Carta a un Gilitwitter

Un relat de: Societat Anònima
Benvolgut, o no, Gilitwitter:
T’escric perquè començo a estar una mica fart de tu. Ah, que no saps què és un Gilitwitter? No pateixis, t’ho explico. Un Gilitwitter és un ésser, presumptament amb aspecte humà (dic presumptament perquè, com t’amagues a l’anonimat de la xarxa, mai t’he pogut veure cara a cara. De fet, moltes vegades al Twitter tens cara d’ou. Però no crec que ho siguis. Series el primer capaç d’escriure 140 caràcters). El que deia, un Gilitwitter és un ésser que, com a filosofia vital més important, té la d’entrar en fòrums, blocs, comptes de Twitter, Facebook i equivalents, amb la missió de fer saber a la resta del món que no li agrada el que fas o el que escrius. Gairebé sempre ho fa amb manca de respecte i d’educació (perdó per la reiteració). Ah, que tu no ets un Gilitwitter? Et proposo el meu test de detecció de Gilitwitters. Si ets capaç de respondre afirmativament a una sola de les següents qüestions consideraré que no ho ets. Vinga, amic d’escriure’m al Twitter o al meu bloc per compartir el fruit de les teves connexions neuronals: t’animes?
1) Et conec d’alguna cosa?
2) Ets un amic, conegut, saludat, familiar, parella, cap laboral, company de feina o alumne?
3) Et segueixo al Twitter?
4) Et tinc com a amic a Facebook?
5) Et dec diners?
6) He convidat a la teva parella a sopar sense que tu ho sabessis?
7) T’he ratllat el cotxe?
8) He fet malbé algun dels fascicles de la teva estimada col•lecció “Aviones de guerra” o equivalent?
9) Estàs completament segur que m’interessa la teva opinió?
10) Creus que dormiré malament a causa de les teves impertinències?
Què tal? Com ha anat? Que has respost negativament a totes? Doncs, queda clar que ets un Gilitwitter.
Mira, saps què passa? Que he aprés molt de poques persones i molt poc de moltes persones, sobretot quan es refugien en l’anonimat. Tanmateix, aquestes persones a les quals admiro, escolto, llegeixo, segueixo i m’ensenyen les admiro, escolto, llegeixo i segueixo amb devoció. Moltes no ho saben. Entre altres raons perquè les que són properes sí que s’adonen i les del món virtual… Bé, quan són del món virtual sempre em faig a mi mateix el test de Gilitwitter. I si no trobo cap resposta afirmativa, simplement, em refugio en el silenci. Això sí, si són persones públiques i fan declaracions que atempten contra tot allò en el que crec (que no és poc) llavors sí que escric el que la meva llibertat em permet. I si no agrada: ho sento. Que no em segueixin i tan amics. Faràs tu el mateix?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: