Carn de gossos (quart dia)

De nit
Era la quarta nit que passava en aquella fonda sense ningú a la recepció. La jaqueta penjada a l'armari de la paret i la meva maleta al costat de la cadira del costat de la finestra del costat de la pica on no en rajava ni una gota. Deixaria que tot passés i aleshores m'adormiria. Sentiria sorolls, veuria com la fosca es movia i l'ombra d'un ésser inacabable es marcaria a la paret o sobre els llençols blancs, ja no tan verges, per després desaparèixer. Notaria com els meus ulls s'iniciaven en la claror de la fosca i seguien l'esquerda que travessava el sostre a banda i banda, comprovaven que els marcs de l'armari seguien allí, que la finestra encara era quadrada, que la porta restava tancada i que el capçal inferior del llit continuava essent el capçal inferior del llit. Vaig col·locar l'alarma del despertador, com sempre. Per què? Vaig col·locar l'alarma del despertador, com sempre i, aquest cop desvestit, vaig jeure al jaç esperant que o bé el soroll o bé el silenci m'impedissin de descansar i em turmentessin una nit més.
El primer soroll va ser d'una paret rascada. Amb una paleta algú rascava la paret com si volgués fer-la més prima. I jo m'intentava concentrar en aquell soroll per tal de foragitar el mal que el turmell torçat em provocava. Podia imaginar-me les cèl·lules cridant de dolor i la sang concentrant-se per provocar una inflamació que evités un mal més greu. Però això no era el més greu. El més greu no era el soroll, ni el silenci, ni la nit, ni l'esquerda, ni el turmell, ni la fosca ni la neu blanca, quasi verge. El més greu és que tenia la sensació que les neurones que es movien pel meu cervell transmetent informació a velocitats elevades no anaven enlloc. Les neurones o cèl·lules nervioses no sabien què transmetien, no sabien a qui transmetien què ni recordaven qui els enviava a transmetre què a qui. El més greu era el desordre cerebral, mental, neural, encefàlic que portava. Des de feia quatre dies la massa que el crani cobria ja no funcionava amb la mateixa lucidesa que ho feia abans. Això era el més greu. Però seria més greu encara si això no fos veritat i fos jo que m'ho pensés i prou, perquè aleshores voldria dir que no era el cervell el que em fallava, si no la consciència, el coneixement que jo tenia de mi mateix. El més greu era que em plantegés tot allò. Això era el més greu.
El segon soroll va ser una mena d'esbufec, algú respirava molt fort i amb intensitat. No, ningú respirava, era com si algú fes anar una manxa. Una manxa. Quatre rodes desinflades. Em vaig aixecar ràpidament esperant trobar sense problemes l'inquilí que manxava, però aquest moviment va provocar que el meu peu trepitgés frenèticament el terra i que tot seguit al cop brusc hagués de suportar el meu pes sencer. El meu turmell va somicar amb tanta energia que em va semblar sentir el seu plor. Vaig caure al terra ferit de dolor i, segons després, vaig perdre el coneixement, malgrat que qui sap si encara me'n quedava.

