Carta de desamor

Sanglotava. Respirava amb dificultat. El cor li bategava ràpidament i les llàgrimes que queien dels seus ulls relliscaven per les galtes acariciant aquest rostre dòcil i infantil que tant agradava. En les seves mans llargues i fines sostenia una carta amb les vores cremades, escrita amb una lletra en cursiva i allargada. Típica de l'època victoriana. Va llegir el text de forma pausada, quequejant la majoria de paraules:

"Benvolguda Giulia,

Sé que és de covardes dir-te això mitjançant una carta, però no tinc el valor suficient com per a dir-te'l en persona. No vull veure't plorar, perquè sé que ho faries, i no vull que em vegis plorar a mi, perquè també ho faria. Duem 3 anys compartint les nostres vides. Si et sóc sincer, la meva vida era la teva vida i viceversa (o almenys, això creo). Suposo que saps per on va la cosa. Si. Crec que ha arribat el moment de deixar-ho. No és per tu, és per mi. Has sigut la persona més meravellosa que ha estat en la meva vida, millor dit, et vas convertir en la meva vida. Aquelles tardes de la mà passejant pel parc, aquelles dues setmanes en la platja, tot el curs ajudant-nos amb els estudis...en fi, sempre recordaré la manera que em besaves, acariciant-me el pit amb la mà dreta i entreposant el meu cabell entre els teus dits de la mà esquerrana. La veritat és que van ser moments molt bonics. T'encordes el dia com va començar tot?

Era un 8 d'agost de 2006. El teu aniversari. Ho estaves celebrant al costat de les teves amigues de tota la vida. Les 4 anàveu precioses, però jo em vaig fixar en tu. Vas entrar al meu bar amb un enorme somriure, únic en tu. Vesties un vestit rosa pastís curt i unes ballarines blanques. La teva senzillesa em va enamorar. No eres ni ets com les altres. Totes les de la teva al voltant duien talons, anaven completament maquillades, provocatives, etc. Tu tot just tenies lluentor de llavis. La teva mirada no feia falta ser delineada, eres tan natural... Quan vas entrar jo estava a la barra, servint una cervesa a un d'aquests típics clients de tota la vida i era la primera vegada que apareixies per allà. Tots els homes presents es van quedar impressionats pel cos de les teves amigues, jo en canvi, em vaig fixar en els teus ulls, aquests ulls foscs, que si no els mires de prop semblen dues perles negres. Va ser amor a primera vista. Al cap d'una hora, em vas preguntar on estava el bany, i jo et vaig acompanyar. No és que estigués lluny, simplement volia tenir-te prop, encara que només fossin uns instants. Llavors em vas dir que si m'havia enamorat alguna vegada i aquí em vas matar. Et vaig dir que si, però no et vaig dir que ho acabava d'experimentar aquella mateixa nit. Tu em vas respondre que ho estaves, estaves enamorada d'un noi de la teva escola, i deies meravelles d'ell. Jo em volia morir, però àdhuc i així, et vaig aconsellar i em vas fer cas. A l'endemà em vas venir a veure, i jo em vaig sentir molt afalagat, encara que la notícia no era bona per a mi. El noi el qual t'agradava t'havia demanat una cita. A l'endemà vas venir i em vas dir el mateix. I així tot els dies fins al 3 de setembre.

-Stefano, m'he adonat d'una cosa-em vas dir amb el teu magnífic somriure.
-Ha passat alguna cosa?
-Sí, bé no.-vas agafar aire per a seguir parlant-Des que estic amb Lucca he descobert que per l'única cosa que sortia amb ell, era per després venir i explicar-te la meva cita. Vull dir que l'única cosa que em divertia de tot això, era parlar-ho amb tu i pesi que ens duguem 10 anys, jo t'estimo. Estic enamorada de tu.-va haver una llarga pausa-Mai abans m'havia declarat. Però amb tu és diferent. Des d'aquell dia en el qual celebrava els meus 15 anys i em vas acompanyar al bany, vaig sentir que alguna cosa m'unia a tu. No sé com reaccionaràs, però necessitava dir-te això. Ara ja m'he quedat tranquil·la, perquè sé que la persona que estimo sap dels meus sentiments.

En aquest moment vas apartar la mirada, segurament no volies veure la meva expressió. Però jo et vaig agafar de l'esquena i sense pensar-m'ho dues vegades vaig acostar els meus llavis als teus, lentament, i quan es van ajuntar em vas abraçar. Ens vam abraçar. Va ser un moment que recordaré la resta de la meva vida.

Des d'aquest dia, vam començar la nostra inseparable relació. Vam fer tots els rituals d'amor famosos com, per exemple, jurar amor etern sota un arbre. Si. Ens estimavem com ningú s'havia estimat mai. Fins a avui. He descobert que no mereixo estar amb tu. Ara tu tens 18 anys i jo 28. No som cap criatures. I he d'anar amb la veritat per davant. T'explicaré perquè hem de trencar la relació.

Abans-d'ahir l'altre, vaig fer amistat amb una noia que plorava desconsoladamente en una cantonada. La seva mare l'havia fet fora de casa i jo vaig parlar amb ella per a animar-la. La vaig convidar a passar la nit a casa, ja que no tenia on anar. A partir d'aquí, ja et pots imaginar com va acabar la cosa. Necessitava dir-t'ho. Sí, t'he enganyat. Per això no et mereixo. He estat un CABRÓ amb totes les lletres. Sé que no voldràs saber res més de mi. Per això m'acomiado.

Sempre t'he estimat i sempre t'estimaré.

Stefano."

Giulia no podia creure el que llegia. Aquesta persona amb la qual tenia el futur planejat, ara la deixava, així sense més. A sobre l'havia enganyat. El món ja no tenia sentit. La seva vida havia acabat. No volia saber res més de l'amor, i no volia viure sola. Va buscar per tot arreu les seves fotos, els vídeos que van gravar junts, poemes que li havia escrit Stefano. No trobava res. Era com si aquesta relació mai hagués existit. Que ximple era. Ara es va adonar. Va sortir corrent. Va creuar els 4 carrers que havia fins a arribar a casa de Stefano. ES VEN. Això posava al cartell penjat del balcó. Giulia s'enfonsà. La seva vida havia acabat aquí.

Quina raó de viure li queda a algú que s'ha quedat sense cor?