Carta d'acomiadament

Un relat de: fidel a la utopia

Estimada amiga,

Sé que m'has acompanyat durant força temps i ara serà costós acomiadar-me de tu. Tanmateix sé que faig ben fet. Malgrat tot, em pesa que algun dia puguem tornar a retrobar-nos.
Ja no recordo quan vas entrar en la meva vida, al principi em donaves llibertat, confiança, maduresa, seguretat, però ara t'has acabat apoderant de mi i donant-me tot el contrari del que cercava inicialment.
Però tranquil·la, no sóc rancuniosa, de tu també en desaré els bons moments, totes aquelles tardes engabiada a casa llegint o escrivint somnis o utopies que em feia por barrinar-ne els seus plànols, els pensaments constants bons i dolents que m'han fet reflexionar i madurar, la independència dels altres o la meva dependència de tu...
Ara tan sols vull defugir-te, o millor fer-te defugir de mi. Durant tots aquest temps has aconseguir arrelar dins les meves entranyes, però com ja t'he dit anteriorment, no me'n penedeixo, és una experiència més, un sentiment que desitjo de bon cor a tothom momentàniament i a ningú permanentment, no floreixis en cap altra ànima, nomès cal que els ofereixis una senyal com la primera gota d'una pluja d'estiu que saps que és el precedent d'una forta i breu tormenta.
Bè fins aquí acaba el que havia de dir-te, ara només m'acomiado desitjant no tornar-te a tenir present.
Estimada soledat, un petò i fins sempre.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

fidel a la utopia

22 Relats

19 Comentaris

24695 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Intento escriure tot allò que barrina el meu cap, deixant-me endur pels sentiments, tot i que encara no he descobert el secret per mostrar les meves idees, dèries, desitjos, sentiments, pensaments... de la millor manera possible, de fet el resultat és el que m'importa menys, ara per ara, valoro el camí que es recorre per arribar al resultat final del relat.
Gràcies a tots els que llegiu i comenteu.
Salut i revolta


Com la pell de la bresquilla,
que arribara per Sant Joan
-quan s'acurten les nits-
dóna'm la boca;
em beus des de l'abisme
i a penes pots somriure.

Arran de la ferida
et parle de demà,
i t'explique amb els dits
que sempre em torna
un gran desig de viure't
que a penes puc descriure.

A voltes ets la dida
i a voltes la destral
que veu tots els envits
d'aquesta aposta,
sense que ningú et dicte
com és com has de viure.



http://lluita.blocat.com/