Caricies (1)

Quan els desmais ploren al vent les seves fràgils ramificacions,
Quan el cel cenyeix la meva mirada en una alforja d'admiració,
Quan les aus marxen plàcides i tènues en una mudança d'estació,
Quan els ecos de la meva memòria empaperen les seves habitacions,

És aleshores quan albiro en mi un inevitable Tu.