Carta a l'adolescència

Adéu innocència, hola crueltat.

De tu me n'havien parlat i ja tenia ganes de conèixer-te, però ara que portem un temps juntes em penedeixo de tots els moments en què t'he ansiat i t'abandonaria tal i com et mereixes.
Jo no surt el Sol, els núvols fa temps que no ho permeten, cobreixen el meu cel i no em deixen veure enllà. Els dies són llargs i les hores passen lentes. Ja no jugo amb nines, ara em barallo amb el meu conscient per trobar respostes. "Qui sóc? On vaig? D'on vinc Per què? Com? Quan?"... preguntes sense respostes, respostes sense preguntes. Ara sóc com aquell titella que feia moure al meu son no fa pas gaires anys enrere. Ara sóc jo la que estic lligada d'unes cordes que em porten amunt i avall, d'aquí cap allà, en direccions quasi sempre equivocades.
Això ja no és un joc, tot ha canviat, els neguits i els dubtes m'omplen els segons, els minuts, les hores, els dies, però sobretot les nits. L'època del <>. Preocupacions que sempre havies vist llunyanes, obligacions que pensaves que mai tindries, determinacions que no et caldria prendre et truquen a la porta amb fúria sense tenir en compte si estàs en condicions d'obrir-la. Una vida al teu davant que arriba massa d'hora i sense avisar.
A les nits entro al món d'uns éssers estranys, em diuen que són els meus amics i que sempre voldran el meu bé. Les seves nits no són fredes, si més no, no ho semblen. Ells riuen, juguen, canten, s'estimen i s'enamoren. Em diuen que jo sóc estranya, que no ric, ni jugo, ni estimo, ni m'enamoro. Però no hi pateixo, quan em desperti ja no hi seran...
Ja no llegeixo històries de prínceps, princeses i dracs. Guerra, fam, violència, discriminació són el pa de cada dia. Alguna cosa em diu que m'estic fent gran. La teva pólvora mullada enverina els meus somnis, però sé que sobreviuran. Ja sé que no ets igual amb tothom, a uns els encantes amb el teu posat angelical, però d'altres et veiem les intencions. Ja no em fas por. Fa massa temps que et conec. Ara sé que ets dèbil i que d'aquí a uns anys només seràs un trist record que em vindrà al cap quan em retrobi un vell amic i ens posem a recordar temps passats.
Tot i així no m'agrades, em portes a l'extrem, sempre a l'extrem... ara riuré, després ploraré i no em preguntis per què. És aquesta força teva la que em fa sentir indecisa. Em poses del revés i em tornes a lloc amb aquesta normalitat tan característica teva. T'odio i vull que sàpigues una cosa: tu i jo hem acabat.


Adéu crueltat, hola esperança.