capses de memòria

Continuo trobant relats teus i.. m'agradan.
Les capeses de fotos!!! m'encanta entretenir-me a repasarles, són tants instants que et venen a la memòria... et sembla mentida haver-los oblidat.... i a vegades et sebla mentida com as estat i el que as fet....

Torno avui al teu espai, que tinc molts relats per llegir i comentar encara, i obro aquestes Capses: a dins em trobo records semblants a alguns que guardo jo mateixa.
Potser per això em sento ve des del començament entre les línies de la teva narració.

També jo he experimentat processos i canvis al llarg de la meva vida, sóc capaç d'anomenar uns quants esdeveniments clau i he elaborat a partir d'ells reflexions, he aconseguit aprenentatges, he obert i tancat portes, i he desat alguns records a dins del cor, el seu lloc més adient.
Potser per això també he sentit la teva veu intel·ligible i propera.

En conjunt, m'¡ha agradat llegir-te avui i t'he sentit més a prop...

En el teu darrer comentari em dius, a partir de l'observació de les injustícies: "observar aquestes singularitats de la realitat que ens envolta m'ha dut a fer tota mena de bogeries! Moltes vegades m'entra una set de justícia incontrolable..."
Comprenc perfectament el que dius, perquè a partir d'una resposta d'aquest tipus, de les bogeries que obliga a fer la contemplació de la violència i la injustícia, està muntat el relat Capítol CXVII: De quan el cavaller s'enfrontà al drac. Si et decideixes a llegir-ho, suposo que ho entendràs de seguida... però si no és així, llegeix el primer comentari de tots, a peu de pàgina, on trobaràs aclariments.

He apuntat el que em dius sobre "Dins meu" i ja pots contar que hi aniré; com que comentes que és tant llarg, em posaré quan tingui una bona estona tranquil·la per endavant... Entre tant, ens continuem "veiem" per aquí, d'acord?

T'envio una abraçada sense capsa,
Unaquimera

Un relat, unes reflexions que arriben al cor, perquè tots ho hem pensat, d'una manera o d'una altra. No tenim prou capacitat per emmagatzemar tots els records, suposo que el cervell tria, l'inconscient decideix amb quins records es queda i de quins prescindeix. Anem perdem coses pel camí.

Molt bé, ambelma, t'animo a que continuïs escrivint, tens moltes coses a dir, endavant!

Una abraçada.

PS Jo no hi crec en aquesta llista de l'esquerra, la dels més valorats. Penso que hi ha gent que escriu molt bé i no hi surt, i gent que no escrivim bé i sortim (ho dic per mi). No hi ha llistes, ni notes, en aquest afer, només un mateix, i l'esforç que vulgui fer, sense esperar que ningú l'avaluï. Això no és una escola, ja som prou grandets.
M'ha impressionat el que has escrit, que no t'atrevies a comentar-me, ostres, estic emocionada. A mi també em passava, al principi. No sabia què dir, i encara ara em passa. Comenta sempre que vulguis, a qui sigui, tothom t'ho agrairà, aquí no hi ha ningú que sigui superior pel fet d'escriure millor; que s'ho pensi ja és una altra cosa.

relat tan dolçament melancòlic i ple de vida; perque sí les fotografies ens transporten a temps passats que no sempre van ser temps millors, però que són temps que ens han ajudat a madurar i a adreçar la nostra existència donant-nos forma. Jo també miro fotos i descobreixo lo seriosa que era abans i ara em veig a mi mateixa com una "cabra boja" que somriu a totes hores...per què serà? Pot ser el temps ens ensenya que no ens podem prendre les coses massa seriosament...és bó equivocar-nos!!!!
Una abraçada i gràcies per passar-te pels meus relats i racó.

Bones Ambelma,
Abans de res, gràcies per haver escrit al meu relat. Tot just el primer dia que estava publicat.
La memòria, m'ha fet pensar... la gent canvia? jo diria que si, si mires enrera veus que no eres com abans, però tampoc saps ben bé com eres. Diuen que algú que té trenta anys, és el que en té 30, el que en té 29, el que en té 28,... fins al moment de nèixer. Per això van molt bé els records, com les fotografies, que ens ajuden a veure com erem fa vint anys.
Bon relat!

Apa,

David

Efectivament, les coses no canvien de cop. Podries començar un atre interessant relat a partir d'aquests "esdeveniments clau", d'aquestes "reflexions que t'obren portes", per a explicar (te/nos) què et va dur a tan important canvi de posició vital. potser a molts ens serviria.