Carta a un marit fidel

Un relat de: Ginger

Robert:

Ara ja hauràs llegit el llibre ‘Naufragis Quotidians' que et vaig regalar i no sé si et pots fer una idea sobre el tema d'aquesta carta. El cert és que fa molts dies, setmanes fins i tot i mesos que m'ho estic rumiant i no sé ben bé com plantejar-t'ho sense defallir i sense ferir-te, però crec que hem de parlar i afrontar els fets de la forma més seriosa i serena possible, perquè a mi l'angoixa que m'oprimeix se m'està fent insuportable.

Jo no estic bé, supososo que tu tampoc ho estàs encara que facis veure que no passa res; per tant nosaltres no estem bé. De fet fa anys que dura, però jo en soc conscient des de fa un any i mig aproximadament. He intentat, negar-m'ho, amagar-m'ho, dissimular-ho, peró no puc més perquè el cert és que no soc feliç; d'aquí aquesta cara de bastó que habitualment tinc, a més d'unes enormes ganes de plorar. També he intentat donar-te missatges subtilment però sembla que no els has captat o que has preferit ignorar-los. El que passa és que les coses no s'arrangen soles, lamentablement se'n ha de parlar per trobar-hi sortides. Encara que no ens agradi, no s'hi val amagar el cap sota l'ala i en aquest art, tant tu com jo n'hem estat veritables mestres.

Sento que ja no ens atrauen les mateixes coses; fins i tot viatjar que era el que més m'agradava de fer amb tu ja no m'estimula i no veig el futur amb il.lusió. Tu tens el teu món particular des de sempre, en canvi jo em sento com un apèndix teu i no pas com jo mateixa. A més a més, amb el naixement de la nostra filla encara es va complicar més perquè va fer que anés renunciant a totes les meves amistats per passar a relacionar-me únicament amb les teves. En definitiva, que no controlo la meva vida. Jo vull trobar el meu espai, el meu propi món independent del teu. Em sento perduda, com si no tingués res fora de tu i de les quatre parets que m'envolten i que em cauen al damunt i això em fa patir molt.

També t'haig de dir que en aquests moments no se ben bé que sento per tú, però crec que el sentiment mes aviat s'acosta al que es té per un germà o un bon amic que no pas per un espòs, perquè l'atracció i la passió que havia sentit per s'han esvaït; el cor ja no em tremola quan les teves mans m'acaricien. Crec que ens hem anat allunyant l'un de l'altre des de fa massa temps, segurament per manca de comunicació, per haver donat per fets aspectes que s'han de cuidar i renovar dia a dia i que amb el temps s'han anat gastant. Encara que de fet, mai ens hem dit coses com t'estimo, necessito estar al teu costat...

Pensant-ho bé, dirira que mai no hem estat una parella enamorada. Ens ho hem passat bé, que és diferent, sobre tot al principi, sense massa complicacions, però no hem actuat en comú, sino deixant fer l'un a l'altre. Fixa't, gairebé totes les decisions importants que afecten la parella com a tal les he preses jo: jo vaig decidir que haviem de viure junts, jo vaig buscar el pis, també que ens casessim, que ens compressim una casa i quina, que tinguessim un fill, que celebressim el 10è aniversari del nostre casament..., tu et limitaves a seguir, i aquestes responsabilitats les sento ara com errors que em pesen massa, perquè dubto que haguéssim arribat enlloc (com a parella, és clar) si jo no hagués manipulat per aconseguir tot això.

Des del primer dia que ens vàrem posar a viure junts la nostra relació ha anat devallant fins arribar a on ens trobem.

Recordo que tu et resisties a anar a viure amb mi, però jo, tenaç, et vaig pressionar, de manera que em sembla que t'hi vas deixar arrossegar per no entrar en un conflicte més que no pas perquè ho desitjessis de debò i, durant el primer any, fins i tot, vàrem estar a punt de deixar-ho còrrer. No ho tenies clar, però vàrem continuar crec que degut a les renúncies personals que jo vaig fer en aquell moment: vaig deixar que et muntessis el teu món com vulguesis i em vaig retirar a un costat; tu ja sabies que jo era allà.

