Carta al pare (2). Carta a Catalunya (2)

16/02/07
Alemanya


Estimat pare:


Fa ja uns quants mesos des que vaig rebre per primer cop un escrit teu. En aquest, escrivies per primer cop en la llengua tan dissortadament ferida del nostre malaguanyat país. Em va agradar que per fi m'escrivissis després de tant de temps d'haver-me comunicat només amb el teu mort vivent.
.............................................

Has estat tan acostumat a mentir-te, a excusar-te i a cobrir les teves febleses, que ara sembla impossible que reaccionis d'una vegada. Amb el tema del català t'excuses com ho faries amb qualsevulla altra qüestió. Però no te n'adones, que a vegades, tan acostumat a mentir-te i cobrir-te amb els demés, te n'oblides que hi ha coses que és impossible que et puguin convèncer o convèncer els demés amb èxit? Crec que has arribat ja a les excuses Parkinson de mena, que com la malaltia, mecànicament i sense pensar, llances a l'altra part. Raons impossibles d'empassar-se, on només rauen les teves il·lusions de seguir encara amagat en les teves mentides. No te n'adones que li estàs dient a l'altra part que és estúpida, perquè així l'obligues a creure coses forçadament distorsionades, amb l'únic desig de guanyar temps i treure't la pols de les teves esquenes, llançant-la als demés sense pietat?
No vas parlar català als teus fills per una barreja de por, covardia, comoditat, tansemenfotisme, vergonya i també per seguir el producte mateix de la desnacionalització de la teva família catalana sencera. El problema començà ja amb la teva avia canviant la llengua materna amb les seves filles arran de la mort del teu avi castellà. És incomprensible que una mare parli als seus fills en una llengua estrangera i ben segur que ho va fer per un provincialisme petit burgès que llavors començava a voler distingir-se de la menestralia catalana. No va voler sentir les recomanacions en contra de la desnaturalització de Catalunya que venien del moviment de la Renaixença i que s‘adreçaven especialment en aquells burgesos que es passaven grotescament al castellà. Que hi havia un intent de colonització lingüística llavors? Sí! Sempre hi va ésser, però els catalans amb determinació i lliures de distorsions psicosociològiques, mai van recular, sobtadament durant més de tres segles després de la desfeta. El miracle de Catalunya ha estat aquest i vosaltres el vau trencar i malbaratar. La teva mare va seguir les passes de la teva avia. Pel que vaig esbrinar d'ella, en les seves interminables converses, es va sentir ofesa per no ésser plenament catalana de sang davant de les seves companyes ben burgeses i catalanes. Va caure en el parany de voler diferenciar-se d'elles, atès que ella ja havia estat separada de la terra al no rebre de la seva mare la llengua materna. És per això que s'esforçà tant en dominar el castellà i el francès. Perfecte parlar altres llengües i perfeccionar-les, però mai rebutjar la teva amb els teus fills o la teva família. Això és complex, vanitat de burgesia i provincialisme estúpid.
Ara em diràs que la meva mare castellana te la culpa que el teu germà Cèsar parlés castellà a la seva dona catalana de soca a rel i als seus fills. Llavors també la meva mare va ésser la culpable que tota la teva família parlés en castellà; que tu parlessis en castellà amb els teus germans i germanes; que el català només se sentís a vegades en alguna cançó o frase feta; que us deixéssiu insultar per francesos, murcians i castellans.
Que l'altra part volia i desitjava la vostra plena desnacionalització i desnaturalització? no hi ha dubte i des de feia molt de temps i sense gaire èxit! Amb vosaltres ho van aconseguir sense fer cap esforç. Vosaltres mateixos us vau deixar plenament aigualir en un no res, anant en contra de l'expressió natural. La naturalesa sempre ha demanat el que li és original. El teu germà Francesc-Xavier sé que mai va estar content que la teva mare i pare traïssin la llengua i el país d'aquesta manera, i bastissin una família en castellà a Catalunya i amb catalans. Però portava la dolor ben endins i sense expressió sencera com tot en la seva personalitat.
No sé com pots tenir la barra de seguir excusant-te, mentir i llançar pedres als demés. Com pots parlar de la teva generació i amagar-te amb ella, quan va haver gent de la teva que va morir, que va ésser humiliada per defensar seguir parlant en català mentre tu seguies amb la teva desnacionalització i et deixaves colonitzar.
Tu has estat una persona feble i covarda. No vas tenir, com en d'altres coses t'enorgullies, la simple decisió de canviar en la teva família els mals costums que venien dels teus pares. T'haguessis sentit acomplexat de parlar català a uns fills que ho eren d'una dona castellana. Tens una idea tan petita de la teva terra que està al mateix nivell de la idea que tens de tu mateix i del respecte que hauries d'haver treballat per tu i pels demés. La idea està al nivell de les teves febleses. Però vas triar la comoditat.
El català mai va estar prohibit dintre de les famílies i dintre de les llars, fins i tot en l'època més crua del franquisme. És una poca-soltada tot el que dius i el que fas. Deixa de gastar tanta força estúpida excusant-te per res, i utilitza la poca força que tens per a canviar la direcció dels teus errors. Menys força inútil per a panxacontent restar tranquil mentin-te, i més força per a canviar el vergonyós fet que encara no siguis capaç de parlar català al teu fill Cèsar, sigui qui sigui davant, com faria qualsevol pare o mare normal.
