Carta que no t'enviaré

Repasso les fotos, i penso, i t’enyoro. Moments que hem passat i que no es repetiran, coses que no farem, sensacions que no tornaran. Em venen al cap plans, projectes i il·lusions que no arribaran a ser més que paraules que sorgien de les llargues converses que teníem quan tot era senzill.

No pots imaginar-te el buit que m’ha quedat ara que no formes part de mi. Tot ha acabat amb la mateixa rapidesa i intensitat que va començar. Com si es tractés d’un estel fugaç al qual demanes un desig, que et concedeix i et pren a la mateixa velocitat a la que passa.

Voler odiar-te per haver-me enganyat, per haver-te cregut i defensat en tot moment. Que no eres així, deies. I jo confiava. Voler odiar-te per setmanes de mentides. Per haver estat patint per tu, per nosaltres, mentre feies la teva. Voler odiar-te perquè l’única cosa que mai t’he demanat ha estat sinceritat. I voler odiar-me per no poder fer-ho. Perquè després de tot no faig altra cosa que enyorar-te, de pensar-te, de preguntar-me si penses en mi. De culpar-me per no haver estat allí i evitar que ens distanciéssim, per haver actuat com ho vaig fer i no d’una altra manera. De mil “i si...?” que no em trec del cap buscant una solució que no trobo.

I fa mal, molt mal cada cop que t’imagino amb ella. Abans érem quatre, ara en sou dos. M’agradaria desitjar-te que sigueu feliços, però no puc. Algun dia trobaré la manera de perdonar-te.