L'agència era l'únic que t'interessava de veritat, per sobre de tot i amb diferència. Reconec que va ser molt importat i encara ho és (d'això hem viscut principalment), però no hagués hagut de ser-ho tant fins al punt d'oblidar que hi havia una dona, la teva companya, al teu costat que també et necessitava, emocionalment i sexualment. He tingut la teva presència física i materialment ho he tingut tot, però m'he sentit abandonada de forma progressiva en els altres dos aspectes fins al punt que ja no tinc sensacions.

La crisi que vaig patir a la feina, que no et vas creure mai, va resultar ser un punt d'inflexió importantíssim. Va ser la gota que va fer vessar el vas. La meva solitud, l'angoixa, el túnel sense sortida en qual em trobava, sense autoestima... va ser molt dur, molt dur, i vaig plorar molt per que notava una manca d'interès real i per com em defugies. Això ha provocat en mi un resentiment i una inseguretat que no se pas com superar.

Recordo que quan parlava amb un dels psiquiatres que em van atendre, jo li deia: "A la feina em va molt malament em sento humiliada a diari i, a més, jo soc una neuròtica amb mal caràcter, lletja i amargada, per tant, el meu marit no em pot desitjar com a dona, quí ha de voler una dona com jo?", i el psiquiatre em va respondre: "Senyora, no ha pensat que si vostè se sentís recolzada emocionalment i estés satisfeta sexualment, els problemes de la feina pot ser no l'haurien afectat d'aquesta manera i vostè hauria reaccionat de forma diferent a les agressions laborals que ha patit?".

En principi no el vaig creure i mig el vaig engegar, però aquesta afirmació em va quedar al cap i vaig començar a reflexionar-hi. Va anar passant el temps, fins que un dia un fet del tot inensperat i fortuït va deixar en evidència quina era la realitat. Des d'aquell moment el meu cervell va donar un gir de 180º i em van canviar radicalment els esquemes; el que passa, però, és que no tinc gens clar com haig d'afrontar aquests canvis i estic molt espantada. Ara mateix, no sé si la situació és recondüible o no, si ens hem de distanciar temporalment per veure quina és la dimensió exacta del problema o si hi ha més alternatives.

I tú?, què has fet, què has pensat durant tots aquests anys?, què penses ara?, què creus que hem de fer?, aquestes són les qüestions. Ara et toca a tu dir-hi la teva sincerament. No corris per donar respostes. Prèn el temps que calgui, medita i reflexiona, consulta-ho amb un professional si cal per tal que t'orienti, però no abandonis el tema en un calaix esperant que es resolgui sol, perquè això no passa. Només es pot agreujar.

ROSER


Comentaris

  • ¡¡Al.lucinant!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 20-07-2008 | Valoració: 10

    Està molt molt ben fet aquest relat. Tal i com m'agraden a mi. A més, ja que està escrit en un sol capítol, està bé que no sigui molt llarg.

    Ja ho diu la cançó castellana: "l'amor etern, quan ve marxa de nou". No hi ha amors segurs, tot es manté al dia a dia...

    Les películes aguanten tot l'amor durant la película, però després d'aquesta, ¿què en queda? ¿A més, qui s'enamora en escassos dues hores de la película? L'art sequencial i la vida real tenen tant poc a veure...

    En fi, felicitats pel relat, i fins una altra!!

  • DONAR[Ofensiu]
    kukisu | 01-06-2008

    Abans, el sentiment primordial de la dona era donar, fins a donar tant que pel camí es perd ella mateixa com a persona. Ara penso que si no hi ha correspondència en aquesta entrega, val més deixar-ho córrer, perquè només porta a l'autodestrucció d'una mateixa.
    Molt ben escrit i expressat, companya!

