capsa de música

Era un dia de sol però per ella no, com si amb una rafega de vent s'hagués desfet de la llum i només existís el color negre, no pogués seguir caminat per por a caure i a fer-se mal.
Passaven les hores i ella no s'havia que fer sol volia plorar i cap crit d'auxili servia per ajudar-la. Ella notava que la gent seguia el mateix camí que ella però com si fos invisible,assentada va tancar els ulls i va començar a recordar en moments feliços per sentir-se millor, perquè volia que la seva vida comences de nou i pogué escollir viure un altre cop el que ella preferís i va pensar amb la capsa de música construïda pel seu pare quan era petita per perdre la por al a foscor, era com si la tingues al seu costat, va començar a recordar la música i a cantar-la i la foscor a poc a poc va anar desapareixent amb els grisos després passaren a ser més clars i a poc a poc a veure la llum. El dia havia acabat, tot era un mal son. Va agafar un paper i un llapis i va decidir escriure,però no sàvia que dir,tot eren preguntes sense resposta be les poques respostes feien culpar a la gent que estimava que no li sortís tot com ella volia, tenia por altre cop i ara no culpava a la foscor....va agafar la capsa de música i va ficar la carta dins d´ella olividar el seu passat i escriure el seu present i futur perquè la millor persona per escriure la vida es un mateix, potser amb ajut dels demés però tu sol.