Carn en la carn

Volia pintar el seu darrer retrat, en el llit de mort. Havia d’apressar-se abans no vinguessin els de la funerària i se l’enduguessin com si fos un paquet per transportar, sense ni pensar que pocs minuts abans en aquell cos hi bategava la vida.
La mare, fins i tot morta era bella. Tenia els ulls oberts, d’un color blau que irremeiablement captivaven a tot aquell que els mirava. Volia aconseguir que els seus ulls traspassessin el més enllà, que fossin un pont entre la vida i l’absència. Llum, molta llum en les ninetes que esguardaven tranquil•les el pas del temps. Les mans blanquíssimes creuades en un gest de rendició, de submissió inapel•lable. El rostre menys pàl•lid, com si la sang encara hi corres per les venes.
Trucaren a la porta. Sentia parlar les veus llunyanes mentre no deixava anar el pinzell. El temps que la seva musa podia dedicar-li era minso. Però almenys, volia aconseguir un esbos de tot allò que havia de mostrar el quadre. El darrer regal pòstum que podia oferir-li ara que el temps s’havia aturat en aquell instant. La vida és una pulsió en totes les seves expressions. S’ha d’aprofitar fins l’últim alè, abans la mort no arribi i s’endugui tot allò que estimem.
Tot de cop, va deixar les pintures i va contemplar el cos inert de la seva mare. Ella, que el va infantar una nit d’hivern. La seva arrel primigènia, l’origen de tot romania immòbil en un llit de llençols blancs. Adéu a aquell cos de dona, carn en la carn, vida i batec.
Un calfred li posseí l’espinada. Aleshores, va comprendre que mai no acabaria el quadre.



Vincent