Carrisqueig al capvespre (Repte 348)

Un relat de: deòmises

Potser no és adient dur faldilla en aquestes circumstàncies. Potser ni tan sols és apropiat ser aquí. Malgrat la nota. Però li cal saber fins quan ha d'esperar sense recer i a la intempèrie. I la fredor de l'hivern més cru amenaçant d'endinsar-se, en entrar en contacte amb la pell, fins al moll dels ossos. No pot triar i ho sap. Ha estat puntual, massa fins i tot. Les darreres llums del dia desapareixen lentament i tinten el cel amb roigs fantasmagòrics. Si tingués bona oïda, podria sentir els xiscles dels primers ratpenats del capvespre.

Potser se n'ha adonat i dissimula. El mira mentre afina l'oïda o això li sembla. Atractiva, esvelta, bruna de pell. Com l'ha sol·licitada ell. I l'ha feta venir als afores de la ciutat expressament. El feix de bitllets no podia deixar marge per al no i ho sabia. Des del primer moment. Atura el vol d'una falena amb un moviment lleu del cap. Res no ha trencat el silenci fins llavors. Tampoc aquesta acció. Observa en l'horitzó la silueta dels pujols retallada entre els clarobscurs crepusculars. Un grill comença el seu carrisqueig peculiar, al sotabosc més enllà dels pujols.

Un sobtat vent aixeca la fullaraca que s'acumula per tots els racons dels carrers deixats de la mà de Déu, abandonats a la dissort de la brossa i de les rates. No és poruga, però té ganes de tornar-se'n per on ha vingut. Al benestar de casa seva que, encara que estigui feta amb envans de paper, l'aixopluga i l'aïlla del seu entorn. Amb les mans i com pot, es pinça la faldilla entre les cames perquè el vent no l'enlairi i es vegi clar que no duu roba interior. Ningú no hi pararia esment si voleiés perquè no hi ha ningú a prop. Però ho fa per instint.

El vent li porta les flaires i les pudors fins als narius. I acluca lleument els ulls. Per distingir la terra humida entre la descomposició, la vegetació entre la humanitat, la dona entre l'asfalt. Quan olora, la troba més clarament. Fèrtil encara, malgrat els perfums falsos que volen maquillar i amagar aquell indici. Però encara no ha arribat el moment. Nota la pressió. No gosa fer ni un pas: seria inútil.

Dubta uns instants i mira el rellotge, ja passen cinc minuts de l'hora convinguda. Ningú no vindrà ja, pensa. I s'impacienta. Perquè no li permeten fer esperar la clientela, però tampoc li agrada esperar endebades. Mira de nou el rellotge i busca a la bossa una cigarreta. Fa setmanes que ha deixat de fumar i el costum encara perdura en el seu cervell. Es posa nerviosa perquè els afores sempre li han semblat desagradables, llocs per als rodamons i per a les prostitutes de carrer. No pas per a ella, acostumada al luxe... Però la sort de vegades no és favorable.

Es neguiteja perquè la veu dubitativa i nerviosa, però ell no decideix. La seva decisió arriba quan ell ho creu oportú. Sap que gaudeix amb aquelles reaccions. Nerviosisme, astorament, fins i tot temor. És quan millor s'ho passa, mentre observa les reaccions de les noies. Fins i tot sent excitació. Almenys això és el que ell creu. Mai no li'n parla, a ell, només li diu Anem i ell obeeix. L'olor de les noies és el preàmbul a la resta. Però ha de ser pacient.

Quan ella es gira, la corretja ja no l'atura. I pot córrer cap a la noia, que s'espanta en veure'l. Corre amb la velocitat que li permeten les quatre potes. Sap que el seu amo el mira i observa la cara d'ella. Vol que arribi el moment en què topi amb el seu cos, que l'abati amb violència, que clavi els seus ullals de llop al coll de la noia. Però quan l'amo se sent més satisfet és quan regira les faldilles de les noies inconscients i els devora el sexe. Fins i tot pot percebre la seva excitació. Però ell també gaudeix reviscolant aquell desig ancestral de sang que ha acompanyat la seva raça des de temps immemorials.

Lluny d'allà, el grill segueix trencant el silenci del capvespre amb el seu carrisqueig, que la noia ja no pot sentir.