Per favor, no perdis més el temps cercant excuses barates i utilitza el temps que resta en capgirar la direcció dels teus errors. Tot el temps que malbarates veient la televisió, podries fer-lo servir per a compensar tot el que no has fet per la llengua del teu país, començant per la teva família i acabant al carrer, i dedicant hores a millorar el teu coneixement i millorar el nivell de la resta. Has tingut tota la teva vida per a escriure com cal la llengua catalana. No tens cap excusa. Encara estàs a temps. Però prefereixes una estúpida raó i seguir posant el cul en un núvol de deixadesa i frustració.
El problema amb tot això és que si la mare no existís, la tornaries a crear. La necessites per no fer res i cobrir-te, per a seguir feble excusant-te de tot i no fer cap esforç emocional per a la fi guanyar dignitat i respecte propi. És una gran pena que culpant la mare de gairebé tot, sigui l'única manera que trobis per ésser reconegut i rebre l'amor que cerques. Aquesta competència i aquests retrets són estúpids. El que tens és el que has volgut, has deixat que existís i has promogut amb el teu consentiment. Deixa si us plau d'un cop les excuses i posat a treballar per la teva dignitat, per la dels teus fills i la del teu poble. Però ara et faria vergonya canviar. T'estimes més la frustració, fer-te el màrtir, que la feina ben feta. Algú et podria dir, abans no eres així! Això et fa vergonya? Que no pots dir que abans estaves equivocat?
El costum de parlar castellà al teu fill Cèsar-Albert és un insult a tu mateix, més que a cap altre. Però la teva mandra és més gran que la teva vergonya per seguir insistint en un acte contranatural que separa al teu fill i a tu de la teva terra i la teva història. La teva avia, la teva mare, la teva família Pons i el seu malaguanyat costum, van trencar més d'onze segles de costum lingüístic plenament català a Catalunya. Manteniu el vostre errat costum, perquè no teniu el cap, no teniu vergonya de la vergonya que sentiu, no teniu els collons i els pebrots de respectar la terra, la tradició i la història. La resta d'excuses són barates i insulten el país i són un insult per a vosaltres mateixos.
Com pots gosar dir-me que de petit jo a Madrid volia deixar de dir que era de Barcelona pels insults. Tot això és molt normal en un noi de deu anys, i més encara si el pare està desnacionalitzat. Com goses comparar les reaccions d'un noi amb la d'un pare que hauria d'haver estat madur amb la decisió de crear una família catalana? En tota la meva infantesa no vaig sentir més català que el de la cançó de "El senyor Ramon enganya les criades", podríem dir que enganya els seus fills en aquest cas. Com volies que volgués ser català o de Barcelona si ningú m'havia parlat de res i tot estava en silenci i capgirat? Com volies que acceptes els insults, si tu m'havies insultat primer no fent-me català, havent nascut a Catalunya com tu?
És encara molt dolorós veure com li dónes tan de peixet a la teva desfeta. També adonar-se que ets una fotocòpia inútil d'una Catalunya insultada per tots cantons i que no reacciona per a cercar el seu respecte i enllestir d'un cop la feina. Sou realment un problema, atès que en la mentida i en la manca de reconeixement i en la consciència del problema rau aquesta involució eterna.
Qualsevol català, que simplement hagi parlat en català i hagi creat una família catalana, malgrat que mai s'hagi plantejat fer res més per a Catalunya, ha fet un milió més que un senyor FERNANDO, que a més dels retrets i llançar coloms al cel, com a català no ha existit més que per a, en castellà, queixar-se d'haver-se convertit en una galleda d'escombraries on qualsevol nacionalista espanyol pot deixar lliurement i sense cap despesa ni carrega extra, les seves deixalles anticatalanes. El respecte, un s'ha la de guanyar. Si tu no et respectes, l'insult l'hereten els teus propis fills. El costum que et deixis insultar, és molt difícil de canviar després, perquè no ho facin amb nosaltres.
La llengua d'un país desapareix si les famílies del mateix, la deixen arraconada en només dues generacions. Això diu la sociolingüística. Ací tenim a la família Pons. Si per vosaltres fos, amb el vostre malaguanyat exemple, el català, amb la vostra col·laboració, ja estaria extingit. I no us adoneu, que és una llengua i un país que li cal una empenta molt gran per a sortir-se'n d'una constant agressió i que fins que no aconseguim l'alliberament individual i col·lectiu, estarem constantment
malbaratant la nostra energia en una constant recuperació que mai arriba pels entrebancs que ens posen i que nosaltres no sabem solucionar.
Amb el teu errat exemple, com en el de la teva família, em vau fer recular, perquè jo pogués aconseguir la meva plena determinació. Si no hagués estat per la vostra existència, des del primer any de la meva tornada a Catalunya, m'hagués negat en rodó a parlar castellà al nostre país amb aquells que no volien parlar la nostra llengua a casa nostra. Han hagut de passar molts anys, perquè hagi arribat a la tan sana determinació de no deixar-me, i cercar la plenitud entre acció i esperit, per mi i per la nació.
Jo ho sento molt per tu. El tema del català és només un exemple molt descriptiu en tu de tot el que vas deixant capgirat i sense resoldre en la teva existència.
Desitjo de tot cor que reaccionis i sobretot que te n'oblidis de les excuses mentideres, barates i sense sentit, per a seguir sense moure un dit per a solucionar els teus errors.

Salutacions molt sinceres del teu fill