Carrer enllà

L'home corre gairebé sense mirar endavant. Com si estigués posseït per un desig irrefrenable d'emprendre el vol, d'aixecar els peus de terra i marxar flotant per damunt dels edificis que l'envolten. En un moment concret mira per sobre l'espatlla, com si esperés que algú l'estigués a punt d'encalçar, i s'entrebanca. Cau a terra amb les dues mans per davant, esgarrinxant-se els palmells que queden amb la pell mig arrencada. Una llàgrima de dolor li rodola galta avall. S'aixeca, cap cot, i comença a córrer de nou, mig ranquejant, carrer enllà.

Quan la va conèixer li va semblar una noia d'allò més seductora. Tenia els ulls mig verds, mig blaus, que el miraven amb cara de gata maula. El somriure, provocador, i uns llavis prims i gairebé sempre mullats, que semblaven clamar un bes rere un altre. Ella era de Tortosa, li va dir, potser per justificar un parlar entre melodiós i estrident que sovint es feia mig incomprensible. I segur també per justificar-se a l'hora de la seva sexualitat desinhibida, franca i directa.

-Que és que pacallà nos diem les coses tal com raja, no nos estem de subterfugis i amollem la tossina sense preocupar-nos-en gaire - li deia mentre l'hi engrapava el cul amb la mà ben oberta.

Aquella mateixa tarda varen passar-se-la tota dins el llit, buscant-se les pessigolles en els llocs més impensables. "És insaciable", es deia mentre intentava reunir forces tot empassant-se cinc rovells d'ou barrejats amb una mica de vodka.

Després de tres setmanes i d'haver perdut la feina es va adonar que aviat li començarien a escassejar els diners. A ella li encantava d'empastifar-lo tot amb caviar iraní per després recórrer-li el cos amb la llengua. Dues llaunes per sessió. Per no parlar del xampany francès, de les gambes de Palamós a la planxa, de la llagosta a l'americana. Però ell no ho podia, no ho volia evitar. Estava enganxat a ella com el que juga cada matí amb les màquines escurabutxaques tot i sabent que li està arruïnant la vida. Es deia mentides ben conscient que ho eren, per evitar l'angoixa de saber-se dependent del seu flux, dels seus pits, de la seva llengua.

-Quin cop de ratera t'ha agafat ara, que vols sortir a les dues de la matinada? - li va dir ella quan el va veure vestit i dempeus a punt de sortir.

Ell li va dir que no tingués por, que tornaria i no s'haurien de preocupar de res. Això era ahir, o avui, tot i que els temps verbals sempre ens juguen una mala passada.

Va anar al local que ja coneixia. Sabia que allà es jugaven timbes de pòquer on s'hi manegava una pila de diners. El coneixia de la seva època d'estudiant delerós de les experiències fortes, sense límits on agafar-se. El seu pla era simple, li prendria el revòlver al goril·la de l'entrada, i els amenaçaria de fotre'ls un tret entre els dos ulls. Segur que en trauria entre cinquanta i seixanta mil euros, prou diners com per seguir amb els seus jocs durant un parell de mesos. Després tampoc importava, al ritme que portaven segur que la dinyaria abans que s'acabessin els diners, amb un somriure a la boca, de ben segur.

Però com sempre els plans mai surten com un s'espera. Quan va fotre-li el revòlver al energumen de l'entrada, dos paios esprimatxats es varen aixecar a l'uníson com si s'hagués deixat anar un ressort. Els dos es varen treure una pipa de la butxaca i en un tres i no res l'apuntaven directament al tercer ull. Ja se sap que els desesperats sempre acaben tenint sort. Així que a l'engegar el primer tret que li va fer esclatar la clepsa al de la dreta, l'altre, al·lucinat, sols va saber encertar el cantell de la porta. Sis bales, i sis cadàvers més tard, ell seguia dempeus en una cambra que havia esdevingut l'interior de l'estómac d'un lleó.

Va recollir la pasta, anaven força carregats, i es va adonar que s'havia carregat a l'inspector en cap dels mossos i al regidor del districte principal. "L'hem ben fotuda", es deia mentre es posava bé la xupa de cuir i sortia al carrer on ja clarejava. "I és diumenge al matí, recoi, ningú pels refotuts carrers on amagar-se".

Ara sap que ja no pot tornar al pis on l'espera la insaciable. Una cosa és carregar-se un parell de mafiosos i de gent de mala calanya, però fotre's un guripa i un polític és el pitjor que li podia passar. Com a mínim t'apliquen la llei antiterrorista i ja se sap que als soterranis de la direcció general no et tracten pas amb sofàs i coixins de plomes. Recordava els esgarips que va sentir aquell cop que el seu amic el fill del governador el va portar a visitar-los com si fos un parc d'atraccions, el túnel del terror o una cosa similar. I la seva pell era massa sensible per resistir-ho, i menys després de tres setmanes de follar pels descosits.

No pot deixar de donar-li voltes al cap. Es desespera. I arrenca a córrer. Carrer enllà, gairebé sense mirar davant. Com si estigués posseït per un desig irrefrenable d'emprendre el vol, d'aixecar els peus de terra i marxar flotant per damunt dels edificis que l'envolten. En un moment concret mira per sobre l'espatlla, com si esperés que algú l'estigués a punt d'encalçar, i s'entrebanca. Cau a terra amb les dues mans per davant, esgarrinxant-se els palmells que li queden amb la pell mig arrencada. Una llàgrima de dolor li rodola galta avall. S'aixeca, cap cot, i comença a córrer de nou, mig ranquejant.

De cop recorda el revòlver. El treu de la butxaca, i sense dubtar ni un moment se'l posa a la templa. Mira el cel, que comença a enrogir-se per un sol que ell ja creu que no veurà. Prem el gallet.

Però el revòlvers sols tenen sis bales.