  • Per al·lusions[Ofensiu]
    ciosauri | 07-03-2007

    Hola de nou! He llegit la referència al meu comentari a la biografia, i m'afanyo a contestar-te. Això de què t'escoltin sempre fa gràcia. Bé, doncs, tot i que estic d'acord amb el que dius de les dues parts en conflicte el que apuntava jo és que al acabar de llegir el text hi havia moltes possibilitats; fins i tot podria donar-se el cas d'haver-hi només una part en conflicte i l'altra viure en una dimensió diferent. I ho apuntava no com a una crítica sinó per explicar-te el que em suggeria la lectura. Aquest tipus de comentaris m'interessen molt dels meus lectors, i tinc tendència a fer el mateix quan llegeixo algun text que m'agrada. Salutacions!

  • Una cara de la moneda[Ofensiu]
    ciosauri | 04-03-2007

    Un bon retrat d'una manera de pensar, d'un punt on s'ha arribat en una relació i de l'anàlisi dels perquès. El que em suggereix és que aquesta és una cara de la moneda, i ara faltaria veure l'altra. Com ho interpreta, ell, tot plegat? Té ganes d'interpretar-ho, d'altra banda? Pot fer-ho? Entendrà els arguments d'ella? Estarà profundament sorprès? Viuen en móns diferents, ell i ella? Tot pot ser...

  • Molt bé![Ofensiu]
    Enús | 15-09-2006

    Saps transportar perfectament el lector a les situacions en que tu parles, indiferentment del sexe, l'edat... molt bé

  • Molt ben justificat[Ofensiu]
    Flanagan | 27-08-2006

    M'ha agradat. Està ben justificat. És una situació que viu més parelles de les que ens pensem, segurament. La degradació del dia a dia i la monotonia...acaben per vèncer un matrimoni.
    Trobo que has reflectit molt bé la situació, amb un to i un llenguatge molt adient, i unes explicacions clares.
    Fins la pròxima!
    Ptnss

    Alexander

  • Magnific[Ofensiu]
    marco3434 | 27-08-2006 | Valoració: 10

    Magnific el teu relat.

    M'ha agradat molt tot: La forma de narrar, el tempo, l'introspecció de la dona, la descripció de la situació, el final obert ....

    A més a més segur que es una situació viscuda per moltes persones. Tan de bó poguessin aquestes persones llegi'l abans de que el desaigua s'ho emporti tot riu avall. ¡Es tan dificil a vegades adonar-se de les coses!.

  • Ginger[Ofensiu]
    Gemma34 | 27-08-2006

    Moments de molta reflexió. Però de segur que aportaran canvis. No t'espantis, ho estàs fent molt bé.

    font color="red">@--'-,---


    Gemma34


    .

  • Molt bé[Ofensiu]
    Onica | 22-08-2006 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt. Aconsegueixes que, en llegir-ho, et trobis dins de la història.

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de Ginger

Ginger

45 Relats

78 Comentaris

60991 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Quan era petita m’agradava dibuixar, tenia molta imaginació i es veu que ho feia força bé. Però per cicumstàncies a l'escola de monges ho vaig avorrir i no hi he tornat. També se’m donava bé l’escriptura, però algunes de les meves mestres també a l'escola de monges no ho entenien així, i fins i tot una vegada en una redacció en que vaig fer servir un personatge que no els va agradar em van posar un ‘zero patatero’ sense aturar-se a observar el contingut ni el perquè de tot plegat. També hi vaig perdre l’interès en l’escriptura i en la lectura durant força anys.

M’he hagut de fer gran i donar-me més d'una trompada per a tornar-hi. Ara escric per per deixar anar els meus fantasmes, però sobre tot per posar en ordre les meves idees i establir-me una opinió que no em resulti massa contradictòria mirant de fer-ho amb sentit de l'humor i ironia (de vegades amb un punt d'acidesa) sense el quals crec que les persones estem perdudes.

El meu bloc d'escriptura és:
http://rosadecyan.blogspot.com.es/ (Ironies, paradoxes i altres subtileses)

També m'interessa la fotografia a la qual dedico diversos blocs: http://imatgesiemocions.blogspot.com/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/



Qui estigui interessat/da en contactar amb mi ho pot fer amb tota tranquil.litat a:

rosadecyan@yahoo.es
rosa.decyan@gmail.com

Gràcies per llegir-me.