Carta a un cadàver

carta a un cadàver

Ho recordo tot perfectament, encara que durant un temps no en vaig poder parlar amb ningú; tenia por i ràbia.
Tot just feia un any que ens haviem reunit amb el pare i les coses no ens anàven tan bé com esperàvem. Quan vam venir amb la mare, creiem que aquí no passariem gana, que podriem tenir una vida alegre i feliç, que els pares trobarien una bona feina i que nosaltres podriem anar a escola. Les coses no van anar així; a la mare no la van voler enlloc treballant, el pare no guanyava prou per pagar-nos els estudis, i en teniem just per menjar.
Jo volia treballar, però m'havia de fer càrrec de la casa i de la petita; la mare era fora tot el dia buscant feina, però sempre tornava amb la mateixa cara de decepció.
Cada matí, al llevar-me veia als nois i noies que entraven a l'institut a estudiar. Quina sort! Segur que si jo hagués anat a escola en comptes de treballar des de petita, ara podria ajudar als meus pares d'alguna manera.
Al poble, hi havia jovent de la meva edat que anaven a l'escola, però jo no ho podia fer. Jo ajudava a la mare a la casa, mentres el pare, tu i l'avi anaveu al camp, te'n recordes??, i jo em pensava que al vindre aquí podria aprendre a llegir i a escriure.
Un dia, la mare va començar a trobar-se malament, però tots pensavem que aviat li passaria, com tots els mals. Però finalment, la vam haver de portar a l'hospital. Mentres els pares eren a dins, tu i jo esperavem a un carrer de darrere de l'hospital, petit, no hi passava gaire gent i allà estàvem tranquils, esperant que li deien a la mare.
De sobte, va aparèixer una colla de nois i noies davant nostre, i s'hi van quedar una bona estona. Al principi, no ens deien res, però suposo que s'avorrien, es van ficar amb nosaltres; ens insultaven, se'n burlaven de nosaltres; però a mi tan me feia, i a tu també oi?? Aquelles burles innocents o superficials, van començar a ser més violentes. Cada vegada anava a més, i vam decidir entrar a dins l'hospital, però no hi vam ser a temps. A mi em van agafar pel braç amb força, i a tu, que eres més gran i fort, et van agafar pels braços i les cames.
Jo estava molt espantada, que volien fer?? Es van esmunyir per un carreró, i et van llençar violentament a terra. A partir d'aquell moment, tot va ser molt ràpid, et vas veure envoltat per cosses i cops de puny, jo només sentia els teus crits de desesperació i suplica, però cada vegada que cridaves, ells reien amb més força. Vaig intentar cridar per demanar ajuda, però un dels nois em va donar una bufetada tan forta, que vaig perdre el món de vista. Després un cop fort a l'esquena, i vaig caure a terra. Jo era conscient, i et sentia cridar als pares, vaig començar a plorar, i els meus intents per cridar van quedar ofegats pel dolor; després em vaig desmaiar.
Quan vaig alçar el cap, ells ja no hi eren. Tu eres a terra, amb la roba ensangrentada i estripada. Vaig mirar enrrera per por de que tornessin. Em vaig acostar cap a tu, i et vaig sacssejar perque despertar-te. Per què ho havien fet allò?? Si nosaltres no els haviem dit res!! Vaig trigar uns anys a comprendre les causes d'aquella pallissa.
Vaig demanar ajuda a la gent que passava per allà i et vam dur a l'hospital. Els pares esperaven amb preocupació, al carreró on ens havien deixat, i al veure't, van precipitar-se cap a nosaltres.
A dins, a l'hospital, ens van dir que no hi havia res a fer, i que eres mort. No puc expressar el que vaig sentir en aquells moments; desesperació, amargor, ira, tristesa, ràbia... tot un remolí de sentiments es van despertar en mi. Era potser, massa petita per entendre tot el que havia passat aquell vespre. Però els anys m'han ensenyat un munt de coses, i he aconseguit entendre perque et van matar, germà. Saps, aquella gent ens odiava, com ara em segueixen odiant; i vols que et digui per quin motiu ens odiaven?? Ens odiaven pel color de la nostra pell. Em va costar molt d'entendre, i em segueix costant. Com es pot odiar a una persona pel color de la seva pell?? Les raons que donen per justificar el seu odi, són totalment sense fonament. S'ha de ser un malalt mental, per defensar aquesta ideologia. Sàpigues germà, que ara em toca a mi odiar; ara sóc jo que odio a tots aquells que pensen d'aquesta manera, i els seguiré odiant fins a la mort.