificència de què aprofitar-me’n i encara no he descobert que fer-ne.
T’estimo, però francament, estic cansat. Avanço malferit enmig de l’infecte contraban de sèrum orfe de profilaxi ètica. Se’m desballesta l’anàrquic païdor davant les pantagruèliques ingestes d’actituds obscenes amb ribetejats de llei. Em pugen pregones basques en què el pudent llot biliós n’esdevé l’autocràtic protagonista. Arreu, al meu voltant, les servils estridències dels eructes de fart, una vegada i altra, em posicionen amb més fermesa lluny dels que triomfen.
T’estimo, però francament, estic cansat. Em malfio del tacte; he deixat de creure en el pigall càndid que mena les meves passes per aquest entorn tan sòrdid en què m’ha tocat viure. Sento, cada volta amb més contundència –si cal-, el galop d’aquesta miopia atàvica que hem anat heretant d’aquells qui ens antecediren tan mansois –o més!- que nosaltres mateixos.
T’estimo, però francament, estic cansat, molt cansat, indescriptiblement cansat. Cansat de buscar en la València d’Estellès, en la Sinera d’Espriu, en les parets retràctils del meu grapejat món erigit privilegi en els murs de la Blava de Martí i Pol. Apunto: estic cansat de tot, no pas de tothom. Per això, malgrat el que pugui semblar i qui sap si com a darrer gran plaer personal, em permeto la llibertat d’alçar la copa i brindar, cerimoniosament, amb un còctel fet amb brou de llamàntol... i no pas amb l’esperit d’un crustaci extret d’un mar qualsevulla, sinó d’un decàpode discretament assaonat per aquelles aigües plàcides en que tantes hores va cavalcar en Barral.

Estimada, estimadíssima Vida: això toca la seva fi. Per assegurar-me’n en la seva màxima expressió, avui he llençat totes les meves lectures, presents i futures, al fons del nostre pou. No passis pas ànsia: els he lligat un llast ben feixuc al llom per tal de deslliurar-les de la temptació de surar (prevaricació, crec que en diuen).
Estimada, estimadíssima Vida, per acabar t’adjunto, alhora que ratifico,un darrer apunt que ja he esmentat abans. És just que sàpigues que potser no sigui aquesta la darrera carta que t’adreço. De tota manera, i pel que pugui ser, estimada, no n’esperis cap més... Jo mateix, m’he passat els anys esperant no sé ben bé què: et puc assegurar que això no mena enlloc... esperances d’ase, en diuen.