CARTA AL TEMPS

Un relat de: Mai

10 de desembre de 2009

Benvolgut temps,

T'escric per retrobar-me amb les velles traces, amb la pols del camí trepitjat. De
vegades ressegueixo el teu rastre i percebo, de la llunyania, la moixaina de la mare, de la padrina. Quanta gent s'ha quedat en el record! Quant enyor cobreix el teu cos, atapeït de vivències inoblidables, de persones ja inexistents...

Quan m'endinso vers les teves entranyes, em fa l'afecte que sóc com una part teva; depenc, també, del que m'ofereixes a cada instant. Quan penso en tu, em venen a la ment totes les sensacions meravelloses que m'has regalat amb els anys que fa que som inseparables. Sí, goso a dir aquesta expressió tan ferma perquè, sense tu, tot s'aturaria, fins i tot la meva vida.

També necessito contar-te aquelles incògnites que encara m'has de revelar. Per moltes insistències, només em mostres la intuïció, a vegades errònia. Però, gairebé sempre, empres la raó del sisè sentit: aquell que em fa actuar segons la teva voluntat i m'ajuda a sortir d'un entrebanc.

Per acabar, vull donar-te les gràcies per la teva fidelitat i descobrir, plegats, amb il·lusió, la fermesa de les hores que embolcallen la nostra vida.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer