Carta del possible adéu

Tot havia de sortir perfecte, després d’aquella nit tot havia de tornar a la normalitat, amb mi, a casa. Aquells sopars on sempre es menjava amb felicitat. Entre multitudinàries riallades extravagants.
Aquell maleït transplantament ens va voler fer la guitza.
Ella, ella entre tants milions de persones, li havia de tocar. No ho entenc no puc viure sense ella, la felicitat que portava a casa: la pau.
Per motius inexplicables li van trobar alguna cosa al pulmó, s’havia de bescanviar.
Jo era allà entre els meus pares agafats de les mans i creuant els dits perquè no passés res. Van tardar molt en sortir de la sala, amagada entre quatre passadissos inacabables. Van passar corrent pel nostre costat, com si no hi fóssim, amb moltes presses.
Van tornar al cap de poc, amb quatre homes més. Altre vegada nosaltres com si no existíssim. Vaig mirar fixament als meus pares, el seu rostre terroritzat ho deia tot.
Va ser d’ençà que ens vam començar a preocupar, de veritat.
Vaig veure l’ombra d’algú. Un sol metge amb un bolígraf a la mà. Semblava trist, amb els braços abaixats i cansat. Es va emportar als meus pares lluny de mi. Jo recapitulava del que podria haver passat, aquella situació em posava nerviós. El temps semblava parat. Els meus pares van tornar lentament, a càmera lenta. Plorant, quan em vaig sentir en aquella situació voldria morir-me, directament.
Jo també em vaig posar a plorar, la meva germana era morta, ella. Encara ara no ho entenc.
He fet aquesta carta només per comunicar-vos que a mi també m’han detectat una cosa lletja. M’hauran de fer el mateix que a ella. Després del que ha passat no vull passar pel mateix. M’ha tocat una vida ara al final, destrossada. Veient el que li ha passat a la meva vida aquests últims mesos, no m’importaria anar-me’n a l’altre barri.
Els sopars s’han tornat tristos, sense tema de conversa. Tot s’ha tornat com fosc. Ja fa dies que no veig la llar, estic ingressat a l’hospital, d’aquí poc serà la meva hora. Espero que em doni sort des d’allà dalt. Si el cel existeix, sinó que me la doni des d’algun altre racó del mon.
Estic preocupat, mol preocupat. El meu destí és indecís, és possiblement fosc, o alhora feliç.