Carta a la Mort

Benvolguda Vella Amiga,

Sé que falta poc perquè ens retrobem, i també sé que aquest cop no em deixaràs marxar. Han passat molts d’anys des de la darrera vegada que ens vam veure, però la veritat és que sembla que va ser ahir quan vaig sentir el teu Alè Gèlid eriçant-me els cabells del clatell, quan m’ofegaves amb la teva Immensa Abraçada, quan m’arrossegaves lentament cap a l’Obscuritat Eterna... Com passa el temps! Llavors jo era jove, massa jove per no tenir-te por. Tenia tota la Vida per davant, i no suportava la idea de que me la robessis. Però els anys passen, i l’Experiència i la Saviesa es fonen entre entre els plecs de les arrugues que solquen la pell. Te n’adones de que Vida i Mort van plegades, que vas començar a morir ja fa molt de temps, des del mateix dia que vas agafar el primer alè d’aire.
Avui, Vella Amiga, ja no et tinc por. He viscut prou com per adonar-me’n de que no ets res per a mi. Si jo visc, Tu no existeixes, i quan Tu em vinguis a buscar, jo ja no existiré. El meu cos serà engolit per la faç de la Terra i l’únic que quedarà de mi, el meu record, sols persistirà en les persones que alguna vegada m’han estimat.

Fins aviat,
Elisenda