Carta per a tu, sí, sí, per a tu, que em llegeixes.

No te escrit mai directament a tu oi? Sí, sí, a tu que em llegeixes, siguis qui siguis. Només donar-te les gràcies, per buscar-me, per trobar-me, per llegir-me.
No t'has plantejat mai perquè escrius? Tu què creus, virtut o sacrifici? Hi ha qui creu que el fet d'escriure es pot interpretar com una teràpia. Jo mateixa. A tu no t'ha passat que quan et sents dolgut, perdut, amb l'ànim pel terra, arrossegant-se al costat del teu cor és quan més ganes tens d'escriure, i és quan els poemes, els relats o simplement els esbossos dels escrits et surten sense pensar-hi massa? I són molt més profunds i plens de sentiment que potser un altre relat que vas escriure fa temps, sense aquest sentiment de buidor, de solitud. Però també és ben cert que ets capaç d'escriure poemes d'allò més encisadors quan estàs enamorat, quan tens al teu costat aquella persona que tant t'estimes, i llavors la gent et sembla molt més amable, que tothom somriu, i tu només tens ganes d'explicar a tot aquell que estigui disposat a escoltar-te el que sents, com et sents, i et mors per saber descriure aquesta felicitat que ara regna els teus dies, i que va de la mà d'aquesta persona tant especial. Però retrobem-nos amb aquest sentiment de buidor, en aquelles èpoques en les que penses que el món s'ha girat en contra teu, i només fas que preguntar-te per què, i si és que potser t'ho mereixies. Llavors, decideixes escriure, buidar el teu cor de sentiments i transformar-los en vers, un rere l'altre, formant així un poema. L'acabes i el llegeixes a poc a poc, pensant que l'autor és una altra persona, i quan arribes al final, et sents molt més lleuger, com si el pes que t'oprimia el pit s'hagués quedat aferrat a les lletres del poema a mida que l'anaves escrivint. Fa temps vas descobrir una pàgina web on gent com tu, trobadors, joglars, poetes i principiants intercanviaven escrits, i els comentaven entre si, donant idees i valorant-los molt positivament, ja que el simple fet d'escriure i voler compartir pot semblar això, un fet simple, però darrere hi ha molt de sentiment, i experiències viscudes que t'han quedat gravades ara ja per sempre, i no és fàcil decidir que vols explicar a tothom aquella trompada que et vas donar una vegada, pensant que les persones són com diuen ser, o aquella vegada que la persona amb la qual havies decidit començar una nova vida et va deixar sense forces per continuar, enduent-se tot el que tu li vas donar, però oblidant-se de deixar-te el que ella et volia entregar, potser perquè mai va tenir la intenció de compartir-ho amb tu. I posar-te davant d'un full, i escriure sobre tot això va molt però que molt bé, perquè quan ho llegeixes sembla que no sigui tant, o que ja hagi passat, però un cop escrit, decidir publicar-ho... Això ja són paraules majors. Que tot un seguit de persones que no coneixes de res i que ni tan sols has vist mai coneguin els teus sentiments més profunds... aquí fa falta valor. Però un cop has donat el primer pas, després tot va sobre rodes, perquè aquests desconeguts et fan costat sense demanar-te altra cosa que continuïs escrivint, et comenten els relats donant-te ànims, fent-te veure que et pots recolzar en ells. És possible, inclús, que algun d'aquests escriptors (així és com els agrada que els anomenin, perquè de fet és el que fan, escriure, amb fama o sense) un bon dia pensi directament amb tu, i t'escrigui una carta, amb continguts buits, però amb molt bones intencions, on comenci parlant d'ell donant-te les gràcies i tal i tal, però que acabi sent completament sincer al explicar-te tot això, tots aquests sentiments que ha disfressat fent servir la segona persona del singular, quan en realitat hauria d'haver escrit en propietat.
Doncs començo, tot i que quedi clar que la carta continua adreçada a tu. D'acord. A mi em costa compartir el que sento, i qui em coneix de veritat ho sap molt bé, i a vegades, fins i tot sembla que no confiïs en aquesta persona, quan no és això, és simplement, que no confies ni en tu mateix. Torno a fer servir la segona persona. Bé, que ens en anem, que me'n vaig, millor dit. Fa un any i poc vaig descobrir aquesta plana, on tothom escrivia per a tothom i era inclús possible comentar els relats, i compartir opinions. Em va costar bastant decidir-me a publicar el meu primer relat, però sorprenentment, va tenir una bona rebuda, i el segon que vaig escriure per a aquesta web ja em va costar menys, i l'altre també, i a l'altre gairebé ja ni m'ho plantejava, si ho publicava o no. Va arribar un punt en el qual pensava en els relats que podia escriure expressament per publicar-los aquí, per a gent com tu, com jo. I ha arribat un moment en que aquesta pàgina té part de mi, de la meva vida, de les meves experiències, que degut a aquests divuit anyets, són ben poques, comparades amb les que m'esperen. Si bé és cert que no totes les poesies i els relats són biogràfics, cadascú duu una pinzellada meva, de la meva ànima i de la meva personalitat, tot i que procuro veure-hi a través de més d'un punt de vista.
Així com m'agrada que em llegeixin i que em comentin m'agrada llegir i comentar-te. Perquè tot i que a tu potser et sembli que aquest poema que has escrit no s'aguanta per enlloc, un altra persona hi veurà tot el sentiment que hi has volgut plasmar, i et reconeixerà l'esforç, i el patiment.
Bé, i dit tot això, només em queda afegir que si ets tu, ninon, qui em llegeix, dir-te que t'estimo, tot i que no t'ho digui massa, però que prou que ho saps. Si no, què hi faig, aquí, pensant en tu?
Caram, em sembla que no havia estat mai tan sincera.
Gràcies per ser-hi, a tu ninu, i a tots, de tot cor.
Mil i un petons acompanyats d'una infinitud de somriures!
Queca.