Carta de despedida d'un amor intens i prohibit

Barcelona, a 9 de maig de 195…

El meu príncep:

En aquest moment sentia la meva ànima trencar-se en trossos, sentia que la sang més que cremar les meves venes i la meva pell, cremava de tal forma que és impossible continuar vivint, el teu has donat a la meva vida aquesta gota d'aigua que un assedegat prega al desert perdut i rep com a miracle segons abans de morir, has estat com el tornar a néixer, m'has fet sentir això que se sent quan tens quinze anys. Això mai ningú podrà esborrar-ho de la meva ment i del meu cor. Ara després d'aquest silenci teu, que a poc a poc m'aquesta marcint e decidit escriure la meva ultima carta, és com un testament, com una ultima paraules abans d'abandonar aquesta vida, perquè està sense tu ja no la sento, no la viu, no em mereix més continuar desperta perquè desperta ja no somio.
Aquestes vegades, poques, però intenses que apareixies en la meva vida eren com les tempestats d'estiu, arriben arrasen i se'n van, però per a la meva era la resurrecció d'una letargia, d'una hivernació que porto vivint més de vint anys. No, no creguis, amo intensament a aquesta persona que m'acompanya i de la que no puc escapar, és el meu motor, la meua empenta, la meva ajuda, sense ell no podria haver estat el que sóc, però li faltat quelcom, quelcom que ningú es fixa fins que allò que s'ha feta en falta. Avui vivim en un món de presses, crueltat, ignorància, força, violència, racisme, malaltia, però se'ns ha oblidat el més bell de la vida, se nos oblit el "romanticisme", se nos oblit "el somiar desperts" i això ens ha portat a la monotonia, a la desgana, la desil·lusió i fins diria jo perdre el sentit humà de la bondat.
Al meu només em faltat això, i vas ser el teu qui m'ho va donar, la teva eres aquesta part de la vida que necessites per sentir això, els els seus, la bogeria, la por, el desenfrenament, el batec accelerat del cor, la perduda de la gana i sobretot la il·lusió de sentir-te algú, sentir-te volguda o desitjada.
El meu príncep, al contrari dels contes, que sempre acaben bé, el el nostre acabo, no malament, sinó en l'oblit, el teu te vas oblidar, te vas evaporar, vas desaparèixer, però jo no. Tu seràs com una cicatriu que deixa empremta, però la meva no la veurà ningú, serà interna, està en el cor i allí quedés per a sempre.

Només agrair-te príncep meu, que jo en besar-te no et vaig despertar de la teva letargia, no et suborni, no et vaig persuadir, et deixi lliure, per que la llibertat és el més important que tots hem de tenir, encara que de vegades et costi donar-se-la a algú, sabent que no tornarà.
M'acomiado perquè enviant-te un agraïment profund, amb respecte i afecte que sempre ens vam tenir i desitjant-te tota la sort del món.

Al meu príncep, mes volgut pels els seus que em va fer viure.

Teva sempre,

Teodora Galiana