Carles.

Un relat de: Núria
L'estic mirant pel fil de l'amor, l'estic mirant perquè és ella, és perfecta. Es treu les ulleres i les deixa damunt la taula.
Amb el polze i el dit cor es frega els ulls, intentant esbrinar alguna cosa complicada, semblant al meu sentiment per intentar entendre per què encara no està al meu costat.
Segur que té defectes, però conviuen en perfecta harmonia amb les seves habilitats. A un pas d'una altra conversa, o un pas de topar-me, de manera, per a ella casual, pel carrer. Sortir del mateix lloc d'on mai ens vam creuar. Per defecte natural, les nostres mirades tampoc es creuen. No és rebuig, és que mai sabràs el sentiment de la meu 'hola' o el patiment del meu 'adéu' Tant de bo algun dia te n'adonis, t'adonis que somii despert amb la teva presència, i a la nit, quan ningú no ens recorda, jo et seguesc recordant com el primer dia que et vaig veure. Et somii, però no és fins quan em despert que visc el meu pitjor malson, fruit de no tenir-te.
Tu mai ho sabràs.
L'odi per viure de nou aquest infortuni amor. L'alegria que siguis tu, el meu sentit d'amor, i és que, m'he enamorat de tu.
M'he enamorat del que fas amb mi fins i tot sense fer res.
Estic enamorat de la noia de la meva classe.

Carles.
Setembre, 2000.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: