Carril bici

La Plaça Espanya és un indret esgavellat, on sembla que tothom hagi volgut posar-hi el seu moble més gran.
Al bell mig una rotonda ordena la circulació rodada, amb un jardinet inaccessible als vianants, on crec que hi habita una princesa encantada.
Les Arenes és un centre comercial que manté l’estructura de l’antiga plaça de braus, però la meva ment infantil sempre situa aquest llogarret en un món de cultura àrab, on els vels i les aromes amaguen veritats inqüestionables.
Les Torres Venecianes donen pas a un altre món de palaus, de castells i de sots que pugen i baixen; on hi viuen nimfes que són amigues de flors i d’arbres.

De la plaça estant veig la Gran Via de les Cors Catalanes, sota un sol de ponent que esvaeix el camí que he fet fins ara.
La melangia em fa aturar un darrer moment a la acollidora rodonesa de la plaça. Però la sang m’empeny cap a llevant; per on el sol surt radiant, després del seu bany d’obscuritat i de plata.
Ja distingeixo el carril bici del Paral•lel i cap allà hi vaig, és el millor, de tota la Barcelona maca, la de grans avingudes, la de monumentals places, la de casalots magnífics i últimament, la de les platges.
És tan fàcil circular per aquest carril que, sense adonar-me’n, ja estic arribant a la Rambla. Travesso el Moll de la Fusta, on en Papasseit vigila les barques. Contemplo una pinya de rosa que s’abraça a un bol•lard, perquè no voli el pailebot Santa Eulàlia.
De sobte s’acaba el port, les drassanes estan tancades i m’envaeix una por sense justificació, com si al final del carril no hagués de trobar la meva casa. Però sacsejo el cap i m’aferro al manillar, pedalejo amb força i ganes, fins que una brisa suau m’acarona les galtes.
A la vora de la mar hi ha la bicicleta de panxa enlaire, com si la seva feina s’hagués acabat. Jo, de bocaterrosa la veig dessagnar-se.

L’últim tram ha sigut extraordinàriament fàcil, el canal de part s’ha obert amb generositat per deixar-me passar i ara només sento la tebiesa d’una pell daurada.