Carpe Diem

Un relat de: Ignasi Boix Roure
En algun punt de les seves memòries, Chet Baker parla d’un pianista que va conèixer a Los Angeles quan tenia vint anys. D’aquell músic, que es deia Jimmy Rowles, Baker ens diu que va aprendre molt sobre la importància de mantenir la senzillesa a l’hora de tocar, de no embolicar-se amb la trompeta. Tot seguit enumera les tres qualitats per les quals es deixen impressionar només els oients grollers, que segons ell són la majoria: la rapidesa, els aguts que s’aconsegueixen, la força i el volum que el músic és capaç d’arrancar al seu instrument. L’excel•lència d’una interpretació consistia en evocar una emoció amb el mínim de notes possible. El principi bàsic d’un gran estil era la simplicitat.

D’adolescent, el bàsquet era la meva passió. Em passava els dies amb una pilota als dits. Quan no jugava em mirava els partits que tenia gravats en dotzenes de cintes de VHS. La majoria eren partits de la NBA, però també n’hi havia de la lliga espanyola: en Sasha Djordjevic i en Dejan Bodiroga eren dos dels meus jugadors preferits. Havent sopat em quedava despert fins a la matinada, estudiant les jugades de les grans estrelles amb l’atenció gèlida d’un cirurgià. L’endemà, a la llum del dia i fins que es feia fosc, m’esforçava en imitar-los.

De tots els amics amb els quals vaig jugar, aquell amb qui vaig passar més temps es deia Raül. En Raül també era un malalt del bàsquet. Havia començat a jugar uns quants anys abans que jo i tenia un talent natural. Jo no era dolent del tot, però comparat amb ell era un basquetbolista pèssim. Això a ell no li vaig reconèixer –durant molt de temps no m’ho vaig reconèixer ni tan sols a mi mateix. Sempre que jugàvem l’un contra l’altre m’esforçava per plantar-li cara. I jugàvem molt sovint, a totes hores. Havíem jugat sota la pluja, amb les mans tenallades de fred i a més de trenta graus de temperatura, amb la roba amarada de suor.

És ara que m’adono del gran jugador que era en Raül –de fet, era tan bo que va arribar a jugar amb els Jazz de Utah. El torno a veure a la pista, remenant la pilota com si fos yo-yo, llançant triples, driblant-me, enganyant-me amb una finta inesperada per rematar la jugada amb un tir o una safata. S’havia forjat durant hores i hores i més hores de pràctica i estudi, però el mestratge semblava brotar en ell d’una forma natural. La grandesa del seu estil estava lliure d’adorns. Com en Chet Baker amb la trompeta, jugava a bàsquet d’una manera tan fluïda, tan espontània, que semblava que tot el que feia estava a l’abast de qualsevol.

A la universitat, em vaig interessar per les filosofies orientals. El meu interès es va despertar després de veure Ghost Dog, la pel•lícula d’en Jim Jarmusch. El protagonista d’aquesta pel•lícula és un assassí a sou afroamericà que basa la seva vida en els preceptes del Hagakure, una obra clàssica de la literatura japonesa que recull el codi ètic dels samurais. Poc després de veure-la vaig entrar a la secció de llibres d’uns grans magatzems del Portal de l’Àngel amb la intenció de comprar-ne un exemplar. Després de grillejar una estona per la secció d’orientalisme, el més semblant que hi vaig trobar era un llibret d’un xinès del segle VI a. C. del qual aleshores no sabia res.

Aquell cap de setmana vaig llegir per primera vegada el Tao Te Ching de Lao Tzu. De tots els conceptes que hi vaig descobrir, n’hi va haver un que em va cridar l’atenció per sobre de la resta: Wu Wei. Literalment, en xinès Wu Wei significa “no acció”, però els taoistes no l’utilitzen per referir-se a la passivitat sinó a un tipus de conducta natural i sense esforç. Cal evitar que les accions que s’executin no siguin espontànies, diuen els taoistes, no oposar-se a les lleis fonamentals de l’univers. Cal fugir de l’acció forçosament calculada i de qualsevol activitat que arrenqui d’un motiu interessat. Cal actuar de ple i amb decisió, però només d’acord amb la necessitat present, sense raonaments que entorpeixin l’acció, igual com ho feia en Chet Baker quan tocava o en Raül quan jugava a bàsquet.

Per referir-se aquesta mateixa idea, la idea d’actuar sense esperar cap profit personal de la teva acció, el budisme zen també té una paraula, el Mushotoku. És amb aquest esperit desinteressat que, segons el budisme zen, s’ha de practicar Zazen, el tipus de meditació en el qual es basa el zen soto.

La majoria de nosaltres tot just podem provar d’imaginar-nos el què pot sentir un gran atleta o un artista brillant quan practica la seva disciplina. Tot just podem provar d’imaginar-nos el què devia sentir en Bob Dylan mentre componia Like a Rolling Stone o el què sent en Messi quan, elusiu com una anguila, dribla un munt contraris a prop de l’àrea i acaba per marcar un altre gol. Tanmateix, sí que podem imitar-los en les activitats senzilles que componen la nostra vida diària, podem entregar-nos amb humor i serenitat al què ens demani cada moment. El present és l’únic que tenim, diuen els savis orientals, la qual cosa, al capdavall, no és tan diferent al què es referia Horaci amb el seu famós Carpe diem.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Ignasi Boix Roure

31 Relats

38 Comentaris

28594 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Vaig néixer l'any 1980, a mitjans d'agost, i sóc de Vic, ciutat boirosa. Si algun despistat s'atura a llegir un dels meus relats m'interessaria moltíssim saber la opinió que li mereix, sobretot pel que fa a l'estructura i als diàlegs, que és el que em porta més mals de cap, però també sobre qüestions d'estil o qualsevol altre cosa.

https://ignasiboix.wordpress.com/