De dia
Quan el despertador em crida soc damunt els taulons que grinyolen es ser trepitjats. Avui si que estic malament de debò. El cap em roda, els ossos em rellisquen (?) i els músculs em tremolen. Penjo la maleta al posa mans de la crossa dreta i surto de la meva habitació. Aquell matí de diumenge sembla més trist que de costum. El carrer però, segueix cobert de neu blanca, quasi verge, i buit de gent. La recepció de la fonda es manté buida i a l'acera del davant encara hi ha aquell cotxe amb les quatre rodes desinflades que un dia em va portar aquí i ara no me'n podia treure; la neu blanca, quasi verge, el cobria més d'un pam. Encara no he vist nevar damunt el poble i cada dia hi ha més neu. Per sorpresa meva, el saló, aquell on hi ha una dona amb ulls cansats i un home vell que balla al ritme de la música que no sona, és tancat. Potser és perquè és diumenge. Potser. L'home gran que seu en un balanci i canta una estrofa contínuament no és assegut al seu balancí, la dona que prega no prega i el senyor que intenta atrapar el seu barret no intenta atrapar res. Avui el poble és més buit que mai. Tanta buidor em neguiteja. Tinc la sensació que tothom ha pogut sortir de la vila menys jo. Estic condemnat eternament a vagar pels carrers plens de neu i res més. Potser és el meu destí. Potser.
La noia dels llibres, la noia amb qui vaig fer l'amor amb passió controlada em crida des d'un porxo. No estic sol. Em diu que m'aparti, que aviat passaran. I aviat passen. Quatre rodes...no, quatre homes subjecten una tomba negra, com la carrossa de l'home gras, immens com un barril, i el que em sembla tot el poble els segueixen, amb el cap cot. Ningú ens mira a nosaltres dos, dret sota aquell porxo igual en totes les cases. Tots miren el terra cobert de neu blanca, ja no tan verge, caminant al mateix pas. Fins l'home de la recepció de la fonda, a qui no veia des del primer dia, és allí. Només trobo a faltar-hi la noia que m'ha atropellat i l'home que suposo que és el seu pare. Quan la tomba i el seu seguici han passat li pregunto a ella qui s'ha mort i em respon que avui és el dia en que vindrà la persona que farà que el meu problema formí part del passat. No sé qui s'ha mort. Tant se val. Trec el mocador per eixugar-me una suor que em rellisca pel front, però al notar-me la mà humida m'adono, recordo, que jo mai he portat mocador.
Després caminen, ella amb les mans subjectant un llibre, jo amb les mans subjectant les crosses. Caminem en silenci excepte les trepitjades que converteixen la neu en un camí marcat, arribem en una casa idèntica a les demés i ella em diu que entri, que he arribat a la fi del meu camí, a la fi del meu problema. Potser dins hi ha un mecànic. Potser.
Em sorprèn trobar la dona que em va atropellar dins la casa, idèntica a les demés, però diferent a la que esperava si és que esperava alguna cosa. Quatre rodes desinflades. La dona dels cavalls ha substituït la noia dels llibres, em diu que m'assegui, que m'esperi. Em molesta la gavardina i me la trec per penjar-la intentant mantenir l'equilibri sobre les quatre, no, dues crosses, però en notar el tacte de la jaqueta freda m'adono, recordo, que jo mai he dut gavardina. Sento com parla algú en una habitació tancada i em sembla reconèixer la veu del pare de la dona, aquell que em va curar el turmell. És ell qui solucionarà el meu problema? No, em saluda i marxa cap a una altra habitació. Passen els minuts i no sé perquè començo a neguitejar-me, em suen les mans i la cara, em pica el cap i el meu estómac em produeix uns remolins força desagradables. Tinc la sensació que els últims dies se m'esvaeixen, que les coses ja no em són tan palpables com abans, que tot el que he vist ha estat només un somni. Sí, aquest ha estat el meu problema: un somni amb ombres indescriptibles que es projectaven a les parets, amb rodes desinflades, amb neu verge i no ten verge, amb homes grans, immensos com un barril, que reparteixen carn de gossos... Encara no he despertat de la meva primera nit a la fonda, la fonda amb sons inexistents i esquerdes al sostre.
Entra algú que ja he vist abans però a qui no recordo i em saluda amb un gran somriure, em pregunta com estic, que si em trobo bé, que si he hagut d'esperar gaire i altres formalitats i em demana que, si em plau, li doni la maleta negre que porto amb mi i li dono. Ell que la deposa al terra, prop de la taula de vidre que tinc al meu davant. Em fa passar a una habitació i em demana que, si em plau, em despulli i jo, excitat pensant que per fi em solucionaran el meu problema (quatre rodes desinflades) obeeixo cegament i les sabates al terra i els pantalons al penjador i la jaqueta al penjador i la samarreta i els calçotets i ell que em toca i em mira i em col·loca aparells al pit i a l'esquena i un pal a la boca i em fa estirar, em diu que, si em plau, em tranquil·litzi, però jo estic nerviós i em diu que em calmarà i que ja no caldrà que em preocupi per les rodes i les demés coses.

De nit
Em vaig despertar a mitja nit, cansat, suat, com si no hagués dormit ni un sol segon, em feien mal els muscles i els ossos, però les meves neurones ja no protestaven. I tenia un pressentiment, el pressentiment que tot el que m'havia passat no havia passat de debò i que baixaria a baix, agafaria el cotxe que estaria en perfecte estat i marxaria per fi, per sempre, d'aquella fonda, d'aquell poble... Llàstima que no hagués passat de debò perquè volia dir que no existia la noia dels llibres, però sort perquè mai més hauria de menjar carn de gossos. Em vaig vestir a corre cuita i vaig agafar la maleta i...Les crosses, encara portava crosses, potser sí que tot havia passat. I mentre el vent movia els arbres provocant que l'ombra d'un ésser incognoscible es mostrés a la paret per després desaparèixer, el meu pressentiment canvià, es torna tant negatiu que em va fer mal al cap, a la massa encefàlica atapeïda entre les parets i les fosses cranials com si em demanés que volia sortir, un pressentiment que em deia que el meu vertader problema començava ara. Vaig agafar la maleta guiat per un instint que no reconeixia, la vaig deixar sobre el llit i la vaig obrir i buidar i en no treure'n res m'adono, recordo, que jo mai he tingut cotxe.