Carta oberta a Anna

Avui he volgut retre homenatge a aquell dia de juny que no oblidaré mai. Vull parlar desde la part més profunda del meu cor, aquest estiu no s'oblidarà mai però tampoc el vull oblidar.
Recordo amb força claretat aquell divendres de juny, l'últim divendres sencer avans de les vacances d'estiu. La última setmana complerta de la meva etapa d'eso havia acabat.
Et vaig preguntar que faries aquella tarda, volia venir a veure't, seria el primer cop que ens veiam. Crec que mai havia recorregut els 7km que separen Riudellots de Cassà amb tanta rapidesa com aquell dia.
Recordo perfectament que no em va agradar que vinguessis amb més gent, tot hi que eren només dos amigues més. Et volia per mi. Aquell dia recordo que vesties de blanc. Confesso que el primer que vaig pensar en veure't va ser que eres massa petita per mi, però ràpidament vaig adonar-me que havies de ser meva.

Mai havia pensat que la flama de l'amor pogués ser tant forta.
Avui, sis mesos després, he volgut tornar a fer el mateix camí que vaig fer aquell dia i que tantes i tantes vegades vaig fer durant l'estiu. Un estiu inoblidable gràcies a tu.
Recordo el primer petó, recordo fins hi tot la cançó que sonava aquell dia a l'autobús de tornada a casa, una de Coldplay.

No sabrem mai si estavem predestinats a estar junts, segurament que no. Una sèrie d'errors en han condemnat al fracàs. Segueixo pensant que gran part de la culpa no era meva, que tu no m'estimaves tant com jo t'estimava a tu. Ara veig que no tot era culpa teva, jo sempre fracasso a l'amor. No fa gaire una amigua m'ha deixat de parlar per culpa meva. Però això es un cas a part.

Tu segurament ja has passat pàgina, ja ho has oblidat. Però Anna, jo no i no vull oblidar-ho.

Gràcies per haver-me fet passar el millor estiu de la meva vida.

Atentament, Miquel.