Comentaris

  • Suspens 100%[Ofensiu]
    Englantina | 26-04-2011 | Valoració: 10

    He hagut de llegir el relat tres vegades, no pas perquè no l'hagi entès, sino perquè m'ha sorprès no haver estat capaç de sospitar en cap moment la naturalesa animal d'un dels "narradors".
    A la segona lectura, he vist amb quin mestratge saps "enganyar" el lector, perquè he trobat indicis que em deien que el punt de vista era el d'un animal, i tot i així, se m'han escapat i no els he captat fins al final.
    Potser, si em permets que faci una crítica "negativa", és que el canvi de punts de vista queda un xic confós. De fet, em costa pensar que un gos pugui pensar en que la seva presa sigui "atractiva, esvelta i bruna de pell", o que "el feix de bitllets no podia donar marge al no". Aquestes observacions, segons entenc jo, les fa un altre narrador (potser l'escriptor, o l'amo de la "bèstia"), però tal i com exposes els punts de vista, sembla que sigui el gos el qui ho pensa...
    Dit això (des de la meva absoluta ignorància en el tema dels comentaris de text), crec que has fet un relat de suspens superlatiu, sorprenent, utlitizant un vocabulari ric i fluït.
    I el final és, precisament, el colofó a un relat impactant, en el que poc a poc vas sospitant que alguna cosa no va bé en l'espera de la noia....
    La descripció final és la cirereta del pastís, expressió que, en aquest cas, no s'adiu a la cruesa de l'atac de la fera.
    Fantàstic relat, doncs, i moltes felicitats. Me'l guardo com a favorit, per veure si m'inspiro a fer, algun dia, una cosa semblant. M'agrada molt el gènere del suspens, el terror i la ciència ficció, així que em servirà, sens dubte, d'inspiració.

  • Magnífic![Ofensiu]
    copernic | 02-01-2010


    És un dels millors relats que he llegit fins ara dels autors que han triat el seu. Esplèndida posada en escena, intriga galopant, descripcions precises i evocadores. Un relat magnífic amb la cirereta del final enginyós i sorprenent. El poso a favorits i també a tu, que ja va essent hora. Una abraçada, Deo!

  • Si aquest relat...[Ofensiu]

    Si aquest relat és un dels teus preferits, em va molt bé per desitjar-te... Bones Festes

  • Carrisqueig a la nit[Ofensiu]
    nuriagau | 11-02-2009 | Valoració: 10

    Crec que jo també he sentit el carrisqueig del grill aquesta nit.

    Un relat ple de punyents oracions curtes que el fan trepidant. Una història molt ben narrada amb un final molt impactant.

    He necessitat d'una segona lectura per tal d'entendre bé el canvi del punt de vista del narrador (ella-ell).

    Felicitats pel relat!

    Núria

  • aghhh[Ofensiu]
    gypsy | 20-12-2008

    em mataràs!, uf déu meu, és que em fa mal!
    Que està ben escrit és indubtable, el que esgarrifa és que traspassa al lector i esdevé tan real...
    A mi, que sóc una bleda aquests relats de violència son com de quatre rombes i el pitjor, tenen efecte retard, més enllà dels minuts que es triga en llegir-lo.
    Roman al pensament com un martiri imposat.

    Vaig tenir un malson, no fa gaire: un home explicava a una colla de gent asseguda en cadires com d'escola o institut, que el darrer quart d'hora de vida abans de la mort es pateix molt, moltíssim. Deia, "això no es pot obviar, i hem de passar tots" Era com esgarrifós i reia de la gent que es pensava que et sedaven i no t'assabentaves de res. Doncs, això, un altre efecte retard que no em trec del cap.

    Com sempre Chapeau amb els teus ritmes il·limitats, gairebé proeses de genialitat. Els teus versos són bestials.

    Apa, comento poc, però avui no diràs...
    Bé, és el que penso.

    petons

  • Bon relat[Ofensiu]
    Unaquimera | 20-12-2008

    Un títol deliciós, suggerent, sonor i apropiadíssim com introducció, per a un bon relat de suspens i terror perfectament plantejat.
    Només cal descobrir el canvi de narrador, i per tant de punt de vista, per gaudir-ho plenament. Potser un canvi de lletra ( normal / cursiva, per exemple ) anticiparia la descoberta que, quan es produeix, enriqueix el valor lèxic i expressiu del text.

    Encantada de tornar a saber de tu, t'envio una abraçada càlida en mig del fred que ens ataca per gairebé totes bandes,
    Unaquimera

  • Alt voltatge literari,[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 01-10-2008 | Valoració: 10

    com de costum! No paga la pena que em repeteixi: ENHORABONA pel relat!!!

    Salut,

    V

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

336 Relats

912 Comentaris

230997 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978